Espai de Dissidència

Un dels
moments més emotius del discurs d?investidura de Zapatero va ser quan va
concloure amb unes paraules del seu avi republicà, afusellat pels feixistes.
Molts esperàvem que allò fos un senyal inequívoc que el silenci oficial sobre
els crims del franquisme hagués arribat a la seva fi, i que l?esperit de
llibertat de la República permetès encarar amb força i ambició els problemes
endèmics d?Espanya que el sistema de segona restauració no ha fet més que
ocultar al congelador. Més de dos anys després, el president espanyol recorda
cada vegada més a un Tony Blair pragmàtic, brillant i amb capacitat
d?il·lusionisme polític que pren les seves decisions motivat per la raó d?estat
i que no fa cap concessió als compromisos adquirits o a l?ètica. Zapatero havia
aixecat nombroses expectatives sobre la resolució de l?encaix nacional o la
millora notable pel que fa a polítiques socials i econòmiques. Tanmateix, vist
el procés que va dur a la deconstrucció del nou estatut, la reforma fiscal
regressiva, i l?absència de mesures que poguessin aturar l?especulació
immobiliària, la progressiva precarització del mercat laboral o l?estancament
dels salaris, el president ha acabat per retornar-nos la imatge del PSOE dels
vuitanta. La controvertida qüestió de la memòria, que havia de fer justícia en
un estat basat en el genocidi dels antifeixistes, havia d?ésser també un gran
repte que permetès unir un estat transversalment dividit. El projecte inicial,
tanmateix, sembla abandonat per la immediatesa dels interesos polítics
socialistes ?bàsicament, satisfer a uns poders fàctics que es posen nerviosos
quan algú els recorda el passat-.

El projecte
de llei de les víctimes de la guerra civil i la dictadura, presentat el passat
28 de juliol subverteix les inicials intencions de reparar les injustícies
pasades i presents, decep l?aspiració col·lectiva a gaudir d?una política de
memòria digna d?aquest nom i és incapaç de satisfer els mínims que exigeixen
els pactes internacionals sostcrits. S?acaba limitant a un rebuig genèric de la
dictadura, a ?recomanar? la retirada de símbols feixistes, manté ambigüitats
respecte al ?Valle de los Caídos?, i es compromet a lliurar indemnitzacions
parcials als supervivents a les presons, les tortures i els camps de concentració,
que els mateixos afectats hauran de sol·licitar i tramitar. De tota manera el
pitjor del projecte de llei no es troba en el redactat, sinó en l?escamoteig de
l?essencial; no es contempla la nul·litat dels judicis franquistes ni el retorn
del patrimoni incautat a particulars i entitats, l?autèntic robatori del segle!

Aquesta timidesa de les propostes
guvernamentals té una explicació. La no anul·lació de la jurisprudència
feixista certifica la continuïtat del règim actual amb l?odre jurídic
constituït amb el franquisme, i que va facilitar la Transició. Cal tenir
present que, a efectes legals, la tan lloada Constitució de 1978 és una reforma
parcial de l?Espanya il·legítima de 1939, i per tant, el nostre sistema polític
actual es fonamenta en un pacte de notables on una part de l?oposició va ser
integrada al sistema, i aquells que no es volien sotmetre a les condicions
draconianes dels jerarques del règim van ser perseguits, exclosos o se?ls va
fer la vida impossible. El marc actual beneficia a aquells que van quedar a
dins, convertits en elits governants, ja siguin nominalment dreta, centre o
esquerra. Les administracions socialistes ?l?esquerra oficial- han pogut gaudir
de l?accés al poder sense sobressalts a canvi de satisfer les demandes dels
poders fàctics. Una llei de la memòria que anul·lés decissions judicials o que
retornès patrimonis incautats a sindicats i partits polítics podria iniciar un
procés d?incerteses que probablement acabaria qüestionant el model d?estat, qui
sap si en la direcció a un retorn republicà o a l?emergència d?esquerres sense
hipoteques.

Algunes de
les crítiques a aquesta onada de memòria històrica afirmarien que també cal
contemplar les víctimes ocasionades per la violència política al bàndol
republicà. Tot i que no falta raó a qui censura els crims, especialment contra
catòlics, s?obvia que no és el mateix assassinats comesos per persones alienes
a les institucions respecte del que hauria de fer una política oficial de
memòria. No es tracta de jutjar responsabilitats individuals, sinó a un estat
criminal, com va ser l?Espanya de Franco. La vicepresidenta s?equivoca quan
parla de cicatritzar ferides encara obertes. Espanya no necesita cap exercici
de memòria parcial, sinó una catarsi col·lectiva on finalment tothom pugui
saber que les institucions de l?Espanya Nacional van actuar amb motivacions
quirúrgiques, amb la idea d?eliminar física i intel·lectualment a aquells que
creien en els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat. No ens cal
una llei mutilada, sinó una comissió de la veritat on es permeti jutjar un
règim criminal. El que tenim ara, és una altra cosa. A efectes pràctics, el
projecte és, després de l?ammistia autoconcedida perls jerarques franquistes,
una segona llei de punt final que faci oblidar el que tota la ciutadania hauria
de conèixer.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!