Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

22 de gener de 2019
2 comentaris

La Ruptura

Comparteixo aquí l’article acadèmic que acabo de publicar en el darrer article de la revista Mirmanda

Crònica d’una ruptura política

El darrer franquisme va consistir a mantenir el nivell de corrupció política i moral que caracteritzava el règim tot provant de mantenir alhora un aspecte més presentable cara a l’exterior. De fet, la gran obsessió de l’Espanya franquista consistia en què, a la mort del dictador, l’estat pogués ésser acceptat al club de les democràcies europees sense que els equilibris de poder posteriors a 1939 s’alteressin el més mínim. O, en el llenguatge dels jerarques del règim, es podien fer concessions, sense renunciar a la “Victoria”. Això consistia, fonamentalment, a semblar demòcrata sense ser-ho, a maquillar un estat que s’havia deslliurat, gràcies a la Guerra Freda, d’uns judicis de Nüremberg més que necessaris i encara avui pendents. L’obsessió per controlar el procés d’harmonització amb altres estats europeus en el que s’esdevé l’onada de democratitzacions de la dècada de 1970 a Europa (juntament amb Grècia i Portugal), els havia portat a fer servir tot el seu aparell repressiu a marcar de ben a prop la dissidència i fer servir a fons les clavegueres de l’estat per fer avortar qualsevol element que pretengués anar més enllà dels límits preestablerts.

A tall d’exemple, Cuadernos de Ruedo Ibérico, una de les revistes emblemàtiques de l’exili espanyol, que es definia (de manera molt encertada) com a “Radicalment lliure”, va ser assetjada pels serveis secrets espanyols, cosa que va incloure un atemptat contra la seva llibreria, a París, l’octubre de 1975[1], i l’assetjament constant als seus editors i col·laboradors, fet que incloïa l’empresonament d’alguns, d’acord amb argumentaris i retòriques que ens recorden les arbitrarietats jurídiques dels dies presents. Tanmateix, més enllà de maniobres fosques, el ministre Manuel Fraga Iribarne i el seu subordinat, l’historiador franquista Ricardo de la Cierva van arribar a editar un butlletí intern del Ministerio de Información y Turismo per tal d’explicar com s’havien d’interpretar els articles publicats a aquesta revista de l’exili, i com havien de defensar una interpretació històrica canònica tal era la seva obsessió per mantenir intacta la “història oficial” que legitimava el seu poder i status[2], ii que encara avui és present en l’assetjament contra TV3 o els docents catalans. Tanmateix, l’obsessió totalitària que buscava la criminalització del dissident va mantenir engreixada la seva màquina repressora en ple període que els historiadors, amb poc rigor, han considerat com a democràtic o constitucional a còpia de fer anar les clavegueres del poder per poder mantenir les seves guerres brutes contra aquells espais capaços de qüestionar l’hegemonia política del franquisme en l’estat profund espanyol. Aquests dies se celebra el quaranta aniversari de l’atemptat a la sala d’espectacles L’Scala, on tots els indicis apunten a una maniobra d’infiltració del Ministerio de Interior destinat a fer una operació per desmantellar la reconstrucció de la històrica CNT[3], on hi va tenir gran protagonisme Rodolfo Martín Villa, un dels factòtums de la Transició que avui, com tants d’altres jerarques “transicionals” no pot abandonar el país per evitar caure en mans de la justícia internacional per crims de lesa humanitat.[4]

Contràriament a la llegenda rosa que, amb el suport dels mitjans de comunicació públics i privats, la Transició esdevingué un període violent, de color gris plom, on la violència policial, la subcontractada mitjançant impunes grups ultres i la no menys important violència judicial judicial mantingué una presència constant per tal d’assegurar l’ordre de 1939 assolit mitjanant un cop d’estat antidemocràtic i gràcies dècades de sang vessada i repressió sistemàtica, on la impunitat de l’aparell de l’estat esdevé una fórmula de la continuïtat del franquisme per mitjans “institucionalment democràtics”. Malgrat la propaganda que pretenia dibuixar l’ordre constitucional com el millor dels mons possibles, els anys que seguiren a la mort natural del dictador, es caracteritzaren per allò que l’historiador Xavier Casals denominà el ”vot ignorat de les armes”[5], és a dir, la pressió omnipresent de la violència física, executada o inspirada per l’estat, que no dubtava a fer servir maniobres de guerra bruta, el recurs a mercenaris, o l’ús de la ultradreta com a paramilitars que auxiliaven les forces policials en una coneguda complicitat. Les recerques fetes en una situació de grans dificultats (hi ha hagut una gran destrucció documental o s’imposen restriccions impròpies d’una democràcia perquè els historiadors puguin accedir a documentació oficial) situen al voltant de set-centes morts violentes, uns dos mil ferits en tres mil fets violents entre 1975-1982, on si apareix un patró comú és el de la impunitat del franquisme (avalada o no per la Llei d’Autoamnistia de 1977) respecte a les forces repressores o grups armats i avalats per l’estat en operacions d’intimidació contra l’oposició. I tanmateix, a partir de la domesticació de l’oposició i del control gairebé monopolístic dels mitjans de comunicació, la Transició acabà esdevenint una mena de mite fundacional de la democràcia espanyola[6]. A partir d’un exercici induït d’amnèsia col·lectiva, es va vendre a l’opinió pública que la història espanyola començava el 1978, amb la Constitució, s’obviava el passat fosc de l’estat, que l’historiador britànic Paul Preston, que amb voluntat descriptiva ha denominat l’”Holocaust espanyol”[7]i tractant de dissimular les línies de continuïtat ideològiques, institucionals i dinàstiques entre el règim de 1939 i el de 1978 en el que el periodista Lluc Salellas defineix gràficament i descriu a còpia de cognoms com a “el franquisme que no marxa.”[8]

En aquest sentit, i per visibilitzar aquestes línies de continuïtat entre el feixisme franquista del 39 i la democràcia inconsistent del 78, poques coses resultaven tan òbvies com la figura del cap de l’estat. El nomenament de Joan Carles de Borbó com a successor “a títol de rei” del dictador franquista havia de servir per simbolitzar els lligams ben visibles entre dictadura i monarquia, que amb el seu successor, imbuït d’una cultura autoritària i amarat de valors reaccionaris, no ha fet res més que afermar. Així, la democràcia espanyola, sorgida des de la continuïtat, i sense la ruptura amb el feixisme que al continent s’havia pogut assegurar gràcies a la victòria de les democràcies occidentals el 1945, va néixer coixa, fonamentada en un pacte desigual, entremig d’un clima de violència i intimidació, i sense capacitat ni voluntat de fer front als tres grans problemes estructurals als quals s’havia d’enfrontar la nació espanyola. Espanya, des dels seus orígens com a estat modern, a partir de les restes d’un imperi decadent, anacrònic i en retirada havia de construir una cultura democràtica per superar el seu passat autoritari; necessitava construir una societat més igualitària per corregir la seva antiga estructura feudal; i havia d’administrar la seva diversitat nacional per contrarestar la visió uniformista i gairebé religiosa de la seva identitat que acabava per fer avortar els intents d’esdevenir una democràcia occidental mínimament presentable. Quatre dècades després, assistint com a historiador i ciutadà a l’evolució històrica espanyola, és evident que ha suspès totes tres assignatures. Dubto, fins i tot que mai s’hagi presentat a recuperar-les. Espanya, com a estat modern, ha fracassat.[9]I la prova de foc del procés català ha comportat que un gruix important de la seva població estigui disposada a sacrificar la seva democràcia per mantenir la seva unitat, sense ser-ne conscient que acabarà sense una nosa ni l’altra.

Per la seva banda, i entenent que hi ha poques coses tan dinàmiques com les nacions, Catalunya ha tingut una evolució del tot divergent. La Catalunya del 1939 era, en realitat, dues realitats: la Catalunya ocupada, que si bé comptava amb un sector propi de Vichy Català, no deixava de ser una Catalunya resistent amb una activa clandestinitat, caracteritzat per una hegemonia antifeixista; i la Catalunya institucional que tractava de protegir-se des de l’exili francès. La connexió entre ambdues, gens fàcil, entre 1977-1980, en un període que encara no s’ha analitzat prou malgrat els evidents progressos historiogràfics dels darrers anys,[10]representa l’única ruptura amb el passat. La Generalitat actual  és anterior a la Constitució i té com a referent espanyol la mateixa República que es va autodissoldre pocs dies abans de les primeres eleccions “democràtiques” de 1977, tot representant una simbiosi entre el país d’abans i el de després del trauma de la guerra. No cal insistir en la importància extraordinària que va tenir l’exili en la capacitat de modelar la continuïtat entre la Catalunya fruit del catalanisme previ a 1939 i el país modern, de vocació democràtica, que representarà les línies de continuïtat amb la de l’Estatut de 1979 i posterior. Malgrat que els historiadors han hagut de fer un gran esforç investigador, interpretatiu i representatiu sobre la Catalunya de l’exili ,[11]la construcció de la identitat[12]ha acabat per dibuixar un país europeu i de cultura escrupolosament democràtica capaç de dibuixar un ecosistema polític propi allunyat dels interessos sucursalistes de la monarquia, i que amb dècades de normalitat, ha anat forjant una cosmovisió pròpia. Parlem d’una Catalunya que, no oblidem, durant el període franquista va experimentar una mutació social i lingüística profunda, que la feia nacionalment fràgil, i que durant dècades se’n va sortir gràcies a una cultura política antiautoritària, de matriu gairebé llibertària, desconfiada dels caciquismes, les grans idees o els lideratges carismàtics.[13]Un antiautoritarisme que precisament actuava com a espai d’integració d’una població heterogènia, amb milions d’immigrants d’arreu de l’estat, la majoria dels quals estava constituït pels perdedors de la guerra civil, per centenars de milers de persones dels estrats socials més reprimits i que van trobar en el moviment obrer i la resistència antifranquista un veritable espai d’integració. Catalunya, més enllà de certa propaganda complaent, no era una terra de providència que permetia grans oportunitats. Catalunya era més aviat un espai per a la supervivència física, un recer polític, una possibilitat de començar de zero, d’escapar de les llistes negres, del feudalisme rural o de la terrible repressió local. Això explica, per exemple, que des de principis de la dècada de 1950, Catalunya, com en el seu moment el País Basc, van representar la capital de la dissidència, el principal mal de cap del franquisme, i posteriorment, com els fets han evidenciat, de la monarquia.

Ara bé, si van servir d’alguna cosa aquests anys de règim del 78 va ser per assegurar certa pau política, on la violència i els nivells de repressió es van moderar, i on la mala consciència de l’estat van tolerar certes dosis de desenvolupament i normalització de les institucions catalanes (no exempta de tensions periòdiques). De fet, aquests anys de relativa tranquil·litat i estabilitat política va acabar per propiciar una dinàmica de construcció i evolució nacional per a ambdues realitats: Espanya va encetar un procés de modernització, especialment intens entre 1986-2000 (que va comportar alguns èxits, com ara l’entrada a la Unió Europea, un important creixement econòmic i modernització social, una millora significativa en el prestigi exterior i algunes inversions en infraestructures i en despesa pública que van permetre compensar alguns graons d’endarreriment respecte el continent. Cert és que els fons europeus hi van contribuir, i que la posició de partida, a partir de la devastació a la qual el franquisme havia sotmès a l’estat, hi havia ajudat. Per la seva banda, Catalunya va poder generar una pròpia dinàmica de renacionalització a partir del control del sistema educatiu, de la creació d’un sistema públic de comunicació, de certa efervescència cultural (fonamentada més en el voluntarisme que en veritables polítiques culturals), d’un important dinamisme social fruit de força capacitat d’iniciativa a tots els nivells, i d’una sòlida i pètria determinació a mantenir la seva identitat, alhora que a fer-la evolucionar tot congriant els perills de fossilització; en altres termes, a la voluntat de forjar una Catalunya moderna, fonamentada en una identitat plural, valors democràtics i vocació oberta. Aquesta dialèctica Espanya-Catalunya, no exempta de tensions freqüents no impedia, en el cas dels catalans, i amb una població on, durant la primera meitat de la dècada de 1980, més de la meitat de la població havia nascut fora del Principat i amb una majoria absoluta de ciutadans amb el castellà com a llengua principal, certa dualitat identitària que, aleshores, es vivia més com a un avantatge que com a un inconvenient.

Les coses comencen a canviar a mitjans dels anys noranta, quan el Partit Popular, fruit de les diverses reestructuracions de la força política fundada per Manuel Fraga, i que aplegava bona part de les nissagues franquistes, comandats per un José María Aznar que se n’orgullia del seu passat falangista comencen a fer ressuscitar aquells aspectes de la identitat espanyola la nostàlgia imperial i el tarannà inquisitorial i autoritari que tant havien empès Espanya vers l’aïllament internacional i la misèria cultural i l’obscurantisme polític. Es tractaria d’un procés de “neootomanisme” que reivindicaria la vella glòria de l’imperi espanyol amb fórmules del vell uniformisme castellà, una cultura política autoritària, acompanyada d’un alineament respecte al militarisme neoconservador dels Estats Units, certes pràctiques de neocolonialisme empresarial a Llatinoamèrica i el retorn a un catolicisme reaccionari, d’acord amb les essències de la cultura política franquista. El seu neonacionalisme espanyol va créixer d’una manera sòlida tot impregnant d’aquesta cultura política la resta de forces polítiques, especialment a partir del control creixent d’uns mitjans de comunicació controlats per les forces obscures de l’IBEX 35 (que, com demostra Lluc Salellas al seu llibre, és plegat de nissagues franquistes). És així com a poc a poc comencen a produir-se alguns episodis de catalanofòbia com a elements definitoris de la nova -vella hispanitat, i com aquelles tensions episòdiques i recurrents, acaben esdevenint estructurals, fins al punt que, amb el canvi de segle, i després d’una política de laminació de l’autogovern català, la societat catalana comença a experimentar un gir sobiranista en el sentit que pretenia blindar les competències de les constants ingerències institucionals de l’estat.

És així com, en l’evolució divergent de dues realitats polítiques, dues identitats de naturalesa diferent (neofranquista i nacionalista, per la via monàrquica; democràtica i de vocació europea, a partir d’una vocació republicana), va generant un camp de batalla creixent, a partir de la incompatibilitat de dues cultures polítiques cada vegada més antagòniques. L’instint del nacionalisme castellà supremacista i autoritari, que busca el retorn a l’uniformisme ancestral va trobant la seva nèmesi en una conformació d’espais autònoms i resistents entre bona part d’una societat civil cada vegada més ben organitzada a l’entorn d’entitats massives (com pot ser Òmnium Cultural o l’Assemblea Nacional Catalana) alhora que espais comunicatius propis, empesos sovint per la iniciativa privada i les noves tecnologies, on les primeres generacions formades en llibertat arriben a la maduresa política. La creació d’aquests espais polítics antagònics fa que el conflicte acabés per esclatar.

En tots els canvis significatius, les coses, en un principi, semblen imperceptibles. La democràcia que ens pensàvem consolidada com a forma de vida, ja no serveix per comprendre les mutacions profundes en les institucions espanyoles i en la mentalitat col·lectiva d’una bona part de l’opinió pública, amarada de valors creixentment reaccionaris, i que també corren paral·lels als aires autoritaris arreu del continent europeu, empesos pels fracassos polítics i econòmics dels darrers anys. A partir de la pròpia complexitat i els difícils equilibris interns de la societat catalana, amb el protagonisme d’un president de gran nivell intel·lectual, com és el cas de Pasqual Maragall (per cert, un dels animadors de Ruedo Ibérico en el París dels anys seixanta), cada vegada s’anava fent més evident que el conflicte Espanya-Catalunya prenia la forma d’un xoc de cultures polítiques que conduiria, primer al distanciament, després vers la desconnexió emocional, i finalment, quan la crisi s’ha precipitat de manera evident, vers una ruptura total ja del tot irreversible.

 

Crònica d’una ruptura emocional

El conflicte al voltant de l’estatut de 2006, en què el nacionalisme espanyol reconstruït des de les velles bases de l’anticatalanisme i des d’una cultura nacionalista autoritària, serà considerat per als historiadors com a la gota que va fer vessar el got, com a el punt de no retorn de les tensions que més o menys s’havien anat trampejant. Tanmateix, la percepció per part de la societat catalana, que mantenia uns innegables llaços històrics i emocionals amb la societat espanyola, que les normes jurídiques i les regles no escrites excloïen la nació catalana de la identitat espanyola, va obligar a fer sortir de l’armari sobiranista a bona part de la ciutadania del país. A vegades penso, com a escriptor i articulista d’orígens personals i geogràfics tan diversos com els de la majoria de residents del país, que durant dècades vivíem instal·lats en la ficció de la dualitat identitària. Que era possible la convivència a dins les nostres pròpies pells, experiències i elements heterogenis, i que això no representava cap conflicte més enllà dels suportablement existencials. Tanmateix, la dècada de 2000 (any en què va iniciar-se el segon mandat de José María Aznar, amb majoria absoluta, i on els tics autoritaris ja no es podien dissimular més) a 2010 (quan surt la sentència de l’Estatut) ho canvià tot en la relació Espanya-Catalunya. Borja de Riquer anomenà el període, de manera molt gràfica, “la dècada perduda.”[14]

Per a milions de catalans, l’experiència de veure responsables polítics espanyols sol·licitant signatures “contra los catalanes” suposà un impacte emocional indescriptible. No pas el gest catalanofòbic, el qual, com van demostrar les recerques de Francesc Ferrer i Gironès eren enèmiques en la cultura política espanyola,[15]sinó la col·laboració entusiasta, i en el millor dels cassos, la indiferència còmplice de l’opinió pública. Com ja afirmà un cop Martin Luther King, “no recordarem tant les ofenses dels nostres enemics com els silencis dels nostres amics”. Descobrir com els catalans eren difamats sense pràcticament cap veu crítica a l’altra banda del Cinca representà un trauma, una caiguda del cavall camí de Damasc. És més. Des de bona part dels mitjans, i sobretot des de les televisions espanyoles es va dibuixar un català nacionalista egocèntric, depravat, manipulador o manipulat per l’escola o TV3, que perseguia el castellà, intolerant, “pagès” (en el sentit pejoratiu del terme), on, alhora, s’atribuïen característiques que en el passat europeu recordava el procés de despersonalització fet en contra de la població jueva durant l’Europa d’entreguerres. Des d’un nacionalisme supremacista castellà, es produí la paradoxa de desqualificar-nos com a nacionalistes perillosos en un mecanisme mental de caràcter gairebé religiós, en què es dibuixava l’evolució nacional i històrica del país com a una imperdonable heretgia segons la qual els ciutadans de Catalunya s’havien desviat de l’ortodòxia constitucional. Com hem apuntat anteriorment, la construcció de la nació espanyola contemporània es va fonamentar en el mite fundacional de la Transició, que va sacralitzar la Constitució de 1978 com a les taules sagrades i veritat revelada. Aquell document que havia estat entès per bona part dels catalans i dels demòcrates com a punt de partença havia experimentat un procés de fossilització per part d’aquells que, com Aznar i els seus seguidors, després d’oposar-s’hi inicialment, van passar a considerar-la com a punt inamovible  d’arribada. És a partir d’aquí quan les forces obscures del règim, que havien sobreviscut a la mutació del franquisme durant la dècada de 1970 determinen un procés d’involució democràtica i no dubten, a partir de la creació de forces polítiques com Ciutadans, a generar un intent de “piednoirització” de bona part dels residents catalans.

Sota el franquisme, a partir d’una aliança tàctica entre el catalanisme conservador demòcrata representat per Jordi Pujol d’una banda; i la força del PSUC amb personatges excepcionals com l’historiador Josep Benet, de l’altra, es va tractar d’administrar la fragilitat de la cohesió interna catalana a partir de la idea d’”un sol poble” que tractava de conjugar l’heterogeneïtat social i cultural de la societat catalana fent de l’antifranquisme una causa comuna. Això explica les preocupacions per evitar una divisió interna que efectivament buscava el règim per acabar amb la dissidència nacional catalana o neutralitzar el poderós i hegemònic sentiment antifranquista. Com tot, aquest intent comptava amb un sistema de creences més o menys compartit, encara que no exempt de contradiccions i fragilitats. Mentre existia el consens d’oposició a la dictadura i de la necessitat de preservar una identitat catalana de caràcter obert i integrador sense un projecte que anés més enllà del “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, no semblava que hi hagués massa problema, tot i que el lerrouxisme mai no havia mort del tot, i que el franquisme sociològic funcionava sovint des del control d’algunes entitats regionals folklòriques i del control dels mitjans de comunicació. Tanmateix, a partir del moment en què les contradiccions i les divergències nacionals comencen a fer-se més evidents, el neootomanisme hispànic, tant el promogut pel postfranquista PP, com per alguns intel·lectuals de matriu hispànica (sovint procedents dels sectors burgesos del Vichy Català), comencen a apostar clarament per la ruptura interna, per la voluntat deliberada de dinamitar la convivència. És així com naixerà, amb el suport incondicional de l’IBEX 35 diverses plataformes contra la normalització lingüística, i finalment un partit com Ciutadans, que tindrà com a projecte obsessiu la destrucció de la nació catalana, que, mitjançant la seva influència als mitjans, perseguirà convertir bona part dels residents catalans d’origen espanyol en una mena de nous “pied-noirs”, amb l’objectiu de desestabilitzar internament la nació. Un polític tan escassament diplomàtic com Jordi Cañas ja va confessar la voluntat de muntar un “Ulster” a partir de la manipulació del ressentiment i frustracions d’una part dels residents catalans, lligats sovint amb l’autoritarisme propi de la cultura política hispànica.

És així com es produeix una doble evolució en sentits oposats. D’una banda, a Espanya, ressuscita la vella cultura autoritària que va tenir el franquisme com a la seva penúltima expressió, amb una cultura política fonamentada en la banalització de la violència i el totalitarisme. De fet, en aquestes darreres setmanes, i com a preocupant indici, s’explicava que el “Cara al Sol”, l’himne de la Falange, havia estat un dels cinc temes més descarregats per la plataforma musical “Spotify”, paral·lelament amb un continu de manifestacions obertament nazis, que han comportat centenars d’agressions contra els oponents polítics o persones d’origen immigrant. Un nacionalisme que reivindica símbols com és el de la bandera franquista, on la cultura republicana democràtica és pràcticament residual, i que busca de manera incessant un procés de recentralització administrativa (en realitat, la destrucció o el desmantellament de les autonomies de les nacions històriques). En contraposició, la sortida de l’armari sobiranista d’una massa social com mai s’havia vist entre els catalans, que segons diverses enquestes i processos electorals s’acosta a la meitat del cens, i que és hegemònic entre els nascuts a Catalunya, les classes mitjanes i una formació acadèmica postobligatòria[16]. Un independentisme que, a partir dels diversos estudis estadístics i demogràfics, i contràriament a la propaganda espanyola, té poc de nacionalista i molt de democràtic. La recerca d’un estat independent no persegueix tant un projecte nacional com la necessitat de construir una nova realitat política de matriu republicana i de trencar amb un estat deshinibidament franquista, com les mobilitzacions dels sectors unionistes han demostrat (és més que significatiu els aplaudiments amb què culminen bona part de les seves marxes a la caserna de Via Laietana, un dels edificis europeus on més s’ha torturat). També resulta més que evident la connexió del vell franquisme amb l’stablishement administrativo-empresarial-mediàtic que organitza el món antiindependentista i les entitats organitzades ad-hoc, tal com demostren els documentadíssims treballs de Jordi Borràs.[17]

I en tot això, arriba el referèndum de l’1 d’octubre, i una política repressiva per part de l’estat que, per a qui tenia certa memòria històrica, remet, pel cap baix, als darrers anys del franquisme, quan tot l’aparell administratiu, policial, judicial i mediàtic s’aboca a una repressió brutal. I és aquí on, a partir de la virulència dels fets concrets, s’entra en una nova fase de ruptura mental absoluta. Encara és aviat per avaluar tots aquells indicis que acaben esdevenint prou simptomàtics, tanmateix, la desconnexió mental de bona part dels catalans respecte als marcs mentals espanyols, la seva premsa, les empreses que van tractar de jugar brut per intentar fer avortar el procés, la monarquia, fins i tot l’star System més o menys compartit, experimenta un xoc que ja no permet marxa enrere. Les imatges de la policia apallissant àvies, arrencant urnes, fent operacions de càstig contra poblacions senceres, les denúncies falses contra docents, el rosari d’accions que busquen la humiliació contra la majoria social del país, contràriament als seus objectius, no generen temor, sinó una barreja d’escàndol, ressentiment i determinació. Perquè, al cap i a la fi, si bé s’acusa l’independentisme de no haver calculat prou bé la reacció de l’estat, l’estat i el nacionalisme espanyol tampoc no sembla haver entès que la societat catalana ja no és allò que projectaven els seus prejudicis. Al llarg dels darrers anys s’han produït mutacions profundes que comporten un distanciament pel que fa als imaginaris i marcs mentals, i s’ha desenvolupat una cultura autogestionària i democràtica que fa impossible un acatament de les imposicions polítiques i administratives emanades des de Madrid. De la mateixa manera, l’economia i la societat catalana s’han internacionalitzat de manera considerable, en un procés paral·lel de desconnexió econòmica, social, cultural, acadèmica i encara d’una manera més contundent, en el complex món dels afectes. Espanya i Catalunya ja feia anys que s’anaven allunyat física i espiritualment. L’1 d’Octubre, i els esdeveniments posteriors no han fet altra cosa que certificar la ruptura, una ruptura total i irreversible, fonamentada en la mútua determinació de trencar relacions a tot nivell i dimensió.

Als historiadors no ens correspon especular sobre el futur, i sovint errem en l’anàlisi del present. Tanmateix es pot considerar que la independència mental ja s’ha executat. La República ha passat de ser una hipòtesi per esdevenir una realitat en l’inconscient col·lectiu de la majoria social del país. I l’actitud del vell imperi, no fa més que confirma

[1]Martínez, José, “Del atentado contra Ruedo Ibérico y de otros atenta dos”, Cuadernos de Ruedo Ibérico, Núms 46/48, juliol-desembre 1975

[2]Diez, Xavier (Ed.)La Transición en Cuadernos de Ruedo Ibérico. Backlist, Barcelona, 2011

[3]Cañadas Gascón, Xavier, El caso Scala. Terrorismo de Estado y algo más, Virus, Barcelona, 2008

[4]“La juez Servini ordena otra vez detenir a Martín Villa para que declare”, El País, 18-VII-2017

[5]Casals, Xavier, La Transición española. El voto ignorado de las armas, Pasado y Presente, Barcelona, 2016

[6]Diez, Xavier, Anatomia d’una ruptura. Espanya, Catalunya, 1975-2014, El Jonc, Lleida, 2015, pp. 17-25

[7]Preston, Paul, El holocausto español. Odio y exterminio en la Guerra Civil y después, Debate Barcelona, 2011.

[8]Salellas, Lluc, El franquisme que no marxa, Saldonar, Barcelona, 2015.

[9]Diez, (2015: 18)

[10]Pujol, Enric, Josep Tarradellas. El retorn del president, (1977) Dau, Figueres, 2016.

[11]Pujol, Enric (Coord.) L’exili català del 1936-1939. Noves aportacions, Cercle d’Estudis Històrics i Socials, Girona, 2006.

[12]Fontana, Josep, La construcció de la identitat. Reflexions sobre el passat i sobre el present,Base, Barcelona, 2005.

[13]Diez, Xavier, Anarquisme, fet diferencial. Influència i llegat de l’anarquisme en la història i la societat catalana contemporània, Virus, 2013.

[14]De Riquer, Borja, Anar de debò. Els catalans i Espanya, Rosa dels Vents, Barcelona, 2016, pp. 273-342

[15]Ferrer i Gironès, Francesc, Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història, Edicions 62, Barcelona, 2000.

[16]Miravitllas,Enric, “Sis gràfics sobre les classes populars, el 27-S i la independència”, Crític, 26-IX-2015 http://www.elcritic.cat/datacritic/sis-grafics-sobre-les-classes-populars-el-27-s-i-la-independencia-5832

[17]Borràs, Jordi, Desmuntant Societat Civil Catalana, Saldonar, Barcelona, 2015.

  1. Moltes gràcies. Coincideixo plenament amb la teva anàlisi . És fantàstic que el teu relat posi ordre i coherència al garbuix de pensaments i sentiments que molts tenim en aquests moments.
    Segueixo amb molt d’interès els teus escrits .

Respon a Antoni Dalmases Pardo Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!