En un referèndum d’independència els bons ciutadanets aniràn amb els fillets i votaran SI . Els altres votaran NO. Els essers humans i la gent normal s’abstindran.
Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Passades set setmanes i mitja de l’11-S, la maquinària intimidatòria de l’estat ha començat a funcionar amb una certa eficiència. D’amenaces poc creïbles i insults de baixa categoria, l’aparell mediàtic i polític hispànic comença a calibrar-se amb major precisió. L’estratègia més definida és intentar allunyar una hipotètica Catalunya independent de la Unió Europea. Coneixedors que una part dels independentistes s’han afegit per motivacions crematístiques, l’amenaça de fer-nos sortir d’allà on som sembla una estratègia ja ben dibuixada. De fet, els indicis assenyalen que la diplomàcia de Madrid comença a esmerçar recursos en aquesta direcció.
Això em fa pensar en una contraestratègia. Molt s’ha parlat de la consulta i la pregunta concreta que hauria de figurar. Tenint en compte que la UE manté una preocupació per les formes, i que finalment, en el moment de mediar sobre el conflicte, triarà a partir d’un càlcul de riscos, la pregunta del referèndum hauria de tenir un enunciat així:
Això em fa pensar en una contraestratègia. Molt s’ha parlat de la consulta i la pregunta concreta que hauria de figurar. Tenint en compte que la UE manté una preocupació per les formes, i que finalment, en el moment de mediar sobre el conflicte, triarà a partir d’un càlcul de riscos, la pregunta del referèndum hauria de tenir un enunciat així:
Vol que Catalunya es constitueixi com a estat sobirà dins de la Unió Europea?
De fet, la consulta és doble; la primera part és la voluntat d’independitzar-se d’Espanya, i la segona, la voluntat de pertinença a la UE. Hi ha un fet ineludible. Els catalans som ciutadans de la UE, i el territori ja hi pertany. De la mateixa manera que la legitimitat democràtica del dret internacional a l’autodeterminació passa per damunt de qualsevol constitució nacional, el missatge que no ens poden fer fora d’allà on som també seria diàfan. S’atrevirien a fer-nos fora per satisfer el caprici d’un estat que es nega a reconèixer Kosovë? De fet, els europeus també estan una mica tips dels grecs i la seva obsessió a impedir l’entrada a la UE de Macedònia.
Ara bé, a títol personal, jo preferiria que Catalunya no formés part de la Unió Europea. Al cap i a la fi, si volem un estat propi és també per no veure condionades les nostres polítiques econòmiques i socials al dictat dels buròcrates neoliberals de Brusel·les. Si em donen a triar, prefereixo Noruega, Islàndia o Suïssa, societats no tan diferents a la nostra. Això ja se sap a la UE, on inquieta la possibilitat que hipotètiques independències en el si dels estats esdevingui una fuita de territoris i ciutadans al projecte europeu.
Ara bé, a títol personal, jo preferiria que Catalunya no formés part de la Unió Europea. Al cap i a la fi, si volem un estat propi és també per no veure condionades les nostres polítiques econòmiques i socials al dictat dels buròcrates neoliberals de Brusel·les. Si em donen a triar, prefereixo Noruega, Islàndia o Suïssa, societats no tan diferents a la nostra. Això ja se sap a la UE, on inquieta la possibilitat que hipotètiques independències en el si dels estats esdevingui una fuita de territoris i ciutadans al projecte europeu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!