Espai de Dissidència

La por… aquest és el principal actor polític de la Transició. Ara que ja tenim una certa perspectiva històrica del període i que els periodistes han anat deixant pas als historiadors a l’hora d’abordar el passat immediat es comença a admetre en públic allò que la majoria coneixíem en privat. I és que fou aquesta por sòlida, omnipresent, la que condicionà un procés transcendental per a la trajectòria d’unes quantes generacions i la que ha esdevingut l’entramat de bigues d’al•luminosi que sustenten el nostre present. Els anys i la intempèrie han erosionat indefectiblement l’edifici de la democràcia espanyola. Els materials de mala qualitat, els errors de disseny i les esquerdes han condemnat Espanya a la fallida material i moral.

Fa pocs dies vaig llegir el darrer llibre del meu conciutadà Javier Cercas Las leyes de la frontera, una història sobre l’evolució d’uns personatges al marge del país oficial, on la confluència de pobresa, delinqüència i una incapacitat tràgica de pertinença a un entorn normalitzat empeny els protagonistes vers la infelicitat perpètua, vers la recança infinita, vers la impossibilitat d’escapar d’un destí marcat inexorablement. He de reconèixer que m’agrada, Cercas. Té la virtut molt contemporània de narrar una història a partir de punts de vista parcials i contradictoris, a partir d’uns personatges que menteixen, exageren la veritat o són plenament conscients que la veritat és una fal·làcia. Històries que combinen tècniques de diversa naturalesa; la del diàleg viu, la de l’informe desapassionat, la literària i poètica, la testimonial, la del monòleg contradictori. Per això em va agradar el que considero la millor no-novel·la sobre la Transició, Anatomía de un instante, on tracta d’explicar un dels fets i personatges més mals explicats de la història espanyola: el cop d’estat i la figura d’Adolfo Suárez. El cas és que l’escriptor gironí sempre aclapara amb l’allau de dades i documentació, sempre fa accedir a fonts reveladores, sempre incorpora informacions valuoses, sempre apareix l’impacte personal en la història amb majúscules. I tanmateix, els retalls d’una història tan summament complexa com la del 23-F apareix caòtica i desordenada. Tan caòtica i desordenada com se’ns apareix a diari el present. I certament, la Transició, com bé reflecteix el seu assaig novel·lat (o la seva novel·la assagística) sempre té un nexe comú, l’antimatèria que uneix el caos d’àtoms i molècules: la por.

A casa ningú obrí ampolles de xampany el dia que va morir Franco. No es va participar a cap manifestació. Als meus onze anys no sabia què passava l’11 de setembre, i descobria, atònit, un president de la Generalitat que tornava de l’exili. No és d’estranyar. Vinc d’una família de classe obrera, que va perdre la guerra i va patir massa. Vinc d’una família que va crèixer en la por, va viure atemorida, i a qui van inocular el virus de la por.

El mal resultat de la Transició fou el fruit d’aquesta por. Els descendents del franquisme, els descendents de l’Espanya negra van fer-la servir per mantenir el seu paper de privilegi. És per això que, quan aquest sistema és qüestionat, quan la seva unitat ja no és segura, quan gent sense por es revolten, no saben com reaccionar. En realitat la por inoculada, la mateixa que fan servir per espantar als catalans, als manifestants a l’oposició, denota la por que ells mateixos tenen. La seva pròpia inseguretat. La idea que només tenen una arma, la nostra por. I que no poden defensar la unitat del país de cap altra manera, perquè no han sabut mai seduir, ni negociar, ni dialogar, ni cap altra cosa. Només la por.

Penso que trencar Espanya és el millor favor que podem fer als espanyols. És la millor manera de deixar en evidència l’Espanya negra. De mostrar la seva intrínseca feblesa, la seva fragilitat, la seva prescindibilitat com a grup social. Perquè, certament, Espanya necessita tres revolucions: una de nacional, de trencar amb l’herència caduca de l’imperi. Una de social, que expulsi del poder la caduca aristocràcia econòmica. Una de política, que expulsi del poder a aquells qui van ocupar el poder, no pas el 1977, sinó el 1939. I encara dominen un país dissortat que hauria d’expulsar la por.