Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

27 de juny de 2008
0 comentaris

La nit dels plats trencats

Normal
0
21

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
h1
{mso-style-next:Normal;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:1;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-font-kerning:0pt;
font-weight:normal;
font-style:italic;}
h3
{mso-style-next:Normal;
margin-top:12.0pt;
margin-right:0cm;
margin-bottom:3.0pt;
margin-left:36.0pt;
text-indent:-18.0pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:3;
mso-list:l1 level1 lfo1;
tab-stops:list 36.0pt;
font-size:13.0pt;
font-family:Arial;}
p.enunciat, li.enunciat, div.enunciat
{mso-style-name:enunciat;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:0cm;
margin-left:31.15pt;
margin-bottom:.0001pt;
text-indent:-2.8pt;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-list:l0 level1 lfo5;
tab-stops:1.0cm list 46.35pt;
font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:EN-GB;
font-weight:bold;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
/* List Definitions */
@list l0
{mso-list-id:229851527;
mso-list-type:hybrid;
mso-list-template-ids:-594627232 1911817806 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979;}
@list l0:level1
{mso-level-style-link:enunciat;
mso-level-tab-stop:46.35pt;
mso-level-number-position:left;
margin-left:31.15pt;
text-indent:-2.8pt;}
@list l1
{mso-list-id:2124765722;
mso-list-type:hybrid;
mso-list-template-ids:-1633000614 -1375840126 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979;}
@list l1:level1
{mso-level-style-link:”Título 3″;
mso-level-tab-stop:36.0pt;
mso-level-number-position:left;
text-indent:-18.0pt;}
ol
{margin-bottom:0cm;}
ul
{margin-bottom:0cm;}
–>

Sostenia Tolstoi, al primer
paràgraf d’Anna Karerinna, que totes les famílies felices s’assemblen,
mentre que les infelices ho són cadascuna a la seva manera. Els fets que
relataré no van sortir a cap diari, ni tampoc apareixeran a cap llibre
d’història. Entra dins l’anonimat de les confidències, les mitges paraules i el
secretisme d’intimitats inconfessables. Tot i que les infelicitats resultants,
contràriament al text del novel·lista rus, sí s’assemblen.

A X, un poble turístic de pocs
milers d’habitants, orgullós, endogàmic i benestant, la nit d’un dissabte
d’hivern es van trencar sis famílies. Dilluns, pràcticament tothom ja n’estava
al corrent. Els especialistes del safareig van lligar caps a partir de notícies
fragmentàries, i aviat en van treure l’entrellat d’una acció coordinada i
comuna. S, antic  regidor, coneixedor
dels secrets més íntims dels veïns i avantpassats respectius, i amb una sòlida
formació d’historiador que li comporta un sentit analític envejable, em va
oferir una interpretació mastegada, des dels fets fins al rerefons, passant pel
context.

Normal
0
21

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
h1
{mso-style-next:Normal;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:1;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-font-kerning:0pt;
font-weight:normal;
font-style:italic;}
h3
{mso-style-next:Normal;
margin-top:12.0pt;
margin-right:0cm;
margin-bottom:3.0pt;
margin-left:36.0pt;
text-indent:-18.0pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:3;
mso-list:l1 level1 lfo1;
tab-stops:list 36.0pt;
font-size:13.0pt;
font-family:Arial;}
p.enunciat, li.enunciat, div.enunciat
{mso-style-name:enunciat;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:0cm;
margin-left:31.15pt;
margin-bottom:.0001pt;
text-indent:-2.8pt;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-list:l0 level1 lfo5;
tab-stops:1.0cm list 46.35pt;
font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:EN-GB;
font-weight:bold;}
@page Section1
{size:21.0cm 842.0pt;
margin:3.0cm 3.0cm 3.0cm 3.0cm;
mso-header-margin:35.45pt;
mso-footer-margin:35.45pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
/* List Definitions */
@list l0
{mso-list-id:229851527;
mso-list-type:hybrid;
mso-list-template-ids:-594627232 1911817806 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979;}
@list l0:level1
{mso-level-style-link:enunciat;
mso-level-tab-stop:46.35pt;
mso-level-number-position:left;
margin-left:31.15pt;
text-indent:-2.8pt;}
@list l1
{mso-list-id:2124765722;
mso-list-type:hybrid;
mso-list-template-ids:-1633000614 -1375840126 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979;}
@list l1:level1
{mso-level-style-link:”Título 3″;
mso-level-tab-stop:36.0pt;
mso-level-number-position:left;
text-indent:-18.0pt;}
ol
{margin-bottom:0cm;}
ul
{margin-bottom:0cm;}
–>

A X, poble turístic prou lluny de
les conurvacions urbanes per mantenir pràcticament intactes les estructures de
poder formades després del 39, i prou atractiu perquè els rics del país hi
tinguin la segona residència, el sector del totxo provocà una mena de febre
d’or que féu contents els concessionaris d’automòbils de gamma alta de la
capital de comarca. Es construïa a dojo, es feien hotels i s’expandien comerços
i serveis. Una petita salvetat. La manca de gent disposada a pujar a les
bastides i la cobdícia dels empresaris, poc disposats a pagar sous decents ni
admetre condicions de treball raonables, va comportar una importació ràpida de
mà d’obra en precari, sense a penes papers, ni referències, ni coneixements.
Nàufrags de mil batalles guanyades per la globalització, potser no els restava
ni l’esma d’una vida desarrelada. Com a les històries universals de totes les
migracions, primer vingueren pocs. Després van cridar els parents, els del
mateix poble, els de la comarca, les dones, i finalment els desconeguts fills
que, al llarg de molts anys, sentien a l’altra banda dels fils telefònics i
avui circulen en vespinos de segona mà, com a fantasmes nocturns enduts per la
tramuntana els vespres de geners sense caliu.

Els veïns no en van ser
conscients d’aquell procés fins que els va ser molt evident. Encara que el cens
indicava un lleu creixement que ultrapassava de poc la xifra dels dos milers,
l’assistent social, llicenciada en ciències exactes i experta en estadística,
en funció de les dades de consum d’aigua, estimava prop de vuit-cents il·legals
entre bolivians, equatorians i colombians, pràcticament la meitat del poble,
que els diumenges a la tarda inundaven de ballenato els boscos propers.
També, per suposat, el poble experimentava algun petit terratrèmol en aquella
fràgil falla del xoc de civilitzacions, com la diferent cultura de
l’alcohol, o les fórmules de relació intersexual. Suficient, en tot cas, perquè
el parell de guàrdies urbans demanessin la baixa per depressió. No hi havia
convivència, sinó una coexistència pràcticament invisible. Bé, l’excepció, com
sempre, l’escola, i atesos els desbordants problemes a les aules, ja ho anem
veient dia rere dia, això ja no compta per a res.

Aquell dissabte d’hivern, en
canvi, arribaren sobres sípia a les bústies de la urbanització més luxosa, a la
vora dels Porche Cayenne de fills de pescadors, paletes que ara
exigeixen tracte de constructor, i assisteixen amb corbates cares a fòrums d’emprenedors
a Girona. Les dones, a les quals anaven adreçades les trameses sense cap
segell, en veure les fotografies, s’esglaiaren, tot i que potser, tampoc
massa…

No cal ser molt imaginatiu per
entendre què havia passat. S en fou molt sintètic en l’exposició. Mentre que
els equatorians s’estaven a les obres, o muntaven els seus business per
treure’s un sobresou, les seves dones feien de minyona a les cases d’aquells
homes ja madurs, a qui les circumstàncies, que no el talent, els va obsequiar
amb la possibilitat d’acumular béns materials com mai haurien imaginat els
avis. Ja se sap, els homes, a partir d’una determinada edat perdem atractiu, i
només la riquesa o el poder és capaç de mantenir o adquirir-lo.  I per molt que occident hem fet el possible
per vincular amor i sexe, el segon, molt menys romàntic del que ens han
explicat, ha estat sempre, una qüestió de poder. Només cal veure els avions que
viatgen vers les terres que la globalització neoliberal ha esclavitzat. Homes
solitaris que busquen la possessió d’altres individus més fràgils per la
creença que la seva posició els atorga drets especials, privilegis derivats de
la seva inesperada condició. A escala local, la perspectiva de sentir-se
dominant a partir de l’acumulació de béns materials, i encara pitjor, la
capacitat de poder influir sobre els altres a partir de relacions asimètriques,
els va portar una nova perspectiva a l’hora de mirar-se unes dones, que d’altra
banda, tampoc no resultaven precisament atractives. L’atractiu, en tot cas, rau
en la temptació de sentir-se’n amo per dret natural.

Com deiem abans, el sexe és
sobretot, una qüestió de poder. Això ho entenien elles, i així ho entenien
també els seus marits.  A partir d’aquí,
la típica història de xantatge. Elles fan o es deixen fer. Els marits, nòvios o
col·laboradors els enxampen, fan fotos comprometedores,… i així fins, com a
mínim, mitja dotzena de casos. La cosa no acaba de sortir tan bé, o potser es
destapa a propòsit la punta de l’iceberg per convèncer marits i pares enxampats
per tal de pagar car allò que consideraven una prerrogativa pròpia de la seva
classe. Les dones enganyades, botigueres, mestres, farmacèutiques són
econòmicament independents, i, més enllà d’una ofensa, que d’altra banda,
potser ja imaginaven, poden treure partit econòmic de la separació. Sis
famílies es trenquen, sis patrimonis es dil·lueixen, i potser, molts més
callen. Això no estalvia, tanmateix, una veritable nit dels plats trencats.

Los ricos también lloran,
enunciava el títol d’un conegut col·lebrot mexicà que un migdia vaig veure per
primera i única vegada, sostitolat a la llengua de Kavafis a una taverna del
mar, un vespre d’agost a l’illa d’Skopelos. La riquesa, sobretot la inesperada,
pot arribar a ser tan problemàtica com la pobresa, i tan traumàtica com la
fallida. En la febre col·lectiva de la loteria de Nadal comença a ser freqüent
emetre reportatges periodístics, d’aquests especialitzats a irrompre en la
intimitat individual, on s’exposen les misèries d’aquelles famílies a qui, anys
enrere, no massa, els hi va tocar la grossa. La història es repeteix, que deien
els grecs. Es van comprar un cotxe, el més ostentós i car, la generositat
verbal, atiada pel cava, no es va concretar, sinó que la cobdícia niuà en el
cor tenebrós dels homes. Aviat persones que vivien una vida modesta van
començar a dilapidar els diners, que semblaven molts, en andròmines inútils, a
viure molt per sobre de les pròpies possibilitats i el seny més elemental, a
intentar escenificar una superioritat social impossible –la classe és molt més
que diners- materialitzada en la superfície de gestos infantils. O s’invertí en
negocis inútils, sovint induïts per familiars, amics, o gent sense escrúpols
fins que, a la fi, els diners s’estingiren tan aviat com es multiplicaren els deutes.
Les famílies es trencaren, les amistats retiraren paraules, i tot plegat,
aquell gest aparentment generós del destí, en realitat no esdevingué altra cosa
que una prova bíblica, en la qual la imprudència i absència de temperança
comportà un càstig diví. La prosperitat, acabà arruinant les famílies i deixà a
molts en la intempèrie de la solitud. D’això, el nostre contemporani de
Tolstoi, Narcís Oller, ens en deixà una crònica d’ascens i caiguda, amb un
entremig de miratge i pura il·lusió, a La febre d’or.

La història recent,
caracteritzada per un gir estrany del destí, en què famílies que han treballat
durant generacions s’han trobat a les mans uns diners que mai no haurien
imaginat tenir-ne, és com si a molts els hagués tocat la loteria. Només cal
veure l’alegria amb què alguns exhibeixen els seus tot terrenys, o les seves
noves cases amb vistes al mar. Alguns es deixen enganyar fàcilment pensant que
la sort ha estat causa del seu talent, i no, com els nostres savis grecs, del
caprici del destí, i que aquest, com a capriciós, sempre pot fer girs
inesperats. La riquesa sovint desvetlla els instints perversos de la cobdícia i
la falsa idea de superioritat respecte els altres. I a creure que tots ens han
de servir. L’expansió econòmica viscuda, fonamentada en l’alteració subjectiva
del valor de les coses, la creença que el totxo no pararia de crèixer en una
espiral on només pel fet de ser blanc, occidental i benestant podríem oblidar
el nostre passat no massa recent d’austeritat i privacions ens pot confondre,
com a la protagonista d’Anna Karerinna, que qualsevol altra vida que la que
teníem, potser monòtona, potser grisa, és millor. Fins que, sense
adonar-nos-en, ens trobem a la vora de l’andana, tot esperant les rodes de la
locomotora.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!