Espai de Dissidència

Jo no cremaré mai la foto de ningú. Em sembla un acte lleig i de mal gust. Que respon, certament, a la llibertat d’expressió, i que puc entendre perfectament en les circumstàncies actuals. Tanmateix, si cremar fotos és lleig, l’article 491 del CP és obscè, i és en l’actual context que l’atac a la monarquia és quelcom més que un simple acte de desobediència civil. És la manifestació explícita que ens hem fet grans i que el conte de la Transició ja no serveix per assegurar-nos somnis dolços. Sé, i ho he escrit a El descrèdit de la monarquia que fins i tot el senyor Juan Carlos de Borbón acaba fent aquí de boc expiatori. Tanmateix, no em resigno a dir la veritat.
En aquest moment, en què es persegueix a persones per cremar fotocòpies en mal estat, jo no em rebaixaré a fer un acte que no voldria per a mi. Tanmateix, no puc renunciar a dir la veritat. Us passo un text que havia estat redactat el gener de 2006, publicat en català a la revista Barret Picat, i en castellà  a "Orto", on, tot  parafrasejant Tahar Ben Jelloun, explico en termes crus, potser demagògics, encara que no menys reals, l’autèntica dimensió de la monarquia.

LA MONARQUIA EXPLICADA A LA MEVA
FILLA

Per aquesta època de l?any, els
nens i nenes penseu quan vindran els reis. I us trobeu, la vetlla de Nadal, amb
un senyor rere una càmara, assegut en un còmode estudi, potser vora una llar de
foc, que comença a relatar amb veu monòtona, com si llegís un llistat de
telèfons, un seguit de frases poc comprensibles i que es presenta com a rei. I
em preguntaràs, ?com pot ser un rei, si aquest no té barba?? No no pot ser ni
el ros, ni el blanc ni el negre, més aviat el pelat, ni tampoc s?assembla gens
als reis i prínceps dels contes, sinó a un jubilat d?aquests que ens podríem
trobar al supermercat empenyent un carret farcit de cartrons de llet i galetes
de dinosaure. Tampoc fa fila d?anar-se enfilant pels balcons per deixar regals.
Bé, als teus set anys ja deus tenir una mica d?experiència davant del fet que
sovint, les coses, no sempre són com semblen. I les monarquies, que és una
paraula que en grec ve a dir que ?només mana un?, no solen tenir a veure amb
les imatges dels contes que us han llegit o us han explicat. La realitat sol
ser més prosaica que poètica, que és com dir que els nens són fantàstics i
meravellosos, i a l?hora de la veritat, mires com funciona el pati de la teva
escola, i n?hi ha nens que prenen cromos o peguen i insulten, i no tens tan
clar això que molts grans pensen.

            En
concret, aquest senyor que apareix la vetlla de Nadal, explicant coses
incomprensibles, encara que, repetint a cada frase la paraula ?Espanya? (això
sí, ja no goso tractar d?explicar-te el seu significat), és un senyor que
afirma ser el rei que mana sobre tu i sobre tots. Sí, sí, ja és ben difícil
creure que algú pugui manar sobre tu! Hi ha molta gent que viu de la il·lusió
de tot això, i s?ho creu de debò. Ara bé, com que segur que et quedes una mica
confosa, t?explicaré unes quantes coses més per les quals pots arribar a
comprendre que tinguem un individu com aquest irrompent la nit de cada 24 de
desembre destorbant la tranquil·litat de totes les llars.

            Recordes
quan va començar la guerra d?Iraq? Aleshores tenies quatre anys i et vaig
portar a la primera manifestació de la teva vida. Mai a Girona s?havia aplegat
tanta gent, més de quaranta mil persones. Vas quedar impressionada, i et vas
començar a aficionar als Telenotícies. De fet, vas quedar ben colpida pel que
va passar aleshores. Recordo com t?asseies al meu costat, al sofà i començaves
a fer-me aquelles preguntes incòmodes i difícils de respondre amb què els nens
turmenteu els pares, d?aquelles com ?per què ho fan??, ?per què tiren bombes??
o ?si als nens també els maten??. Finalment, tota seriosa em preguntaves ?I
aquí va haver alguna vegada alguna guerra??.

            Efectivament,
no fa gaire temps, quan el teu avi era una mica més gran que tu, hi va haver
una guerra, tiraven bombes, i mataven nens. Per posar un exemple, poc abans de
néixer tu, allà al bloc on ara hi viu la teva amiga Helena, els paletes van
trobar una bomba de 500 kg, prou grossa per acabar amb un bloc de cases,
records de l?última guerra. Jo, per la meva banda, quan tenia vint-i-tres anys
vaig conèixer un home gran, que havia estat mestre d?una escola que es deia
Liceu Escolar, a Lleida, que van bombardejar uns avions amb que duien la
mateixa bandera que trobaves al costat d?aquest senyor que es fa passar per rei
la vetlla de Nadal, i van matar els seus alumnes.

            És
clar, que encara hi ha més coses, que ens afecten directament. Una vegada vas
preguntar a l?avi pel seu pare. Vas quedar impressionada davant del fet que el
teu besavi morís més jove del que jo sóc ara. Ell va haver d?anar a aquella
guerra, i va morir poc temps després que aquesta acabés, de resultes de les
ferides físiques, i també morals d?aquella guerra horrible que va passar fa
seixanta-set anys. El teu mateix avi, quan tenia vuit anys, havia de
despertar-se a mitjanit, quan aquests avions, que lluïen la bandera espanyola,
tiraven bombes damunt de les cases de Barcelona. Molts milers de persones van
morir. El teu avi, va tenir la sort que no li passés res, encara que, després
de córrer algunes vegades a uns refugis antiaeris, la seva mare i les seves
germanes i cosines refugiades de Madrid van decidir que, a cada bombardeig, es
col·locarien a sota de la taula del menjador a esperar que els caigués una
d?aquelles bombes de 500 kg.

            I
et preguntaràs que té a veure aquesta història amb el senyor que surt per la
tele. Doncs tot, perquè si no fos perquè havien bombardejat nens, o matat els
seus pares, o ficar molta gent a la presó per no pensar de la mateixa manera
que ell (de fet, el senyor Joan Carles sempre fa aquest posat de no pensar
res), aquest senyor no tindria corona, sinó que seria un jubilat italià que
jugaria pacíficament a la petanca per algun barri de Roma.

            Veuràs.
Aquella guerra va començar quan un senyor baixet, grassonet, amb bigoti i una
veu ridícula que es deia Franco, i que tenia moltes armes, va començar una
guerra perquè els que manaven al país, li ho van demanar. A aquest país que
lluïa aquesta bandereta vermella i groga, de sempre, havien manat els mateixos.
Feien que els nens treballessin moltes hores, i si eren pobres, impedir que
poguessin anar a l?escola. Pagaven molt poc als treballadors, no estaven
disposats a que ningú no gosés fer ombra a la seva bandereta i volien que
tothom anés a missa. En el fons, aquesta gent eren (i són) com els matons de
pati, aquesta mena de nens que treuen els cromos, peguen els petits i tracten
de manar sempre en els jocs. Doncs bé. Hi havia molta gent que no estava
disposat a què això continués passant, i van desafiar la seva autoritat.
Aleshores, aquest senyor, Franco, envoltat d?una bandera, que és la mateixa que
pots veure penjada al govern civil, davant la teva escola, va enviar avions amb
bombes i soldats amb armes per evitar que això passés. Van muntar una guerra
que van justificar dient que ho feien per Espanya. El teu besavi i tants
d?altres, que volien un món sense matons de pati d?escola, on a tothom se?ls
tractés bé, on poguessis caminar per la ciutat sense que et detinguessin, on no
només els fills dels rics poguessin anar a l?escola, van tractar d?evitar-ho.
Aquests no ho feien per Espanya, sinó que van lluitar per la llibertat o
per la justícia social, allò que molts en dirien la República.

            Franco
tenia molts avions, tancs i canons, i va guanyar la guerra, després de tres
anys. Va ser responsable de la mort de mig milió de persones (cinc camps del
Barça), va ficar a la presó a un altre mig milió (cinc camps més) i mig milió
més van haver de fugir a un altre país (cinc vegades tota la ciutat de Girona i
Salt). El que passa és que res no va acabar al final de la guerra. Durant
quaranta anys més va continuar matant, empresonant, torturant o enviant molta
gent a fora del país. És més, no tenia cap problema en robar centenars de nens
que no havien fet res, per donar-los a altres famílies, o per internar-los en
presons comandades per monges. En fi, un autèntic monstre.

            Quan
va passar un temps, aquells senyors que havien fet que Franco fes la guerra,
estaven preocupats perquè aquell home s?anava fent gran i havien de buscar algú
que continués mantenint aquella situació, és a dir, que ells continuessin
manant sense que ningú gosés desafiar-los. Van pensar aleshores en el nét del
que havia estat el darrer rei d?Espanya, aleshores un nen, que d?altra banda,
no semblava gaire espavilat. Un nen que, de gran, es va dedicar a llegir
discursos davant la televisió cada 24 de desembre. Per cert, sabies qui el va
ensenyar? Ho has encertat,
aquell monstre anomenat Franco. De fet, entre tots dos va haver una
relació magnífica. Al petit Joan Carles, Franco li va ensenyar moltes coses,
com per exemple fer la guerra, no fos cas que un altre cop calgués bombardejar
nens. El petit general grassonet li deia sempre, que calia ?vetllar per la
unitat d?Espanya?, que més o menys ve a dir, que manin els de sempre, i si no
pensen igual que tu, bombes, porres i presons!

            Tampoc és
que el petit Joan Carles acabés fent exactament això. Passats quaranta anys el
món havia canviat, i no estava massa ben vist que algú tirés bombes damunt del
seu propi país. De fet, la feina grossa ja l?havia fet el seu pare adoptiu, el
general. Ara només calia fer creure la gent a base de fer-los passar una mica
de por. I així, més o menys, s?ha anat fent. Quan hi ha algú que es passa una
mica, segons ell, en Joan Carles surt dient que ?l?exèrcit vetllarà per la
unitat d?Espanya? que més o menys vol dir, que, ?si no me haces caso, voy a
llamar a mi primo de Zumosol?. I en té uns quants, d?aquests ?primos?. Uns
quants generals, un que es diu jutge Garzón, altres que tenen un piló de diaris
com un que es diu Ansón, o uns que fan de policia. Ja hi ha hagut gent que ha
anat a la presó, perquè no hi està d?acord amb aquesta ?unitat d?Espanya?.

            Després
de molts anys, el general va morir. I Joan Carles devia plorar molt. Devia
recordar les tardes de divendres a casa seva, prenent xocolata amb xurros,
mentre Franco anava signant sentències de mort a la gent que se li oposava. En
boli blau, cadena perpètua, en boli vermell, els afusellava. Després d?aquesta
feinada, l?home grassonet, disfressat de soldat, passava la mà pels cabells
d?en Joan Carles i se?l mirava amorosit, com el fill varó que mai no va tenir.
El general va morir al llit. Quan això va passar, aleshores, el teu pare estava
a punt de fer deu anys, i li van donar molts dies de festa a l?escola. A Joan
Carles li van posar una corona, i va dir que canviarien moltes coses.

            Certament,
no van tirar més bombes damunt de la gent. No feia falta. La gent tenia encara
molta por i el record d?aquells quaranta anys terribles van facilitar molt les
coses. Perquè Joan Carles volia que tot canviés, encara que en el fons, tot
continués igual que abans. En algun cas, quan hi havia alguns nois i noies que
li van cantar una cançó que no li agradava, alguns soldats amics seus van
sortir amb uns tancs pels carrers per espantar. Altres vegades, diu coses que
fan venir por a molta gent. Fa un posat simpàtic, i hi ha molts periodistes que
fan el possible per què parlin bé d?ell, i no li recordin massa el seu passat
més llòbrec. Mai no s?ha penedit de res, i mai ha tingut cap paraula desagradable
del seu pare adoptiu, el general.

            Si
et cau malament, no li diguis res. Si l?insultes, podies anar a la presó. Ell,
en canvi, si et fes una cara nova, no li passaria res, perquè va dictar una
llei segons la qual, ell podia fer de tot, mentre que ningú no li pot fer res a
ell.

            En
fi, filleta meva, com bé pots deduir, sovint els contes i la realitat no
s?avenen massa. I encara que a les pel·lícules de la Disney i les a barbies
sempre se?n parli bé d?aquests personatges de la reialesa, en el fons, solen
ser uns borinots que no fan res més que tractar de divertir-se, i que viuen
sobretot dels diners que els paguem entre tots, o del que els seus avantpassats
van robar a la gent. N?hi ha de tot, és possible que entre ells hi hagi
persones magnífiques. Tanmateix, són igual que nosaltres, amb manies similars i
petites misèries, com tots els grans. Millor que no creguis en aquests reis.
Per suposat, no manen sobre tu!

            Com
ja hauràs endevinat, els únics reis que valen la pena, van en camell i vénen
d?Orient carregats de regals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!