Espai de Dissidència

Douglas Murray, La masa enfurecida. Cómo las políticas de identidad llevaron al mundo a la locura. Península, 2019, 368 pp. 

 Douglas Murray (Londres, 1979) és potser un dels assagistes i intel·lectuals conservadors més interessant en el panorama anglosaxó. Els seus llibres, farcit d’opinions polèmiques i políticament provocadores, acaben teixint el que està constituint l’actual superioritat filosòfica del conservadorisme occidental, definitivament desmarcat de l’ataràxia postmoderna i postmarxista que ha tingut colonitzada les esquerres, molt especialment des dels darrers cinquanta anys. Murray, malgrat els seus orígens de classe mitjana (el seu pare era mestre) va penetrar en l’elitisme d’Eton i Oxford mitjançant un talent desbordant, fet que li confereix un gran respecte entre l’establishment mediàtic i cultural, acompanyat d’un gran odi i menyspreu des de l’esquerra.  

I tanmateix, Murray resulta interessant per les seves paradoxes, que en el fons també arriben a ser prou metafòriques a l’hora d’endevinar els moviments tectònics que es detecten en el món polític i filosòfic d’occident. Ateu i obertament gay, és un dels grans detractors de l’esquerra woke, és obertament hostil a l’islamisme, i un enemic declarat del moviment LGTBIQ+. Ja va demostrar les seves grans dots assagístiques a l’Estranya mort d’occident (2017), on disseccionava els paranys conceptuals que estaven propiciant l’extrema vulnerabilitat d’un occident amb la sensació d’autodestrucció, o de resultar indefens davant els nous totalitarismes bàrbars o autòctons. Amb La massa enfurismada ens exposa amb tota cruesa i una exhaustiva documentació de casos tan particulars com esfereïdors, com les polítiques de la identitat (l’eclosió contemporània de narcisismes) estan destruint la civilització occidental, i com ja advertia Tony Judt fa vint anys, des de Nova York estant, qualsevol conversa política. 

En aquest volum, que bàsicament aborda la cultura global de la cancel·lació, analitza els punts cardinals a partir dels quals ens hem autodesposseït de qualsevol dialèctica política i social, perquè de cop i volta sorgeixen col·lectius minoritaris que s’erigeixen com a víctimes (com si aquesta fos una condició sagrada) que implica vetar qualsevol debat, conversa o discrepància enfront noves ortodòxies. Unes noves ortodòxies, que com hem pogut assistir a la inauguració d’aquests jocs de París, caldria incloure-les entre la categoria de “galdosa” i “pornogràfica”. Una mena de croada iconoclasta en contra de qualsevol fonament civilitzacional que ha permès a occident fites com la il·lustració, el pensament racional, la separació església-estat, els drets humans o la resolució pacífica de conflictes mitjançant els mecanismes democràtics. 

Aquests quatre eixos que pretenen capgirar les coordenades il·lustrades són el tractament de la homosexualitat, no pas com a opció sinó com a militància; un nou feminisme fonamentat, no pas en la persecució desitjable de la igualtat, sinó en el greuge i el ressentiment; una teoria crítica de la raça basada en el racisme antiblanc i la tirania del moviment trans, que pretén imposar un model moral a partir del queerisme (allò que dèiem sobre la inauguració dels JJOO de fa una setmana i escaig. 

A partir d’aquí s’infereixen diverses idees que expliquen aquesta sensació de greuge permanent i de destrucció de la convivènica a partir d’un identitarisme que no deixa de representar el narcisisme derivat de la revolució neoliberal. Com explica Christian Laval i Pierre Dardot, cada individu esdevé un empresari de si mateix, i per tant, els trets individuals no deixen de representar una marca pròpia que busca l’individualisme dissolvent de la comunitat. La destrucció de tot nexe comú i de les possibilitats de solidaritat. Una societat sòlida es fonamenta en certa igualtat, i malgrat que pugui sonar avui políticament incorrecte, de cert grau d’uniformitat. Paradoxalment l’identitarisme, segons l’autor resultaria la fi de l’individu. En segon lloc, totes aquestes noves causes abraçades acríticament per l’esquerra representarien una pseudoreligió, amb els seus dogmes, els seu sanedrí, i el més important de tot, les seves fogueres purificadores, on llençar els incauts dissidents. L’autor fa una llista incompleta de professionals a qui s’ha arruïnat la vida laboral o el seu prestigi a partir de virulentes campanyes de desprestigi per expressar opinions contràries a la nova ortodòxia woke. Algun dia haurem de valorar quantes persones de l’esquerra han canviat de bàndol mercè a aquestes caceres de bruixes sorgides des d’un progressisme tan capriciós com les incursions de joves fanàtics a la Xina de la Revolució Cultural maoista. En tercer lloc, hi ha un veritable intent de descrèdit i denigració d’occident, la seva democràcia, les seves idees de tolerància, la seva tradició i la seva cultura, capgirades a partir d’un rousseanonisme irracional. En quart lloc tindríem la qüestió del victimisme, com a eina d’autoreivindicació i com a nou privilegi que hauria de comportar un tractament preferent, com a compensació dels greuges reals o imaginaris en un món on, segons explica Murray, la víctima, pel fet de ser-ho, no sempre té raó. Aquí no resultaria difícil associar aquest concepte al capitalisme en el sentit que aquestes polítiques de la identitat tenen aquest component que permetrien assimilar-lo al concepte de client. De fet, l’ambient hostil en què han esdevingut les universitats on diversos estudiants esclaten histèricament quan han d’abordar qüestions controvertides, no s’expliquen sense aquesta mentalitat de consumidor que exigeix, no pas coneixement complex, sinó un producte que satisfaci les seves pretensions. 

I, finalment, tenim el gran Satan: la interseccionalitat, aquesta teoria miraculosa que serveix precisament com a evangeli de la nova religió woke: una taxonomia a partir de la qual es divideix els individus en una mena de nova piràmide social on, com succeïa en l’antic règim estamental, no es valoraria els individus pel què fan sinó pel qui són. La idea que la condició de gènere, raça (sic!), estètica o orientació (i desorientació) sexual empaqueta a cada persona en un lloc en el món des del més gran dels determinismes, i que implica una nova lluita de classes en què l’enemic és sempre l’home blanc heterosexual, de classe mitjana i de cos normatiu. D’aquí el queer com a paradigma d’aquesta nova esquerra que renuncia a la igualtat, o a la llibertat, o a la fraternitat, i propugna una societat fonamentada en el ressentiment, el greuge o l’odi. En altres paraules, la volta de clau de l’autodissolució d’occident, inerme davant els nous totalitarismes religiosos i polítics (i sovint aquests constitueixen el mateix). 

Fora bo tenir debats al voltant de qüestions tan complexes. Tanmateix, i com l’autor reconeix (i aquí la referència a la Revolució Cultural resulta més que escaient) això és el darrer que pretén fer aquesta nova esquerra destructiva. La violència (de moment verbal) i el llenguatge religiós i irracional implica un impossible diàleg, sinó una agra confrontació. Potser per això el món conservador ( i la mateixa ultradreta) s’està reforçant i ens trobem amb aquest lamentable clima de preguerra civil, de moment cultural. 

Ja fa anys que vinc reclamant que l’esquerra s’ha de desfer de llast religiós i tornar a una visió constructiva i il·lustrada. Tot plegat un clam en el desert. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!