Espai de Dissidència

Nota. Aquest és un article acabat de publicar a la revista Barret Picat.

Sant Esteve de 2002 va ser un dia especialment trist. Vaig acompanyar el meu pare a traslladar els darrers objectes de l’àtic on havia crescut i viscut al llarg dels meus primers vint anys. No era res extraordinari, un simple pis que no arribava als cinquanta metres quadrats, amb una terrassa més àmplia en el record que en el sistema mètric, i des d’on es podia contemplar la Torre del Baró, en la distància, d’aparença wagneriana, de prop, poc més que la pretenciosa façana d’un edifici inacabat. Un cop enllestit l’encàrrec, vaig fer la darrera ullada al que havia estat la llar de la meva infància i adolescència, amb la certesa que mai més no hi tornaria.

Els meus pares semblaven menys afectats que no pas jo. Potser, perquè sóc un incorregible sentimental. Tanmateix, La Jota, 53, una ubicació equidistant entre Sant Andreu i Horta, havia estat la meva primera adreça, i per tant, encara tinc tatuada a la memòria la geografia d’aquell habitatge estret, petit i assolellat, que els meus pares van llogar –i estrenar- el 1960, quan tot just s’havien casat. De fet, havia estat l’ampliació vertical d’una casa antiga, probablement de principis de segle XX, que lògicament mantenia una estructura diferenciada respecte a un edifici que, si comptem els baixos, tenia quatre plantes. Un edifici corrent, amb quatre famílies, que donava a un carrer estret i tranquil, on va començar a ser difícil aparcar a partir de mitjans dels setanta.

Més enllà dels elements físics, de les impressions visuals d’aquella Barcelona potser menys guapa i turística, indubtablement més autèntica i humana, l’edifici, i els seus ocupants, esdevenina un petit bocí d’un món definitivament perdut.

Ara, que com la majoria del país, em deixo encomanar per una mena de temor al carrer, d’indiferència veïnal, La Jota, 53 esdevenia un exemple de comunitat en l’acepció més àmplia del terme. En plena època del baby boom, havíem arribat a aplegar-nos prop d’una desena de criatures de totes les edats que teníem casa dels veïns com la nostra particular segona residència. En el fons, aquesta tradició provenia dels orígens genealògics. A primers dels seixanta s’havien aplegat parelles joves, d’afinitats generacionals i estretes connexions amb el barri, en què la revetlla de Sant Joan s’havia arribat a celebrar al terrat, a la terrassa del meu àtic o al jardí dels baixos. A mesura que anàvem començant a existir nosaltres, la guarderia la trobàvem escales amunt o escales avall, perquè les nostres mares sovint ens deixaven amb la veïna, o era la veïna que ens confiava la seva criatura.

En un dels meus poemes, barcelonàufrag, escrit pocs mesos abans en aquella mateixa casa que aviat deixaria de formar part de la meva història íntima, confessava les herències indumentàries de l’avui conegut enigmista i literat Màrius Serra. Certament, esdevenia una metàfora ben trobada, perquè amb tanta criatura, la circulació de roba infantil, més enllà de l’estalvi econòmic, esdevenia un acte de cohesió tribal, de pertinença inequívoca a la comunitat, de solidaritat social com també ho era l’intercanvi d’estris o l’allotjament improvisat de parents provinents del poble, o el padrinatge divers.

Jo mateix, tenia com a padrina la mare Lladós, la dona soriana d’un pallarenc encarregat d’un garatge de la Diagonal, que vivia als baixos amb tres fills amb qui jugava a coses avui políticament incorrectes. Tres nens que avui, són un farmacèutic, una historiadora de l’art i una reputada criminòloga, dispersos per l’extensa geografia d’una cada vegada més llunyana corona metropolitana. He de dir que potser era als baixos, amb un jardí estret entre altres patis interiors, on trobava aquesta dolça anarquia en aquell temps en què èrem els propis nens qui esdeveníem guionistes sobirans dels nostres jocs, en una època en què les activitats extraescolars no resultaven altra cosa que entel·lèquies irisades, pròpies de les pitjors utopies orwellianes.

Els veïns del primer, els Doménech, reemplaçaven un pare i un fill de qui tinc un record difuminat. Del pare, un home molt gran, em va treure de sota l’encimera on m’havia ficat quan tenia dos anys i un esperit d’explorador temerari. També, en conservo el seu regal, un disc de Juanito Valderrama “Mi primera comunión”, el dia que em va tocar combregar per primera –i qui sap si darrera- vegada. Al cap de poc de marxar, un dia la policia va anar a buscar el fill, a qui havien declarat pròfug de la mili. No sé, molt temps després, vaig pensar que aquests veïns, dels quals no recordo el nom, devien ser anarquistes emboscats, clandestins fugitius d’un estat opressor. Al cap i a la fi, Valderrama, malgrat les seves cançons, havia estat membre de la CNT durant la guerra i va ser condemnat a mort per Franco. El cert és que a mitjans dels setanta van ser reemplaçats pels Doménech, els quals, malgrat els cognoms, eren andalusos. El pare era transportista, i la mare, tenia vocació d’agent de l’FBI, perquè no passava res sense tenir-ne coneixement. Tenien dos fills més petits que jo. De fet, a en Miguel Ángel, més que jugar, li havia donat classes, i amb la germana gran ens havíem fet un tip de fer la gallineta cega als baixos, la nostra autèntica república independent. Fa un parell d’anys, la meva mare em va explicar que la Maribel, que s’havia traslladat a Sevilla amb el seu marit, va morir de càncer al poc de donar a llum per segona vegada. Tenia trenta-pocs anys, i gaudeix d’un ampli apartament en la meva memòria.

La mort també va sacsejar el segon. El pare Serra va perdre la seva dona quan potser ni havia arribat als trenta. Es va quedar sol amb dues criatures i una situació personal i econòmica delicada. Al cap de no massa temps es va tornar a casar i va tenir al petit Màrius, nascut gairebé de manera sincronitzada amb la meva germana. Sé que la meva mare sempre sospirava per un matrimoni concertat entre ambdós. Es veu que el nostre enigmista era un goig de criatura, i de petit va donar mostres de ser el més llest de l’escala, al contrari que jo, que només pensava a fer l’indi i compartir l’Hazañas Bélicas, amb en Josep Lladós. Alguns anys més tard, el pare Serra va deixar de fer de representant per posar una sabateria a la plaça Virrei Amat, -calçats Virreina- i van buscar-se un altre pis més ampli i proper, en direcció a Horta. Pel que dedueixo, els Serra i els meus pares devien tenir una bona amistat i moltes complicitats. No només, cada estació heredava la roba de l’enigmista, amb qui devia coincidir amb l’Autònoma –on feia anglogermàniques mentre jo, magisteri-, sinó que anys després del seu trasllat, encara anava a buscar reis a aquella sabateria d’aquella plaça on cada dia passava per davant. Alguns anys després, la Mercè, germana gran d’en Màrius, va tenir un accident de trànsit. Passat un temps, la noia, una farmacèutica jove, va morir sobtadament, com a conseqüència indirecta d’aquell dia fatídic, fets que en Màrius evoca al seu llibre De com s’escriu una novel·la.

Els Serra van ser reemplaçats pels Burgès, que venien de Calaf. Els meus records se centren en tres punts principals. El primer, el toc d’exotisme ofert per un lloro el qual simulava un “Barça” après després de molta constància-. El segon era la passió blaugrana desbordada cada cop que Cruyff o Reixach marcaven, o Guruceta feia de les seves. La tercera, les vegades que el pare m’havia portat al camió de bombers que conduïa. De fet, com a bomber, una vegada va haver de rescatar, per l’expeditiva via de tirar la porta avall amb una destral, a la Conxita Lladós, involuntàriament tancada a una mena de cobert que hi havia al jardí. Els Burgès tenien tres fills, i la petita anava a la classe de la meva germana. La Mercè es passava més temps a casa meva que a la seva, i gaudia tot tractant-me de nen petit. Així que ens passàvem la meitat del temps esbatussant-nos. Sé que volia obrir una botiga de roba. Tanmateix, quan vaig marxar de casa, li vaig perdre la pista per sempre

Certament, un bloc de pocs veïns dóna per a una novel·la de Faulkner. Malauradament, com en els tangos d’Homero Manzi, la implacable lògica capitalista, disfressada de progrés, acaba per enderrocar un paisatge, una memòria col·lectiva.

L’octubre de 1982, el PSOE ens va prometre un canvi. No es pot negar que ho van aconseguir. I, de fet, com deia Alfonso Guerra, a este país no lo va a conocer ni su madre. I així va ser. Miguel Boyer va promulgar una llei en la qual s’eliminaven els lloguers indefinits, i es carregava la franquista clàusula que obligava els contractes a mantenir un preu raonable. Tret que haguéssim estat pobres de solemnitat, en un termini implacable, l’ordre d’expulsió dels llogaters tenia termini fix. Treballadors il·lustrats, amb fills universitaris havien d’ésser reduïts a la condició de propietaris si no volien restar a la intempèrie, és a dir, sota les lleis del mercat. Primer van marxar els Lladós, els quals gràcies a una herència familiar, encara van poder comprar pis a Barcelona. Després els Burgès. Finalment, els va tocar als meus pares, els quals van haver d’anar-se’n a una platja propera a Tarragona, allà on passàvem els vells estius. Com a pensionista únic, els Doménech van poder restar… de moment.

Curiosament, la meva germana va poder comprar un pis, abans que la delinqüència organitzada, vull dir sector immobiliari, decidís colonitzar els indígenes… vull dir, els barcelonins, just a la mateixa illa de cases, en una finca de la Plaça Garrigó, des d’on puc contemplar encara la finestra que dóna a la meva habitació. Sé que diferents llogaters s’han succeït a la finca, i han donat diferents problemes. No m’estranya. Els principals ingredients de la irresponsabilitat i insolvència són els preus abusius i la incertesa temporal. El barri, com ha passat arreu, s’ha omplert d’estrangers, la qual cosa no és ni positiva ni negativa, sinó la manifestació que el nostre espai de classes populars no tenia com a destí la millora general que havíem experimentat els veïns, sinó la perpetuació i consolidació d’espai segregador, de residència de classes subalternes, a qui cal maltractar impietosament, fins que un altre reemplaci la seva condició de putejat. Nosaltres, empesos per aquesta lògica, hem optat per enriquir els nostres bancs en una vida sense espais diàfans, ni vistes al mar, a quota fixa i interès variable.

Com en un tango d’Homero Manzi, / els colors del barri s’esborren,/ com les velles fotografies en blanc i negre/ penjades als cafès del Carrer Gran de Sant Andreu. Així diu un poeta local. Manzi és el  meu lletrista de tangos preferit. És el més líric i nostàlgic, descriptor sempre dels paisatges perduts, de les il·lusions difuminades en un espai en transformació. I, francament. Malgrat que no tornaria al passat, trobo que en aquests quilòmetres, físics i espirituals, recorreguts en contra de la nostra voluntat, hem perdut massa coses pel camí. Allà on visc, he trigat deu anys a entrar a casa del veí. I quan passejo pels carrers de la meva infantesa, em sento un estrany, com el visitant indesitjat que fa nosa a aquesta Barcelona, com en un tango, infidel i prostituïda als diners aliens.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!