Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

25 de juny de 2007
0 comentaris

La immigració és com un tango

Nota; Article publicat avui a El Punt.
Les darreres eleccions municipals indiquen que, en
la relació amb la nova immigració, alguna cosa grinyola. Quan s’aborda
aquesta qüestió tenim la sensació de córrer per un camp minat, perquè
hi ha el risc de ser mal interpretats. Molt pitjor resulta mantenir
l’opció pel «qui dia passa, any empeny» que tant ens caracteritza a
l’hora de donar resposta a problemes urgents. Les velles categories
intel·lectuals de què disposàvem no ens serveixen per analitzar els
nous fenòmens. El referent de la darrera onada migratòria, en
circumstàncies irrepetibles, ha perdut validesa. I no ens enganyem,
malgrat l’optimista discurs d’arrel pujoliana sobre la integració, les
coses potser no van anar tan bé com ens pensàvem, si constatem la
persistència d’àmplies diferències socials i culturals.

La nova immigració, a més de plural, manté uns
patrons radicalment diferents respecte a les antigues creences sobre la
nostra presumpta capacitat integradora. Des de la visió més o menys
autòctona, incorrem en profundes errades d’anàlisi. Partim d’una
perspectiva externa, simplificadora, i amb una irrefrenable tendència a
objectivar, és a dir, convertir en objectes subjectes amb experiències
i imaginaris divergents. I trobem dues visions aparentment
antagòniques. La primera, dirigida per acadèmics, empresariat i classes
mitjanes, manté un discurs optimista segons el qual la immigració
representa una oportunitat (hi hauríem d’afegir de negoci). La segona,
sostinguda en silenci pels grups socials mitjans-baixos més
vulnerables, percep el fenomen com una amenaça. Hi veuen competència
deslleial en el camp laboral, en el repartiment d’uns migrats serveis
socials, un factor desestabilitzador dels preus de l’habitatge o de
degradació social d’àrees urbanes. Dins dels primers, trobem una
tendència fortament economicista, en el sentit que els «nous catalans»,
reduïts a l’estranya categoria de «mà d’obra», malgrat retòriques
triomfals, solen ser sotmesos a la més pura i dura explotació laboral,
en un país on l’economia submergida no té una sanció social, i on els
drets dels assalariats no solen ser respectats. A la vegada, coincidint
amb aquesta visió positiva dels sectors que se’n beneficien, hi ha la
tendència «caritativa», associada habitualment a les esquerres, que amb
un llenguatge «buenista», enalteixen les virtuts d’una societat
multicultural, sempre que aquests estrangers estiguin confinats a les
perifèries socials i geogràfiques.
En aquesta visió calidoscòpica on
fàcilment es passa de lloar a menystenir els individus que per
casuístiques diverses han arribat aquí, ningú no defensa el dret a no
emigrar. Si ens situem des d’una perspectiva global no és difícil
resseguir les criminals intervencions dels organismes financers
internacionals. Cada vegada que el FMI dictava processos d’ajust a
Bolívia, l’Equador, l’Argentina i els malalts crònics de l’Àfrica, es
desfermava un «tsunami demogràfic» de dimensions bíbliques. En altres
casos, algunes cultures, a causa d’estructures familiars irresponsables
?la poligàmia africana i la resistència a adoptar mecanismes de control
de natalitat? han fonamentat les migracions com a estratègia econòmica
amb conseqüències menys benèfiques per a les societats emissores del
que s’admet. Tot plegat, recorda l’edat antiga, en què Roma exigia les
províncies tributàries periòdiques trameses d’esclaus, per tal que la
lògica econòmica imperial pogués funcionar.
El problema fonamental del
tractament que atorguem a la immigració és que no tenim en compte els
immigrats com a individus. Els utilitzem per enriquir els forts i
atemorir els febles. Fomentem una propaganda generadora de mecanismes
d’autoengany en els nouvinguts, de fer-los creure que la prosperitat és
possible sense pagar un alt preu. Potser per a sociòlegs i economistes,
els immigrats són xifres, i per als polítics, vots. Per als
professionals de la medicina, l’educació i els serveis socials que hi
tracten de manera quotidiana, són persones amb un volum de problemes
molt superior al que seríem capaços de suportar, i que fa de la
immigració un pèssim negoci per als seus protagonistes. Algunes dades.
A partir del que ja es coneix mèdicament com l’estrès immigratori
?denominat com a «síndrome d’Ulisses»?, afegit a les insuportables
condicions laborals imposades per un gens exemplar empresariat,
desarrelament, alienació, els nouvinguts tenen sis vegades més
probabilitats de desenvolupar malalties mentals. Un percentatge molt
alt, que s’acosta a la meitat, pateix doloroses ruptures familiars i,
en gran proporció, greus conflictes generacionals. No és estrany,
doncs, el tancament cultural com a estratègia defensiva, o l’autoengany
com a eina de supervivència. Si hi ha una música que ha sabut captar
amb detall el fenomen immigratori, aquesta és el tango. Procedent d’una
societat d’immigrats, les lletres d’aquest gènere recullen desil·lusió,
amargura, traïció, el fracàs respecte a les expectatives inicials com a
desenllaç natural d’una història de pèrdues i renúncies. Una banda
sonora que defineix a la perfecció el fenomen.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!