Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Alguns dies enrere, el Departament d’Ensenyament va presentar el document “Model lingüístic del sistema educatiu” que pretén ser una mena de full de ruta sobre l’ús de les llengües en un context creixentment multicultural. En realitat, diversos testimonis que han transcendit revelen que es tractava d’un text que feia uns quatre anys que es venia elaborant, i que amb el relleu polític ha acabat de prendre una forma més o menys definitiva.
Abans d’entrar a analitzar-ne el contingut, em permetran compartir una reflexió prèvia. Les formes sobre com s’ha elaborat i presentat una proposta d’aquesta rellevància reprodueixen els enèsims errors de les administracions educatives anteriors i de tots els colors polítics: a porta tancada i sense demanar l’opinió de la comunitat educativa, especialment als docents que coneixen la realitat amb major precisió. Mal anem si no prescindim d’aquesta endèmica desconfiança de qui mana respecte dels experts en educació, que a Catalunya són de l’ordre de 80.000. Perquè, efectivament, benvolguts lectors, el Departament d’Ensenyament mana sobre desenes de milers de persones que posseeixen una formació, experiència i capacitat igual o superior als quadres polítics que es dediquen a gestionar els afers educatius. Fins que no assumeixin aquesta contradicció: donar ordres a un munt de gent que probablement sap tant o més que tu, i per tant, assumir que és millor comptar amb les seves opinions professionals abans de prendre decisions, difícilment ens en sortirem.
El document, amb una palla considerable (78 planes d’un text heterogeni, reiteratiu i amb informacions accessòries) es pot resumir el tres eixos: reduir el pes del català a l’escola, acceptar (per la porta del darrere) les diverses sentències judicials perpetrades contra la immersió lingüístic amb la intenció de reduir la llengua a la condició de patois (somni humit del jacobinisme nacionalista espanyol) i introduir l’anglès com a llengua vehicular.
El primer punt, més o menys camuflat entre línies, ve a reconèixer un joc de suma zero. S’incrementa la presència del castellà i l’anglès en el sistema educatiu a costa del català. D’un català, d’altra banda, que ja fa algun temps que ha vist estancada la seva progressió, i que no resulta cap impediment perquè els catalanoparlants tinguin, segons les diverses avaluacions fetes pel Ministerio, un millor domini del castellà que la mitjana dels espanyols monolingües. El segon punt és admetre que aquest govern, triat en unes eleccions per desobeir les sentències injustes d’un sistema judicial desacreditat en base a múltiples martingales i que és a la zona de descens de la lliga europea de la qualitat jurídica, acota el cap i fa exactament allò que li exigeix el PP i C’s. S’entén que qualsevol debat sobre quina proporció podria tenir cada llengua a l’escola no hauria de tenir lloc fins que les institucions catalanes no tinguin prou capacitat de decidir, sense pressions externes, quin és el model més adient. Finalment, i d’acord amb un intervencionisme creixent d’una Unió Europea cada vegada més interessada a imposar la versió alemanya del neoliberalisme als ciutadans europeus, es pretén imposar l’anglès com a llengua vehicular al sistema educatiu.
Sobre aquest darrer punt, val la pena compartir algunes informacions. La Universidad Carlos III de Madrid va elaborar una recerca rigorosa i quantitativa sobre l’experiència de les escoles bilingües de la comunitat. Els resultats van ser un desastre. Més enllà del domini lingüístic dels docents, els alumnes, ni aprenien més anglès, ni assolien els coneixements impartits més enllà d’algunes generalitzacions superficials. A més, la implantació entusiasta d’aquesta política havia provocat un important grau de segregació. La millora del coneixement d’anglès dels nostres alumnes, ostensible en les dues darreres dècades, es deu sobretot, a la implantació del desdoblament de grups (que possibiliten la interacció oral i un contacte més directe amb l’especialista) i a elements extraescolars, com ara la proliferació de plataformes televisives, els videojocs o el fenomen dels youtubers. Les aplicacions informàtiques sembla que en els propers anys també facilitaran molt la comunicació en llengües estrangeres.
Ara bé, si el document presentat pel Conseller a finals d’octubre té alguna virtut és que ha permès destapar una veritat incòmoda. Que la immersió tenia una aplicació massa laxa, especialment en secundària i en determinats àmbits geogràfics. Malgrat una escolarització nominal en castellà, hi ha un percentatge important d’alumnes que no dominen el català o no el parlen mai, perquè precisament el fet de concentrar la política lingüística a l’escola l’ha feta precisament fràgil i l’ha convertit en diana d’atacs polítics per part del nacionalisme agressiu espanyol. La segona derivada, no menys important, és que el text conté una proposta molt inquietant. Atorga massa poder a les direccions per concretar la política educativa del centre, cosa que la fa extremadament vulnerable a les pressions que es faci des d’ajuntaments hostils, o com hem vist, amb les desenes de falses denúncies atiades per determinades forces polítiques, practicar una política d’intimidació per erosionar encara més el català. Ara bé, i encara més vergonyant, i fent servir la dita castellana “aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid”, el document serveix per refermar l’obsessiva idea que, amb l’excusa del projecte lingüístic, les direccions triïn a dit el professorat, fenomen que com ja s’ha comprovat, no ha tingut cap efecte pel que fa a la qualitat educativa, i sí molta pel que fa a la degradació de la democràcia als centres i la proliferació de pràctiques de discriminació per raó de sexe, edat, aspecte o estat de gestació.
Ja sabem que la repetició de curs és una eina educativament del passat i poc útil. Ara bé, després de llegir el document entenem que no queda altre remei de començar de zero. I això ha d’implicar necessàriament redactar un nou document amb la participació dels docents i la comunitat educativa. Les lliçons històriques, també en educació, ens ensenyen que només es pot progressar des del consens.
Nota: Article publicat al suplement l'Aula, del Diari de Girona.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser s’escauria un missatge de veu (escrit no l’entendrien) amb aquest text als Bargalló boys/girls i a la Confraria 21, tot demanant una resposta coherent (si poden elaborar-la en català…). Més que res perquè demostrin que no són un robot destructor de cultura.