Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
La immersió guanya temps, mentre segueix al corredor de la mort
Per entendre la providència d’aquesta setmana del TSJC, hauríem de deixar aparcat el dret administratiu i concentrar-nos en la història. I la immersió té un origen clar: la necessitat de restaurar el català com a llengua d’ús públic i de prestigi en un moment, la darrera etapa de la Transició, en què es trobava en una situació pràcticament terminal (voldria recordar que la majoria dels sis milions de residents a la Catalunya d’aleshores havien nascut lluny del principat) i la llengua era pràcticament d’ús familiar en una clara situació de disglòssia. La voluntat de redreçar el català, durant la dècada de 1980 corria paral·lela a la necessitat de reinventar la nació catalana i de construir una societat democràtica. De fet, el català s’associava a l’antifranquisme, i no necessàriament al nacionalisme, perquè era precisament bona part de la classe treballadora, sovint vinculada a la militància política, sindical o associativa, el col·lectiu més entusiasta de la immersió.
Cal dir que la immersió, mirat amb els ulls d’aleshores, fou un èxit, perquè va desbordar les expectatives inicials. Hi va tenir molt a veure el capteniment entusiasta i voluntarista del professorat i una mena de dinàmica psicològica de progrés econòmic, cultural i social, que a més veia en l’escola un ascensor social on el català oferia un plus. Les xifres, a més, eren positives. El nombre de parlants s’anava eixamplant estudi rere estudi, fins al punt que quedava clar que es mantenia la preservació entre generacions, i un punt interessant, al voltant del 10% de famílies on ambdós progenitors tenien el castellà com a primera llengua, educaven els seus fills en català.
L’èxit de la immersió, malgrat les seves òbvies mancances (mai es va pressionar cap docent que se saltés la llei de normalització) va fer sonar les alarmes entre un establishment espanyol i postfranquista que, a partir de l’any 2000, amb Aznar al capdavant, va establir un projecte inequívoc d’involució política i recentralització nacional. Una política sense matisos i acceptada també pel PSOE. Respecte a la llengua, es va començar a captar aquells escassos nuclis de frikis, normalment vinculats a la ultradreta, que volien acabar amb el català com a llengua vehicular, i es va decidir articular-los políticament mitjançant la creació d’un partit polític anomenat Ciutadans.
A partir d’aquí es va crear una dinàmica d’assetjament a l’ús públic del català, en general, i a atacar la immersió en particular. Un assetjament, primer discursiu (a còpia de calúmnies i falsedats evidents, que fàcilment eren cregudes a una meseta que se les volia creure), posteriorment polític (amb la generalització del castellà i les males formes al Parlament), i finalment, judicial (amb sentències invasives). I va ser precisament la sentència de l’Estatut de 2010 quan es va condemnar a mort la immersió, quan establia que el castellà havia de ser llengua vehicular.
Com passa a les pel·lícules americanes, una sentència de mort no necessàriament implica una execució immediata, sinó que el condemnat pot esperar anys al corredor de la mort, mentre s’esperen els resultats de recursos, apel·lacions, desestimacions i esperances d’indult. És el que ha passat durant els darrers dotze anys, amb aquest joc pervers de sentències, pronunciaments judicials, intents de regular legislativament la qüestió. Tanmateix, per molta jurisprudència, cites legals, jutges i advocats que hi hagi, això no són els Estats Units ni el condemnat és un Tom Hanks que se salva al darrer moment. A Espanya ha quedat clar que l’única independència judicial és la que mostren els magistrats pota negra respecte al concepte de justícia elemental i ètica professional, perquè està clar que el guió de la pel·lícula ha estat redactat a la llotja del Reial Madrid entre els remenadors de cireres de l’Estat.
Així com la sentència del 25% era una manera d’anar fent proves per anar preparant la cadira elèctrica, la modificació de la llei de Política Lingüística ha estat una mesura, en certa mesura, desesperada, com si fos una petició d’indult de darrera hora, per ajornar la data d’execució. No cal tenir una gran imaginació per entendre que la providència del TSJC, segons la qual, passa la patata calenta al Tribunal Constitucional, culminarà en una ratificació de la sentència de l’Estatut de 2010, segons la qual, la immersió, tal com l’hem coneguda, deixarà d’existir. Primer, perquè difícilment el TC es rectificarà a si mateix. Segon, perquè depèn més de la Zarzuela que de la Constitució, la principal política d’Estat consisteix a reprimir Catalunya, i perquè -al meu parer més aviat que tard- una sentència desfavorable a la presència del català a l’escola pot ajudar a guanyar vots en una nova fase electoral (municipals i estatals el 2023).
El problema no són els tribunals, sinó la manera absurdament submisa amb què les autoritats educatives han acatat sentències tan injustes com absurdes. Precisament aquesta submissió és la que ha atiat encara més la quantitat de dolor que pretén aplicar un Estat amb una agenda clarament definida de desnacionalització del nostre país. El català no es pot defensar davant d’uns tribunals hostils, sinó des del carrer i des d’aquelles institucions que l’única cosa honorable que poden fer és desobeir jutges parcials.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Reafirmem el 1r d’octubre de 2017 i completem la DUI catalana del 27 d’octubre de 2017.
Lleials al nostre Mandat, Edifiquem la República Catalana Independent.
Visquem la Llengua!
Visquem la Independència!
Visquem Catalunya!
Llengua i independència són indestriables.
Fem renéixer Catalunya davant d’un món que sembla que s’enfonsa.