Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Jordi Casassas i Ymbert, Giovanni C. Cattini, La identitat catalana renaixent, vol 2. De la inestabilitat del Sexenni a l’ordre de la Restauració (1868-1901), Centre d’Història Contemporània de Catalunya i Departament de Justícia, Barcelona, 2020, 343 pp.
Quan estudiava magisteri, a mitjans dels anys vuitanta, vaig gaudir del privilegi de tenir com a professor en Jaume Botey. En una època en què els estudiants havíem viscut una educació franquista i d’una Transició amb un país a mig reconstruir, els dissenyadors del currículum dels futurs mestres havien introduït una assignatura “Coneixement de Catalunya”, en què introduïen tots aquells elements dels quals teníem òbvies carències. A banda de tenir “Literatura de Catalunya”, “Geografia de Catalunya”, també vam tenir “Història de Catalunya”, de la qual al batxillerat noctur només havia assolit alguna noció bàsica a càrrec de la desobediència curricular d’alguna professora.
Botey era un professor d’una gran qualitat humana i professional. No puc sinó evocar elogis sobre ell. I, com a home de fe –havia estat capellà progressista que havia penjat els hàbits per casar-s’hi–, el seu entusiasme compensava els sis mesos de què disposava perquè els futurs mestres de ciències socials tinguéssim algunes nocions sòlides sobre el passat de la nació.
Han passat ja, potser trenta-cinc anys. Tanmateix, recordo com, apressat per la fi del semestre, ens va fer un esquema sobre la Catalunya del segle XIX que devia cicroscil·lar. Un organigrama de noms, dates i conceptes que em van resultar tan fascinants com incomprensibles. No tinc molt clar que aleshores entengués gran cosa, i més quan encara hi havia prou carències historiogràfiques. Crec que només va ser la seva generositat la que em va atorgar una qualificació d’excel·lent –incitant, ben segur, la meva posterior carrera d’historiador–. Aquell conjunt de noms, dates, conceptes, em va obrir la curiositat que, només amb els anys, he anat omplint dels dubtes i incerteses que són el veritable motor que impulsa la curiositat dels historiadors.
Em ve al cap aquesta anècdota de quan tenia vint anys –i el futur semblava com un quadern tot just acabat d’encetar–, quan aquests darrers dies m’he llegit, a la clàssica manera (en paper i des del pròleg fins a la bibliografia) el llibre De la inestabilitat del Sexenni a l’ordre de la Restauració, un d’aquells volums d’una obra col·lectiva i ambiciosa que es planteja rellegir, gràcies a les moltes aportacions historiogràfiques dels darrers anys, la complexa història de Catalunya del darrer terç del XIX. Una història que sovint professors i estudiants, davant les dificultats d’establir un relat coherent, es limita a un seguit de dates, noms, períodes que confonen més que aclareixen.
En el volum, signat pels historiadors Jordi Casassas –expert en la història intel·lectual del país– i Giovanni Cattini –col·lega i una de les persones que, gràcies a la seva mirada exempta de prejudicis, millor sap llegir la història de Catalunya– es fa tot just això: generar un relat que estableix totes les relacions entre tots aquells elements confusos que fa que la matèria d’història sigui molt més difícil del que la majoria es pensa.
El relat és més o menys clar. L’Espanya del XIX, automarginada de la modernitat europea, imperi decadent, amb unes elits extractives i incompetents disposades a resistir a partir de la repressió, representen un veritable llast per a un país, la Catalunya del XIX, fràgil, acomplexada, en plenes mutacions, clivellada per conflictes transversals, que tracta de reinventar-se com a nació –amb els elements romàntics historicistes– projectant-se com a projecte de futur. És així com des dels carlins i el pairalisme ancorat en un passat idealitzat, fins al catalanisme i l’anarquisme que propicien projectes regeneradors, la Catalunya de finals del XIX va posant lletra a la música dissident de la monarquia.
Ara bé, si l’estructura del llibre, capítols temàtics –que recorden, fins a cert punt, a l’escola dels Annales– ens fa pensar en aquesta reconstrucció i reinvenció nacional des de tots els àmbits possibles, la major part de la tensió narrativa té a veure amb la relació tòxica amb l’estat. El llibre comença amb les esperances defraudades del sexenni revolucionari, i un republicanisme pimargallà que plantejava una relació federal o confederal inspirada en el cantonalisme suís o els Estats Units. Una aspiració d’una Espanya federal fonamentada en el mutu respecte i reconeixement que serà agredida tant per monàrquics com per republicans. Des de la pròpia República, repressiva davant les aspiracions socials i nacionals, fins a la Restauració -i la seva constitució de 1876- que en realitat implicarà un assetjament identitari profund. A mesura, a més, que es produeixin mutacions en la consciència nacional del país -a partir de la reivindicació de la llengua, la història, les institucions el dret civil- o els diversos actors polítics -especialment l’anarquisme- busqui un encaix amb la realitat, només trobarà exèrcit, policia, jutges, guàrdies civils, improperis, incomprensió, i així podríem seguir.
El llibre conté interessants relectures d’un XIX no sempre mai explicat i més complex del que podríem comprendre. Amb una voluntat d’alta divulgació, i amb el rigor propi de dos historiadors acadèmics, tenim al davant una obra que val la pena llegir, independentment del nostre interès per la història. Al cap i a la fi, la història sempre ens parla de nosaltres mateixos, d’una identitat que sempre és individual, i alhora sempre és col·lectiva.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
https://france3-regions.francetvinfo.fr/occitanie/pyrenees-orientales/perpignan/76-ans-apres-la-guerre-un-polonais-retrouve-la-plaque-militaire-d-un-soldat-catalan-2071066.html