Espai de Dissidència

No crec que sorprengui ningú si afirmo que Najat El Hachmi és una de les veus literàries més sòlides del moment. Potser seria més provocador si afegís que ultrapassa l’àmbit del nostre país per posar-lo a un merescut nivell continental, perquè amb el debut del seu primerenc Jo també sóc catalana és molt possible que l’etiquetéssim massa aviat com a element exòtic de la nostra literatura. Tanmateix, amb L’últim patriarca ja ens va deixar ben clares les seves intencions, que formen part d’una de les grans narradores europees embriagada de la tradició literària autòctona: una escriptora europea de cognom amazig i accent de la plana de Vic.

La filla estrangera (Edicions 62) aprofundeix en aquesta dinàmica encetada fa alguns anys, que no és altra que la recerca de l’autenticitat, millorada a còpia d’experiència i confiança, major exigència estilística i una desinhibició total. De fet, ens trobem amb més de dues-centes planes d’un monòleg interior extraordinàriament ben bastit en què la protagonista ens porta, conradianament, a les tenebres del cor.

El monòleg interior, des dels primers intents reeixits com els de James Joyce o Virgina Woolf, és una de les tècniques narratives més arriscades, que requereix destresa i, més enllà, veritat literària; un bé que escasseja a les llibreries. La protagonista és una noia nascuda al Marroc i feta catalana a l’aixopluc temporal que representa el sistema educatiu, que tot just surt de l’adolescència (i de la secundària) i es troba escindida. Malgrat que ha estat una alumna brillant (obté una de les millors notes de la selectivitat, fet que la converteix en una mena de mona de fira), ha de decidir entre tirar endavant en la direcció del que marquen les normes no escrites de la societat d’acollida i el que marca el ròssec de la tradició dels seus orígens. Ha de mirar entre la incertesa (i la intempèrie d’un país que exposa bones intencions públiques i ofereix misèries privades) i el destí marcat a les dones del seu gueto (felicitat impostada en la base religiosa de la submissió). Entremig, Vic, que resulta una ciutat també escindida entre universos paral·lels amb pocs vasos comunicants.

La protagonista sense nom viu entre dues llengües; la de l’escola, i la de la seva mare. Un codi escrit i reservat per a les relacions formals i novel·les, i un llenguatge pròxim, oral, íntim, la llengua de la seva mare analfabeta, amb narracions mítiques i lletres de cançons sentimentals. No es tracta només de dues llengües, sinó de dues cosmovisions enfrontades, i amb frases, verbs i conceptes sense traducció. De fet, en la difícil dialèctica entre les dues llengües, caldria parlar d’un Lost in Translation, d’una severa incomunicació entre dos mons que s’allunyen indefectiblement i es resisteixen a reconèixer-se mútuament.

Són dos móns incompatibles, i que en cap cas mereixen una anàlisi maniquea. L’escissió interna serà entre l’aixopluc de la família i el món opressiu que li pren la individualitat, i el món individual que la condemna a una vida de la freda solitud de la societat (paradoxalment) d’acollida.

La protagonista opta inicialment pel camí del “deixar-se arrossegar”, que ens remet a la Mercè Rodoreda, un dels referents d’El Hachmi. Tanmateix, i tot parafrassejant Georges Brassens, aquesta és una “mort lenta a causa de les idees dels altres”. La submissió, amb les seves justificacions espirituals, converteix la protagonista en zombi, amb incursions a mons vedats i a estats anímics que recorden la Mila, de Solitud. No hi manquen descripcions íntimes que ens ofereixen llum a les cambres fosques de la feminitat dels personatges marroquins en aquesta “dictadura de la tradició” denunciada per Fadela Amara, dictadura que es trasllada a les nostres ciutats a còpia de tradicions reinventades pels diners de Qatar i la capacitat d’obediència de les persones. Ara bé, si en un moment determinat l’autora ens explica, a la manera d’un National Geografic, què hi ha al darrere del vel, serà aquesta peça de roba tan polèmica la que impulsarà la protagonista a oblidar Rodoreda i endinsar-se en la poesia dura i heroica de Maria Mercè Marçal. El matrimoni de conveniència, com és obvi, fracassa. I la desolació del silenci i la submissió passarà a la rebel·lió d’aquella enyorada poetessa que es declarà, com ens recorda El Hachmi, “Tres voltes rebel”.

Najat El Hachmi amb Ada castells a La Setmana | Foto La Setmana

La incomprensió paternalista d’una inconsistent societat d’acollida, no sabrà oferir altra cosa que bones intencions, tot eternitzant el gueto, tot folkloritzant l’alteritat i sense capacitat i/o voluntat de fer alguna cosa que eviti que la protagonista, l’adolescent envellida prematurament, pateixi en silenci. En aquest sentit, la crítica social de la novel·lista, cada vegada amb una dimensió política més sòlida, estableix unes quantes lliçons morals i culturals que han fet créixer la dimensió pública que El Hachmi es mereix.

En aquesta època en què, com afirma Jordi Martí i Font “les paraules són punys”, l’escissió interna de la protagonista genera una deriva autodestructiva, una deriva que pot ampliar-se col·lectivament a aquests dos universos tan coexistents com incomunicats. La identitat, el gran tema contemporani, pren aquí una dimensió al·legòrica. L’automedicació, la depressió, la incapacitat d’expressar-se, de controlar la pròpia vida, d’elaborar perspectives de futur més o menys creïbles lliga als protagonistes, els condemna a la infelicitat. Només la rebel·lió (com totes, poc espectacular, més individual que èpica, més solitària que efectiva) és capaç de deslliurar l’individu de l’opressió, ni que sigui momentàniament. I això, malgrat que calgui lliurar a canvi part de la pròpia vida, en un final difícil de qualificar. Tanmateix, la convenció literària és el que propicia que hi hagi un desenllaç, malgrat que la millor part de tot plegat és aquest sòlid i inoblidable monòleg interior, un dels millors de la literatura europea de la dècada.

Si cal buscar algun adjectiu que qualifiqui aquesta història és el de brutal. Malgrat l’absència de violència física, és obvi que manté un nivell de cruesa que el fa atractiu. De fet, tenint en compte la mediocritat de les lectures que es fa als instituts, considero que La filla estrangerahauria de ser una de les lectures obligatòries a la secundària, amb fragments que apareguessin a la selectivitat. Caldria que hi fos, perquè conté aquells elements que agraden als adolescents: veritat literària, incorrecció política, temes incòmodes, autenticitat, patiment, emoció primigènia, sexe, identitat, polèmica, crítica a les convencions. En resum, la lectura deLa filla estrangera, de tan gran intensitat que pot ser llegida d’una o dues tirades, és literatura d’alt voltatge, incorporable per la via exprés al cànon literari.

Nota: Article publicat a Núvol

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!