Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

27 d'agost de 2021
1 comentari

La fi de la classe mitjana occidental

Christophe Guilluy, No society. El fin de la clase media occidental. Taurus, Barcelona, 2019, 163 pp.

 

La idea de decadència de les societats occidentals, vinculades al projecte dels estats del benestar, i de destrucció dels nexes col·lectius a Europa i Nord-Amèrica és una constatació cada vegada més òbvia. El fenomen és sobretot visible a França, un dels espais on no només es percep una caiguda en els nivells d’expectatives de la ciutadania, sinó perquè també representa un país on més s’ha teoritzat i més debats intel·lectuals s’estan produint al respecte.

Si bé és una munió de veus que s’han manifestat al respecte, Christophe Guilluy, geògraf de formació, té la virtut d’haver formulat algunes categories exitoses per definir aquest procés. Guilluy parla de “França perifèrica”, per explicitar aquell grup social, abans pinyol de les societats del benestar, i que han quedat atrapades en unes elits que viuen d’una manera cada vegada més aïllades, i un discurs multicultural que tendeix a bandejar i menystenir els autòctons en un fenomen que té coincidències amb el white trash als Estats Units, on es titlla de reaccionaris i refractaris a la modernitat a tots aquells que es resisteixen a un procés de globalització que equival a pèrdua d’estatus, desclassament i precarització.

Precisament la qüestió cultural (una cultura de classe mitjana, abans pinyol de les identitats nacionals i un espai de cohesió nacional) ocupa molta extensió en aquest assaig intens i breu. I aquí apareix amb un cosmopolitisme com a part d’una ideologia de les minories dominants, procliu a un multiculturalisme que, a la pràctica, representa una excusa per justificar la importació de mà d’obra barata que posa pressió socialment descendent a les classes mitjanes i que dibuixa una societat atomitzada, i sovint en conflicte, com l’Europa anterior a la Revolució Francesa.

Aquesta idea cosmopolita -o multicultural- més aviat amaga una desregulació de la identitat. Un cop el neoliberalisme ha desregulat l’economia i ha tingut com a conseqüència una precarietat econòmica –i existencial–, la globalització, la interna i l’externa, també han implicat una desregulació en el mapa social que ha tingut com a conseqüència una precarietat identitària –i, també, existencial–. Això, com es tradueix? En esclats de protestes explícites o implícites. En el primer cas, un exemple, serien els armilles grogues, que veuen com l’acumulació de poder de París (i de centres econòmics urbans i dinàmics) té com a contrapartida la degradació dels serveis públics, l’empobriment generalitzat de les regions, el despoblament, la fugida de talent, la decadència, en resum. En el segon cas, el creixent suport al Front Nacional i el clan Lepen, que si bé no aporta cap solució (i és tan neoliberal com la resta de formacions polítiques) sí que anomena els problemes pel seu nom i sap catalitzar un vot de protesta. En qualsevol cas, l’establishment, a partir del seu oligopoli sobre els mitjans de comunicació o acadèmica, no fa sinó menystenir el gruix social que discrepa davant aquesta involució social.

Guilluy, a banda de dibuixar aquest panorama desolador, també abarca múltiples problemàtiques, entre les quals l’absència de relat i projecte de les esquerres, embolicades, com no!, en qüestions identitàries (gènere o multiculturalitat) i incapaç d’oferir solucions concretes, la qual cosa la fa incórrer en un descrèdit que ens ha portat vers un reaccionarisme polític que genera d’impotència i frustració el conjunt de les societats occidentals. De fet, l’autor fa també algunes incursions internacionals, molt especialment els països nòrdics, que experimenten situacions similars a les franceses.

Llegint a Guilluy, comprenc millor a Michel Houellebeq, aquest polèmic novel·lista que tracta temes tabú, i que tanmateix, sap reflectir literàriament tot aquest conjunt de tensions transversals que inclou, en base al que els francesos anomenen “separatisme” i que no és altra cosa que el comunitarisme cada vegada més reforçat de bona part de les comunitats immigrants, molt especialment les musulmanes, que genera un cert temor a una “guerra civil”, tal com Houellebeq suggereix a Submissió.

Reprodueixo algunes de les frases de Giully que val la pena llegir

 

“El discurs d’obertura al món i als altres ja no se sosté en una burgesia, les estratègies residencials i escolars de la qual, contradiuen completament l’opinió que exhibeix. En aquest sentit, la instrumentalització de l’immigrant i dels pobres per la classe dominant, el món de l’espectacle i una part del món intel·lectual ara es mostra com allò que és: una escenificació indecent que tracte d’oferir a la nova burgesia un vernís social en un moment en què està abandonant el bé comú.”

 

O

 

“sense cultura, les classes populars autòctones o immigrants es tracten sempre com a mercaderies que es poden intercanviar i transportar”

 

En resum, Guilluy fa una denúncia –sovint amb una òbvia acritud i ressentiment– en contra d’unes elits que han contribuït a una societat del malestar majoritari per assegurar el benestar i poder d’uns pocs. Malgrat algunes relliscades i aquest aire emprenyat que gasta, és un llibre que val la pena llegir.

  1. Bona nit;
    només una apreciació personal; on afirmeu com a especialment comunitaristes aquelles d’arrel musulmana jo afirmaria que les confoneu amb amb les comunitats magribines, poc importa si llurs membres són musulmans o no. Us asseguro que el “separatisme” de les poblacions musulmanes de l’àfrica negra no té res a veure amb la dels magribins. No és la religió la que separa o aigualeix la identitat de la societat francesa sinó la cultura dels magribins i molt poc importa si aquests són de primera o ja de quarta generació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!