Espai de Dissidència

Hi ha una categoria en què Catalunya és líder mundial: la de les revolucions. Segons el poc sospitós de revolucionari, l’historiador Jaume Vicens Vives, Catalunya ha protagonitzat onze revolucions des de finals de l’edat mitjana. Aquesta circumstància no li resultava precisament simpàtica a un home que, quan tenia vint-i-sis anys va comprovar, aterrit, que no eren necessàries les elits socials per manar, perquè va ser la gent la que va organitzar l’economia, la societat i la cultura pel seu compte, en la revolució llibertària més extraordinària, segons Noam Chomski, que el món hagi vist mai. No, a Vicens Vives no li feia gaire gràcia això, almenys quan va escriure aquestes reflexions al seu llibre “Notícia de Catalunya”. Vicens veia això com a un terrible defecte del caràcter dels catalans: criticava la seva dificultat d’entendre’s amb el poder –el que ell denominava Minoature-, ens veia un poble escèptic, al·lèrgic als lideratges carismàtics, que desconfia dels grans principis i no creu en les grans idees. Tant és així, podem afegir avui, que no tenim cap problema a fer del caganer el personatge més emblemàtic del pessebre. En altres paraules, som poc respectuosos amb qui tracta d’alçar-se uns quants pams damunt dels altres. És per això que no sempre resultem simpàtics.

Altres observadors al llarg de la història han corroborat aquestes impressions: Juan Álvarez de Colmenar assenyalava els catalans com massa proclius a l’amotinament; Bartolomé Joly, els definia com a “gelosos de la seva llibertat” i no gaire amics de la monarquia. J. De Vayrach deia “los catalanes tienen mucho ingenio, però por desgracia no hacen buen uso de el. Su natural inquieto y caprichoso  les lleva a ser tan celosos de su libertad que, para conservarla, violen insolentemente todas las leyes divinas y humanas “(entengui’s aquí que la principal llei del moment és la submissió incondicional a un monarca absolut”). Esteban de Silhouette deia, a més, “los catalanes no esperan sinó la ocasión de una nueva rebel·lión. Aunque oprimidos, tienen siempre un aire determinado, una mirada atrevida y segura”. Per no parlar d’aquell precedent de tertulià de 13 TV, Francisco de Quevedo, que ens va qualificar d’”engendros de la política: libres con señor”, o això es pensava. O, en altres termes: els catalans no tenim rei!

En realitat, aquest conjunt de crítiques les hem de contemplar com grans elogis, probablement són la nostra gran virtut, allò que ens ha definit històricament com a  nació i que resulten idees i pràctiques que hem de compartir amb la humanitat. En realitat, el que passa és que el nostre poble és un poble republicà, que no accepta ni creu en el poder arbitrari, que considera tothom lliure per principi, que som addictes a la idea d’igualtat, que fonamentem tota fraternitat en la necessitat de compartir la lluita pels nostres drets, com a individu, i com a col·lectivitat. La rebel·lia, davant la injustícia, la nostra capacitat d’anar per lliure, de desafiar gent que es pensa que pot manar per mandat diví o perquè ho digui una constitució redactada a punt de pistola, és el nostre veritable fet diferencial, és el nostre tret identitari. Fins ara hem fet onze revolucions. I ja fa temps que estem vivint la dotzena revolució.

La dotzena revolució, la que estem tenint el privilegi de viure, consisteix a l’autoorganització, gairebé diria que llibertària, de la gent, per emancipar-se d’allò que en diuen “Règim del 78”, i que en realitat, tal com demostren jutges, fiscals, ultres, piolins i Espejo Público, no és altra cosa que la continuació del règim del 39, per altres mitjans. La dotzena revolució és el punt de trobada amb tietes que posen deu llaços grocs allà on encaputxats amb cúters en treuen un, amb anarquistes internacionalistes que arriben a la conclusió de Bakunin tenia raó en defensar els avantatges de les petites nacions enfront els grans imperis. La dotzena revolució és la sinèrgia dels qui han defensat sempre el país amb els qui acaben d’arribar i necessiten un país per defensar. La dotzena revolució és que la identitat és policromada, amb gent de diferents procedències i colors,.. La dotzena revolució és entendre que la nostra pàtria és la llibertat, el nostre escut, la igualtat, i el nostre himne, la fraternitat. La dotzena revolució és que si tu estires fort per aquí, i jo l’estiro fort per allà, l’estaca, segur que tomba

Perquè, aquesta és un altra: la República catalana no és un país, sinó quelcom millor: un projecte de convivència fonamentat en valors republicans, col·lectius, autogestionaris i en perpètua transformació. El nostre passat ens desmenteix com a país essencialista. Ja ens ho deia el mateix Vicens Vives: som una terra de pas. La gent passa,…  i es queda! I us asseguro que no es queda perquè els catalans siguem precisament simpàtics, enrotllats, o “la alegria de la huerta”. Els centenars de milers d’occitans que es van instal·lar al segle XVI a Catalunya ho van fer perquè els catalans van acabar amb el feudalisme. En efecte, els avantpassats dels qui avui van en tractor, i els treuen al carrer quan cal, van ser els primers camperols europeus a acabar amb la vergonya del feudalisme. Els aragonesos que van arribar a principis de segle, com la meva àvia, ho van fer perquè van veure que els obrers catalans no tenien manies a fer una vaga general de 45 dies: repeteixo, 45 dies, la de la Canadenca, per assolir la jornada laboral de les 8 hores, el primer lloc del món on es va aconseguir. Els immigrants andalusos o extremenys es van quedar aquí, no pas per les qualitats culinàries del pa amb tomàquet, sinó perquè fugien del caciquisme dels fatxes dels seus pobles, de l’obscurantisme de les processons i el control social, per venir a un país on la immensa majoria, com ara, som antifranquistes. Els centenars de milers d’africans i llatinoamericans instal·lats al nostre país, no han vingut a contemplar les meravelles d’en Gaudí, sinó perquè creuen que poden autoconstruir-se una nova vida, gairebé amb el mateix esforç i il·lusió que implica comprar-se i muntar un moble d’Ikea. A Catalunya hem decidit acollir refugiats amb la intenció que deixin de ser-ho: la nostra catalanitat s’ha de fonamentar a exercir el seu i el nostre dret a la reinvenció com a individu i com a col·lectivitat. Som una nació postnacional, perquè malgrat el nostre passat, i les dificultats del nostre present, en realitat el que ens importa és bastir entre tots un futur millor, i això, encara que no fem sempre cas als llibre d’instruccions.

Tot parafrassejant Lluís Llach: venim del nord, venim del sud, de terra endins de mar enllà, bàsicament, per anar el més lluny possible. Ens reinventem cada generació. Allò que es manté en el temps és la nostra capacitat d’innovar col·lectivament. I per això és necessari tenir èxit en aquesta dotzena revolució que fa alguns anys estem protagonitzant: posant contra les cordes el feudalisme borbònic, el “usted no sabe con quién está hablando”, aquells que creuen que estem atemptant contra l’ordre diví i humà… que va quedar segellat en el testament del resident al Valle de los Caídos i dels zombis franquistes que ocupen els poders fàctics de l’estat. Perquè, com en Lluís Llach prosseguia:

I no ens mena cap bandera que no es digui llibertat…

I caminem per poder ser i volem ser per caminar

Nota: Discurs llegit en la vigília de la Diada a Figueres

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!