Amigues
argentines m’envien les seves opinions, com sempre ben fonamentades, del que
succeeix en l’actualitat a l’Argentina. Els grups de comunicació internacionals
en general, i els espanyols en particular, pràcticament donen a entendre que el
país austral no existeix, i si no tenen més remei que explicar alguna cosa, es
dediquen a reafirmar els consabuts tòpics que sobre el país han contribuit a
formar; els argentins són ingovernables, el caciquisme polític és al darrere de
les protestes socials, els seus polítics són uns demagogs populistes, i els
pobres empresaris es llencen al carrer perquè creuen que, amb la política
fiscal del govern, dubten si és Moscou o Caracas qui dissenya la política
econòmica de la Casa Rosada.
Anem a pams. Des de fa
algunes setmanes, empreses agropequàries han propiciat un desabastiment de la
ciutat –en diuen vaga o protesta- per pressionar al govern justicialista per
tal suprimeixi unes retencions mòbils a l’exportació de determinats productes.
Tot i que hi ha hagut alguna tractorada, i alguns executius que mai han
trepitjat una caca de vaca s’autoanomenen la veu del camp argentí, l’economia
rural argentina dista molt del que nosaltres podríem entendre aquí com a
“pagesia”.
Des de fa
alguns anys, els inversors occidentals, alguns d’ells fugits de la indústria
del “totxo” espanyol o nord-americà, i a partir del que serien societats de
“capital risc” i especialment “hedge founds” han començat a entrar amb un gran
interès en el negoci alimentari. Països com Argentina, on grans latifundis en
mans de pocs propietaris permeten fer arrendaments fàcils a empreses privades i
contractistes dependent d’entremats empresarials transnacionals, estan dictant
des de fa temps les polítiques agràries de l’estat austral. No només per poder
guanyar diners mitjançant l’exportació d’aliments, per altra banda, tradició
econòmica argentina, sinó per poder regular l’escassedat d’uns conreus o
especular amb altres per tal d’alterar els preus internacionals. Que cal
augmentar el preu del blat de moro de les grans companyies de Dakota? Arrenco
el de la Pampa i planto Soja. Que aconseguim que es parli dels biocombustibles
com a la gran alternativa al petroli? Planto colza, encara que això faci doblar
el preu del cereal i faci que els mexicans acabin passant gana. El principi és
el mateix de sempre: els “inversors” fan el que els rota, i si algú s’hi oposa,
farem que el govern de torn es posi de genolls davant nostre.
Per
explicar-ho d’una altra manera, el que està en joc és la sobirania alimentària.
Plantem el que cal, o el que farà guanyar molts diners a aquells que se n’han
fet amb sofisticats productes financers com els “derivats”?
L’Argentina,
que com ja he escrit en alguna ocasió, té un gran interès com a país perquè ha
estat des dels setanta un camp d’experimentació del neoliberalisme, ens mostra
exactament el que fan les polítiques econòmiques actuals, allà on els interesos
financers i especulatius s’imposen per damunt de l’interès comú. Els productors
argentins s’han aixecat contra el govern perquè ha imposat uns impostos que
busquen, més que la recaptació, desincentivar aquells conreus que poden
suposar, a la pràctica, un augment de preu dels productes bàsics que faci, a la
pràctica, que molts argentins passin gana, o que determinats productes els
haguem de pagar més car al supermercat del costat de casa. Atès que
l’especulació del totxo s’ha acabat, la capacitat d’extorsió dels rics globals
pretenen reconvertir el seu negoci, com estem comprovant, a partir de
l’especulació del menjar i els productes de primera necessitat. És clar, els
seus guionistes els acaben de recordar que la gent tenim el vici de menjar!
A
l’Argentina s’està jugant una batalla essencial i amb grans repercussions
globals –especialment cara a la nostra pròpia butxaca- Si deixem que se surtin
amb la seva, crec que aprimar-se deixarà aviat d’estar de moda. Ja la Naomi
Klein ens va assenyalar que la primera batalla en què la delinqüència
organitzada al voltant de Hayek i els seus “Chicago Boys” van aconseguir
imposar el seu feixisme econòmic. Avui, quan parlem d’Argentina, recordem molt
els 30.000 assassinats per la dictadura, com si la mort, la tortura i la
desaparició hagués estat el seu objectiu principal. Doncs no, els
“desaparecidos” van representar un mitjà maquiavèl·lic per obtenir –i mantenir-
la seva motivació principal. Poder posar un estat i la seva població de
genolls, disposar d’una colònia a qui explotar. Imposar polítiques molt més
mortíferes que les dictadures militars. Els neoliberals han matat més que el
terrorisme –de gana, suïcidis, depressions, misèria,…- Hayek és més monstruós
que Bin Laden. I Sala Martín, faria bé que quedés en mans d’un …
psicoanalista argentí!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!