Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

2 de març de 2018
14 comentaris

La caiguda de la Casa Borbó

La cassolada de diumenge passat a Barcelona, amb motiu de la visita del monarca espanyol, serà difícil d’oblidar, especialment per al mateix protagonista, encara que també per a aquells que no s’esforcen en l’autoengany de qui pretén normalitat en un context que no ho és. En certa manera, aquest rebuig explícit és la segona part del que va poder percebre l’estat en la seva inoportuna presència pocs dies després dels atemptats d’agost, en un context de greus tensions polítiques entre Espanya i Catalunya. Ara bé, més enllà de les anècdotes significatives i la seva evident incomoditat en un sopar on ningú no sabia on mirar, una de les dades transcendents de la setmana anterior, i que sospitosament ha passat gairebé desapercebuda ha estat la darrera mostra del Centre d’Estudis d’Opinió.

En aquesta enquesta periòdica, apareix una dada significativa: el 78% dels catalans suspenen la monarquia. I encara, una de més particular: el 60% li atorguen una puntuació de 0. Zero patatero, un ultrasuspens, una impugnació absoluta i total. Ah!, i una cosa ben significativa: la nota mitjana, que inclou els votants d’un PP i els de C’s que són els únics que li atorguen un notable i un aprovat (justet) respectivament és 1,8, allò que en temps en què no s’entenia el concepte “correcció política” se’n deia “molt deficient”, i és la nota més baixa de totes les institucions, per sota del govern espanyol amb un 2, la banca, amb un 2,7,  o el Tribunal Constitucional, amb un 2,8. I probablement, la realitat sigui molt pitjor, perquè per l’aplicació del 155 la mostra va ser manipulada (es va preguntar desproporcionadament a qui tenia el castellà com a llengua materna) per donar expressament uns resultats contraris a l’independentisme. És difícil saber si això és un fet diferencial català o les coses s’estenen més enllà de les nostres fronteres. Bé, més que difícil, no es pot comparar perquè el CIS va deixar d’incloure aquesta pregunta des de 2015, quan la valoració del rei emèrit anava dibuixant una perillosa corba descendent.

El discurs del rei del 3 d’octubre comença a pesar com una pedra que s’ha lligat al coll mentre que la marea va pujant. Penso que aquelles paraules marcaran un abans i un després de la seva, diguem-ne, vida professional. Va renunciar expressament a exercir el que dicta el paper constitucional d’àrbitre i moderador i va prendre part i partit.  No és per excusar-lo,… tanmateix, i vist en perspectiva, podria haver fet alguna cosa diferent? Més enllà de l’antipatia poc dissimulada pels catalans, no oblidem que és un titella del poder ocult que travessa com un corrent tel·lúric els segles de la decadència espanyola, passant pel franquisme i que avui reposa en els despatxos de l’IBEX 35, i que pren la forma del que els economistes James Robinson i Daren Acemoglou anomenen elits extractives. El sistema de poder espanyol requereix d’una explotació territorial guarnida amb la negació d’una diversitat nacional que potencialment impliqués un repartiment diferent de guanys. Si el rei hagués intentat fer de mitjancer en el conflicte polític, probablement li devien fotre un cop de peu com ja van fer amb el seu pare fa pocs anys, en veure que el seu desprestigi personal posava en perill aquest ordre que beneficia tant a tan pocs. La injusta absurda i arbitrària condemna a Valtònyc i Pablo Hassel, paradoxalment, pot acabar suposant una sentència a la casa dels Borbó perquè la virulència amb què actua el poder només s’explica des de la seva creixent fragilitat.

De fet, ara per ara, el senyor Borbó sembla la baula més feble del règim. Els esforços per aparentar ser una família normal a còpia de publireportatges en hores de màxima audiència, o intervencions inoportunes amb un punt de desesperació a Davos, així ho confirmen. A diferència dels qui actuen entre les penombres del poder, ell resulta visible, i per tant, vulnerable. Recordem que representa un dels puntals del règim del 78, un símbol, juntament amb la rojigualda i la Marcha de Granaderos que esdevé mostra de continuïtat amb el franquisme. Una bandera en mans d’ultres, una incapacitat de consensuar un himne en què la majoria es pugui sentir còmode, i un monarca que ha perdut el respecte de la gent significa, ras i curt, una crisi de règim.

Ara bé, i a partir d’una desastrosa gestió familiar, aquesta història em recorda a un dels més coneguts relats d’Edgar Allan Poe, La caiguda de la casa Usher. Per als qui no hi estiguin familiaritzats, narra la tràgica història de l’extinció d’una nissaga decadent, amb terribles secrets, errors letals, i que acaba a la manera clàssica del romanticisme: amb tots morts i engolits per la terra, desapareguts per sempre, esborrats d’una història asfixiant.

 

Nota: Càpsula de Ràdio al Girona Ara de Fem Ràdio
  1. Collonut però topem amb l’únic país imperialiste que no ha soltat mai cap colonia si no es en guerra. Espanya des de la seva inseguretat no sap negociar.
    Visca la futura República Catalana independent!

  2. Molt precís l’article. Cal no només intuir-ho, sinó saber-ho tal com explica l’escrit i que arribi al màxim de població, també la de ñ.

  3. Soy catalana pero hace 51 años que vivo en Suecia, a diario veo i escucho la radio y la tv catalana y lo que les puedo contar es que no puedo creer que aun los tertulianos pierdan el tiempo analizando lo que los jueces hacen con el pueblo catalán, para mi es un abuso de poder tan grande junto con un desprecio total hacia el pueblo catalán que no se puede esperar nada bueno ni de parte del gobierno español ni de parte de todo el aparato judicial español. Lo que les pediria seria, abran los ojos y procuren salir de esta España que lo unico que quiere es que desaparezca todo lo catalan, los veo aun mas peligrosos de lo que fue el franquismo. No crean que por vivir en el extranjero uno se desentiende, se sufre mucho porque por no poder no puedo ni votar ya que soy de nacionalidad sueca, pero el sentimiento de ser catalana sigue intacto. Perdonen que les escriba en castellano pero por desgracia toda mi escolarizacion la tuve que hacer en este idioma pero el catalan lo hablo aún muy bien y com mi familia tambien lo escribo. Perdonen que quiza les parezca mi carta muy dura pero la he querido escribir com total sinceridad. Les deseo un buen dia.
    Montserrat Fürst

    1. Gracias,si estamos sufriendo represión, mentiras,no tenemos libertad para nada,no sabemos hasta donde llega la paciencia.Hay dictadura pura y dura.Ahora tenemos a nuestro legitimo Presidente en Brusselas,confiamos en el que pueda ayudarnos pero nadie hace nada,el pp.tiene a todos engañados y no nos creen.

  4. La Montserrat Fürst te raó, els que vivim fora de CAT seguim amb molta cura el que passa a casa nostre. Tinc la nacionalitat Suïssa i de moment no he renunciat a la E per poguer votar. Esperem poder donar el salt cap a l’independéncia doncs n’estic farta d’espanya! Salut i república!!!

  5. Comparteixo totalment. Afegeixo. “A veure, FeliPP V bis, tu ho sabràs: Ñ, per què i per qui és?… per la gent, la ciutadania?… o per les bandes criminals organitzades, que secularment tenen segrestat l’estat?… i tu?… de quina banda ets?”… aquí, tots sabem les respostes… allà, a la més ppura inòpia…

  6. El discurs del 3 d’octubre pesa com una pedra entre els catalans i sobretot entre els catalans que ja no eren monàrquics abans del 3 d’octubre, però aquest discurs ha estat molt efectiu per fer tornar monàrquics tots els espanyolistes, sobretot els de fora de Catalunya. Mentre el bàndol del “a por ellos” sigui popular, i en alguns llocs ho és molt, la monarquia queda consolidada amb aquest discurs. Només cal veure que la bandera republicana (espanyola) darrerament no la treu ni Podemos.

    Això sí, si algú esperava una solució d’estil britànic (Canadà independent amb el mateix rei que Anglaterra), aquesta sí que es va dinamitar el 3 d’octubre. De tota manera, si aquesta solució tenia algun suport ja era molt marginal.

  7. Els Borbons haurien d’estar a la paperera de la història ja fa anys. A França, la guillotina els va posar al seu lloc. Van tornar un temps aprofitant la derrota de Napoleó, però no van durar gaire. La República es va acabar imposant. De Nàpols i Sicília se’n van anar per cames quan van sentir uns quants crits de Visca Garibaldi! A Espanya hi són gràcies al Dictador i el suport de l’exèrcit més reaccionari d’Europa. La història ha exposat en escreix la seva ineptitut. Només cal llegir les seves biografies. De Felip V a Idem VI, no se’n salva gairebé cap. Potser només Carles III, que es dedicà bàsicament a la caça. De Carles IV i Ferran VII no cal ni parlar-ne, es van vendre a Napoleó. La Isabelita, una ninfómana, l’Alfons XIII (el cametes) va sortir per cames i amb les butxaques plenes. Juan Carlos, (el comisionista) també era molt aficionat a la caça i no només la d’elefants. Del d’ara no més puc dir que espero que sigui el Breu. Visca la República!

  8. De fet estic segur que les èlits extractives de les que parles ja s’estan plantejant la idea de sacrificar-lo, d’utilitzar-lo com a cap de turc per presentar-lo com el culpable de totes les desgràcies del pais. Un cop exiliat i desapareguda la monarquia a Espanya podran presentar una disfressa més moderna d’Espanya perquè (en el fons) tot segueixi igual.

Respon a Josefina Bel Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!