Espai de Dissidència

Jordi Roca Vernet i Núria Miquel Magrinyà, La bullanga de Barcelona. La ciutat en flames, Rosa dels Vents, Barcelona, 2021, 283 pp.

Sobre la convulsa Catalunya del segle XIX tinc la impressió que la història és encara a mig escriure. O potser s’ha escrit molt i s’ha conegut poc. Els historiadors no estem exempts de prejudicis, i aquestes ulleres de mirar episodis històrics des dels apriorismes ens produeixen una visió més aviat borrosa.
Per sort, sembla que hi ha tota una nova generació d’historiadors que han abandonat els mecanismes interpretatius amb què vaig ser format a la universitat –el marxisme historiogràfic va ser un error i el postmodernisme promou una esterilitat nihilista¬– que, ben ensinistrats amb la bona història política i social que s’ha produït al món anglosaxó i francòfon, ens proposen una mirada més profunda, integrant elements diversos, connectant fets i perspectives aparentment inconnexes i aprofitant una notable millora pel que fa a la disposició de fonts primàries.
És aquesta la impressió que m’ha inspirat la lectura de La bullanga de Barcelona un llibre de Barcelona molt ben redactat ¬–una assignatura que, afortunadament, els historiadors van millorant– en què posa llum, i sobretot relleu i perspectiva, respecte a la data del 25 de juliol de 1835 en què es produeix una revolta urbana a la capital catalana, o, més pròpiament, una bullanga.
Els autors, per contra, fan una lectura molt més contextualitzada que ens permet veure un moviment comparable a les revolucions coetànies, a mitges en el que passa a França amb 1830 i 1848, o el que s’esdevé amb el moviment cartista a Anglaterra. En la convulsa societat catalana on un liberalisme complex i contradictori, que conté des d’una incipient burgesia a la recerca de la seva identitat, i l’articulació de les classes populars, lluiten en diversos fronts; contra els elements lligats a l’autoritarisme borbònic –el record de la repressió de 1823-1833 és encara ben viu–, la pressió del reaccionarisme carlí –un carlisme encara massa ple d’ambigüitats sorprenents–, la preocupació pels canvis d’ordre socioeconòmic –els assalts a les fàbriques en l’episodi luddista del vapor Bonaplata, en una maniobra de negociació laboral relativament exitosa, així com la voluntat implícita de demanda d’una autonomia i recuperació de les llibertats anteriors a 1714 amb la recerca d’una articulació de l’antiga corona d’Aragó.
En altres termes, assumint que, com tot episodi revolucionari -i no de revolta- hi ha un component de caos on es poden veure processos tel·lúrics no necessàriament coherents, en un context espanyol, i alhora europeu.
Això vol dir que, amb aquest llibre, cal descartar del tot la pròpia idea de revolta, per descriure els fets que van passar a Barcelona entre finals de juliol i principis de setembre de 1835, en què les classes populars desborden les autoritats estatals, generant un buit de poder aprofitat per grups socials en conflicte, i que només a partir de certa negociació, l’estat pot anar recuperant paulatinament. A banda de tot això, els autors també ens ofereixen llum sobre la construcció de la idea de “bullanga”, un concepte cisellat ja coetàniament per amagar el contingut revolucionari d’aquelles jornades transcendents per a la definició de la identitat política del país.
En qualsevol cas, aquest llibre, de la col·lecció “Dies que han fet Catalunya” dirigida per Agustí Alcoverro” posseeix la indubtable virtut de sacsejar el panorama historiogràfic perquè ens fa replantejar allò que pensàvem que coneixíem, i que, de cop i golta, ens permet aguditzar la mirada.
Cal lloar també l’escriptura intel·ligent dels autors, Jordi Roca i Núria Miquel, que ens ofereixen un bon llibre d’història política, social i cultural que hauria de fer-nos redescobrir i rellegir un segle XIX més pròxim del que podríem pensar. Per cert, amb el reflex de problemes i discussions que perfectament podríem comprendre en moments convulsos com els actuals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!