Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

10 d'agost de 2026
0 comentaris

Koljós, d’Emmanuel Carrère

Aquests dies he estat llegint el llibre d’Emmanuel Carrère Koljós. Som en una època en què els estius ja no ho són del tot, i per tant, les lectures lleugeres que acompanyen aquesta mena de dies llargs i calorosos, no semblen tan indicats com en un passat que podíem viure amb major despreocupació. Potser perquè llegeixo poca ficció, i la que llegeixo, cada vegada fusiona més amb l’assaig, la biografia o l’autoficció, el llibre, d’extensió mitjana –unes 400 i escaig planes–, he d’admetre, m’ha atrapat, i no m’ha calgut ni una setmana per acabar-lo.

No havia llegit res encara de Carrère. Sí, en canvi, havia llegit alguna cosa de la seva mare, Helène Carrère d’Encause, una de les expertes habituals sobre Rússia i una sovietòloga de gran prestigi. I a ella va dedicada el llibre. O ella és posada com a excusa. Com a excusa per indagar en una nissaga familiar fascinant, d’orígens georgians i russos, i també per mirar des de dins l’elit cultural i intel·lectual d’una França que es resisteix a la relegació internacional i davant dels seus propis ciutadans.

No és un llibre fàcil, com tampoc la família Carrère ho era. Apareixen els conflictes familiars, les històries on els fracassos, les frustracions i les deslleialtats marquen més que la construcció de les biografies exemplars que haurien de fornir la gran cultura francesa. Apareix, per descomptat, la història del món, d’Europa i de França, amb l’impacte d’una Revolució Soviètica que va aixecar tantes esperances com la reconversió del purgatori en un infern perpetu, destruint vides, existències, passats i futurs. També apareixen els dimonis familiars francesos, amb l’ambígua relació de la majoria de la nació amb l’ocupació nazi, el col·laboracionisme, la resistència, i la immensa majoria que va participar de qui dia passa any empeny.

Emmanuel Carrère estableix una narrativa de passat a present, i de fora endins. Això vol dir que a la canònica narració cronològica (amb salts en el temps i dialèctica entre passat i presentt) també va passant d’una mirada més neutre a una intervenció dura, esmolada, un punt sòrdida, de la seva mare, per fora, una acadèmica formal, elegant, professional, implacable, més francesa que els francesos (malgrat que no va obtenir la nacionalitat fins als vint anys, des de la condició prèvia d’apàtrida). El seu fill la dibuixa com a un ésser dur, inflexible, distant, professional, amb qui manté una relació difícil, i alhora un punt pròxima.

És un llibre que he gaudit llegint-lo. No només per la competència del narrador i l’interès de la història, sinó perquè és un llibre difícil d’escriure, un exercici arriscat, amb gran valor per part del seu autor. I tot i que conté alguns elements desagradables, no puc deixar de recomanar-lo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!