Espai de Dissidència

Si mai hagués de fer una definició breu de Josep Pla, podria dir que era un home que escrivia com els àngels, pensava com el dimoni i parlava com el cul. Arribo a la conclusió cada vegada que, quan experimento el freqüent descoratjament de tot escriptor quan qüestiona la qualitat de la seva obra, la seva lectura em reconforta. Pla podia escriure des de les coses més excelses fins a les anècdotes més banals, i aquest és un model estilístic que sempre he admirat i denota aquell ofici que només la disciplina, la continuïtat i la passió per l’escriptura, ens ofereix. També, quan segueixo amb interès les interessants entrevistes que es poden trobar als arxius de televisió espanyola, i contesta amb la seva llegendària sornegueria les preguntes de l’entrevistador. Hi penso sovint en ell, quan reflexiono al voltant de com de fràgil és la moral de tot creador quan interacciona amb un món inhòspit i conflictiu. I com malgrat tot, cal col·locar-se ben ferma la boina al cap i tirar endavant armat amb l’estilogràfica.

Hi estic, des d’aquest estiu, amb la biografia, més definitiva que monumental, que sobre aquest escriptor disfressat de pagès de l’Empordà, va publicar l’any passat el meu col·lega i professor de la Universitat de Girona, Xavier Pla. Monumental, ho és, per les seves més de 1.500 planes de paper bíblia en una edició ben editada i enquadernada que deu ultrapassar els dos quilos. També per l’aclaparadora magnitud de dades que ofereix, a còpia de llibres, escrits, testimonis, documents administratius i una interessant correspondència privada. No és un llibre fàcil ni còmode de llegir. Que sigui complicat pair més de quaranta planes seguides, així ho indica. L’autor ha plantejat un camí diferent del que hom podria esperar d’una biografia convencional o un treball acadèmic. De fet, hi ha dedicat deu anys per redactar-la, i tota una llarga trajectòria intel·lectual indagant sobre  l’enigmàtic habitant del Mas Llofriu. Tanmateix, i ho sé per experiència, córrer una mitja marató no és fàcil ni còmode, i tanmateix el moment val la pena, mentre dura i més enllà.

La biografia, també ho sé per experiència, és el gènere historiogràfic probablement més complex d’elaborar, i alhora, i al meu parer, el que més aporta a un lector poc avesat a la dificultat de l’anàlisi i contradiccions del passat. Una bona biografia no només ha d’endinsar-se en la vida personal, privada i pública, d’alguna persona amb alguna rellevància, sinó que ha d’imbricar-se amb la complexitat del zeitgeist, l’esperit del temps, amb el qual li ha tocat conviure. I no només això! De la mateixa manera que succeeix amb les nostres particulars biografies, el més interessants és la mena de dialèctica que s’estableix en les circumstàncies i processos històrics en ens han tocat i les decisions i reaccions de cada individu; com ens toca navegar en la marea de la història, o fins i tot, com naufraguem. Potser per això, de la mateixa manera que ja fa temps que considero que, contràriament als marxistes, la història no és cap ciència, sinó un camp de coneixement especialment útil de les humanitats, les biografies són més aviat un art, perquè aquesta interacció entre humanitat i persona, entre història i individu, són sovint més a prop de la literatura que de la mateixa història. I com que ja temps que m’he instal·lat en la mitjana edat i disposo d’allò que deia als meus alumnes “certa perspectiva històrica”, en els darrers anys he redescobert un autor, Stephan Zweig, que va fer algunes de les més importants biografies del segle XX, des de la de Maria Antonieta, Honoré de Balzac o Magallanes, fins a la seva culminació, El Món d’ahir, memòries publicades poc abans de llevar-se la vida, al seu exili brasiler, entre la depressió que li causava el que li semblava el tsunami incontrolable del feixisme quan Hitler tenia pràcticament tot el control del vell continent, i el seu món s’ensorrava.

La biografia de Pla, escrita per un altre Pla és un d’aquests llibres que ens exposa amb tota cruesa aquesta estranya relació del personatge amb el seu temps. Com és capaç de surfejar determinats moments històrics, i com sembla enterrat per l’aclaparadora força d’uns esdeveniments que ningú, i encara menys ell, té la capacitat de controlar. Home d’extraordinària complexitat, amb un talent empordanès desbordant, també té un caràcter inconsistent, abúlic, depressiu, poca-traça, amb un punt d’infantilisme i ingenuïtat, que el van convertint en un descregut, un escèptic professional, un vell vocacional i prematur. El llibre no es limita a relatar un munt d’episodis, alguns dels quals tan desconeguts com fascinants, amb algunes escenes entre poètiques i colpidores, que va protagonitzar el probablement millor prosista català del segle XX. A tall d’exemple, les seves entrevistes amb Francesc Macià a l’exili dels anys vint, on el coronel i president del govern provisional de Catalunya li encomana una missió secreta al Marroc. O la seva amistat amb Joan Salvat Papasseit i les relacions amb els llibertaris lletraferits de finals de la segona dècada del segle a Barcelona. O el colpidor viatge per Alemanya durant la dècada de 1950, on s’atura a prop del camp de concentració on va ser assassinada una seva amant jueva de joventut, Aly Hercovitz. O la solitud desolada del seu exili blanc a Marsella, i la seva matussera actuació als serveis franquistes d’espionatge. També són significatius altres episodis més coneguts, com el seu desencís polític que l’acosta al reaccionarisme madrileny dels anys trenta, les seves peculiars relacions familiars, les complexes relacions amb les dones, el tabac i l’alcohol, les turques monumentals que s’agafa amb Ernest Hemminway i la colla d’escriptors alcohòlics i autodestructius que freqüenten el Madrid de la dècada de 1930. O, més interessant, l’exili interior que s’imposa al Mas Llofriu, a l’Empordà, quan la seva carrera d’escriptor en català queda congelada amb la prohibició de publicar en la seva llengua. És quan, amb poc més de quaranta anys, el Pla cosmopolita, el més brillant dels corresponsals que duen una vida nòmada arreu d’Europa i el més àcid dels comentaristes polítics, decideix posar-se la seva boina de pagès i viu retirat al seu mas familiar. Un exili interior que, tanmateix, ens permetrà el Pla més madur, l’esgrimista polit de la prosa catalana.

Escrivia com els àngels, pensava com el dimoni i parlava com el cul. Un escriptor extraordinari, un home carregat de febleses, un depressiu compulsiu, un alcohòlic a qui la vida, les circumstàncies, com tantes altres persones de la seva generació a qui vaig tenir l’oportunitat de tractar quan, fa quaranta anys jo mateix era jove, van convertir-lo en un home amargat i ressentit, que tanmateix, va deixar una obra immensa, monumental, que més enllà de les circumstàncies, ens parla, sobretot, de l’experiència humana. És per això, més enllà que problemàtic, tenim un escriptor universal, que ens parla des del passat al present, que apel·la a les nostres inconsistències, febleses, instint d’agnosticismes  polítics i socials. Pla ens ofereix un Pla en relleu, un relleu accidentat, farcit d’arestes, viaranys i geologia escarpada, com succeeix en la majoria d’existències de personatges complexos que tenen la deferència d’arribar a vells en plenes facultats intel·lectuals, malgrat que depassats per un temps on han deixat d’encaixar. Un home l’influx del qual, malgrat les escadusseres virtuts i excés de defectes, arriba fins als nostres dies. I en aquesta era d’autoexili als nostres masos respectius, ens obliga a perseverar pensant en la continuïtat de la terra, la llengua i la voluntat de ser.

Un dels perills dels autors i dels lectors de biografies és que sovint patim una mena de síndrome d’Estocolm. Podem restar captivats pel personatge, hi establim una. mena de relació personal, gairebé hi establim diàlegs íntims, ens hi podem sentir identificats quan les circumstàncies que ens toca viure ens posen a prova. I quan, com és el cas, el biògraf té el detall de mostrar-nos la seva cara més íntima, més humana, més imperfecta, el podem encara sentir més pròxim. Recomano als lectors la biografia, i recomano encara més que, en aquesta era de confinament a les casernes d’hivern, l’anem llegint, episòdicament, fragmentàriament, amb la deliberada voluntat de la continuïtat de la terra, la llengua i la voluntat de ser.

Nota: article publicat a l’edició de febrer de la revista Barret Picat

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!