Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

4 de febrer de 2021
2 comentaris

Jordi Amat i el Minotaure de Vicens

He de confessar que admiro molt a Jordi Amat. Em sembla un bon crític, amb una aguda capacitat d’anàlisi, flexibilitat de pensament i una escriptura excel·lent. Ara bé, com succeeix amb alguns autors que busquen ser accessibles i captar l’atenció, també domina bé l’art de la pirotècnia narrativa que busca enlluernar el lector. No ho criticaré, ni llençaré la primera pedra, perquè aquesta és una tècnica que, avui que sóc al confessionari, jo també faig servir sense moderació.

No només l’admiro, sinó que el llegeixo amb plaer i li sé reconèixer les virtuts. Els seus coneixements sobre la història de la cultura, especialment de l’època de la resistència durant la nit franquista, ara es complementen amb les seves interessants descripcions sobre el tòxic ecosistema d’una Transició que tenia més pa (florit) que formatge (fresc). La biografia sobre Quintà, un d’aquests personatges sinistres que tan bé hagués quedat a les novel·les de Dostoievski, tracta de retratar un temps farcit de clarobscurs.

Ara bé, com a intel·lectual celebrat per cert establishment, té les seves servituds. No ho criticaré pas, car tots tenim les nostres, i la vida pot ser llarga i les trajectòries zigazaguejants. Vaig llegir en profunditat la seva entrevista a Crític, un mitjà on vaig col·laborar ocasionalment als seus inicis, i no em va agradar massa. No tant per les seves opinions, matisades i raonades, com per aquesta tècnica de sembrar mines en un jardí.

Anem a pams. Una de les tècniques més efectives dels comunicadors és transmetre informacions verídiques, raonables, en un to que genera confiança, i ocasionalment, deixar caure afirmacions no contrastables, i interessades, i fer-les passar com a bones. Després d’explicar i analitzar amb detall el funcionament de la Catalunya de la Transició, de les inconsistències i frustracions de les esquerres, i dels silencis còmplices dels mandarinatges polítics i culturals, fa una interpretació de l’independentisme que no és altra cosa que una intel·ligent desautorització des de premisses falses i interessades. Amat, que és una de les persones més cultes i llegides del país, acaba adaptant la visió de Vicens Vives i la seva teoria del Minotaure a l’hora d’explicar els errors de Catalunya a l’hora d’enfrontar-se a Espanya. Per a l’historiador gironí, els catalans no tenien prou força ni comprenien prou la naturalesa del poder per enfrontar-se a l’Estat. La conseqüència natural d’aquesta premissa consistia a buscar la col·laboració i la participació. Una teoria interessant, encara que falsa i tramposa, perquè en realitat era la cobertura intel·lectual de la maniobra que estaven fent els Estapé de torn quan, a finals de la dècada de 1950, els tecnòcrates de l’Opus van reemplaçant els militars que ocupaven les estructures profundes del poder espanyol. Vicens Vives tractava de vestir intel·lectualment una simple operació de palau, que consistia a cercar el col·laboracionisme d’una burgesia catalana lligada de mans i peus a l’esquifit mercat espanyol amb un règim criminal, corrupte i immoral.

Amat fa servir el concepte d’utopia disponible de Marina Subirats a partir del mite de la hipotètica prosperitat que podria suposar la indepenència. I, d’aquí infereix que els catalans han dedicat el seu esforç durant deu anys a un projecte fallit, “que ha tingut com a conseqüència no només el dolor que viu en una fase inequívoca de repressió, sinó que ha exhaurit les energies per tenir capacitat de transformació col·lectiva”. Traduït en llenguatge menys elegant: els catalans s’han equivocat en creure que la independència era possible, i això els ha fet perdre pistonada. Traduït en categoria filosòfica: tornem a Vicens Vives. Analitzat políticament: està comprant el relat dels repressors: els catalans s’han equivocat, i el que cal és retornar-los a la cleda.

És un plantejament erroni. Els catalans no han triat voluntàriament ser independentistes. Si m’ho permeteu, i en termes del que explica Edgar Illas de Guerra Global, el nostre país no ha triat ser independentista, sinó que ha assumit l’independentisme com a únic camí per sobreviure en un entorn inestable on els nostres enemics busquen la nostra destrucció. No sobreviure únicament com a identitat, com pensen, al meu entendre, de manera errònia, molts catalanistes sentimentals, sinó com a una protecció davant la deriva autoritària i involutiva d’Espanya. En un article de 2019 a la Revista Mirall proposava la metàfora d’Espanya com una estrella de la categoria nana blanca, una espècie d’astre que es podria descriure com a romanent estel·lar generat quan s’ha exhaurit el seu combustible nuclear. Com que al seu nucli ja no es produeix fusió nuclear, i ja no li resta cap font d’energia que freni el col·lapse generat per la gravetat, l’estrella es va comprimint sobre sí mateixa. Això, al seu torn, genera una pressió tan gran que s’acaben assolint temperatures interiors molt elevades que contrasten amb una escassa i decreixent lluminositat i capacitat per projectar energia a l’exterior. De vegades poden actuar violentament, malgrat que els seus dies semblen comptats. Espanya, en altres termes, i en els darrers anys, és radioactiva. És el Quintà de la pel·lícula. És perillosa la seva presència i proximitat.

Catalunya no s’ha fet independentista perquè ha volgut, sinó perquè el corrent de la història l’empeny. Malgrat els múltiples defectes nacionals, exagerats o no, sempre ha existit una pulsió liberal i llibertària que la fa incompatible, efectivament, amb aquesta concepció brutal del Minotaure, que efectivament menyspreem, perquè el poder absolut ens sembla, simplement, aberrant. Els catalans no triem ser independentistes, sinó que tractem de salvar el país i les nostres llibertats personals a partir de la ruptura amb una Espanya, que, efectivament, s’està replegant sobre sí mateixa i els seus fantasmes. Espanya ha empès a Lluís Llach, a Núria Feliu i a Pablo Hásel al mateix bàndol. No ha estat cap pèrdua de temps, i les energies fetes servir en el procés, potser sí que han comportat decepcions. Tot i això, ens ha deixat ben clar qui i què és el Minotaure, aquest monstre carnívor que cada any, devorava set nois i set noies atenencs com a tribut de sang. Certament, ara ja sabem exactament què és Espanya. Hem punxat la bombolla de la seva falsa democràcia i l’estat profund que, fins i tot, saboteja qualsevol sortida raonable. Amat, potser sí que fa bé d’injectar realisme entre un independentisme que en bona part s’ha comportat i conduït ingènuament, o criticar una classe política que no sembla ser a l’alçada del moment. Tanmateix, hi ha una dimensió moral que va molt més enllà del pragmatisme. El pragmatisme sovint és la comoditat de seure’s a la part de l’autobús assignada a les persones de color, o acceptar les humiliacions quotidianes. El pragmatisme pot ser el conformisme davant la injustícia. El pragmatisme ens resulta absurdament inútil, perquè el projecte d’Espanya consisteix a destruir Catalunya. En aquest sentit, la independència és una causa moral, independentment de les possibilitats o no d’assolir-la, és un acte d’afirmació, és l’exercici de la dignitat humana.

Amat, encertadament, dóna una visió crítica del món intel·lectual del país, i considera que no s’ha fet prou autocrítica. Servidor de vostès es defineix com a intel·lectual incòmode que lluita cada dia per resultar inclassificable –a la revista Crític ja ho han pogut comprovar–. Malauradament, quan un estat et vol destruir, reconec que m’han empès a la trinxera. Penso deixar la meva capacitat d’autocrítica aparcada durant uns quants anys, quan tot això s’hagi acabat amb la necessària ruptura amb un Estat on no sap què vol dir la paraula autocrítica. De fet, el que trobo molt a faltar és l’autocrítica d’uns intel·lectuals espanyols que, en la seva immensa majoria, es van col·locar (i encara hi són) a la seva trinxera, disparant.-nos dia sí, dia també.

Espòiler: amb el suport d’Ariadna i el seu fil, Teseu va entrar al laberint, es va trobar el Minotaure, i se’l va carregar. El Minotaure no és invencible, com la història (que és el meu tema) s’encarrega de recordar-nos.

 

Respon a Enric Carbó Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!