Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Ara que els nostres consellers han anat a emmirallar-se a Finlàndia, i davant del perill que el sol del mitjanit els impedeixi veure els matisos profunds de la societat finlandesa, i que aquesta no comporti res més que un espectre superficial que amagui la complexitat, he decidit fer algunes consideracions, arran de les meves experiències al país escandinau.
Per cert, abans de començar, una prèvia. Quan Kropotkin, el príncep rus, va anar a fer investigacions geogràfiques a Finlàndia, cap a 1870, ja va detectar l’altíssima responsabilitat i incorruptibilitat dels finlandesos, i la gran capacitat d’autogestionar els seus problemes al marge de tot poder. De fet, allà els polítics pinten ben poc. Finlàndia va ser la caiguda del cavall de Damasc, per a l’ex-aristòcrata. Va ser allà on va creure possible l’anarquia. Fou allà on va esdevenir anarquista.
Vaig ser a Finlàndia el 1999 (quan ningú no hi parlava) Des de 1997 tenia relació amb la directora de l’escola de Leppanen-ala-aste, Pirjo Koivula, una senyora brillant, rigorosa, treballadora i elegantíssima. Em penso que ara és diputada conservadora.
Hi vaig ser com a coordinador d’un projecte Comenius (1997-2001). Faig unes breus informacions.
1. La tipologia de centre mitjà a Finlàndia és una escola rural, amb uns 50-70 alumnes i 4-7 mestres.
2. A penes hi ha immigració estrangera. Al centre on hi vaig ser, només un rus.
3.
A primària, fan 20 hores de classe setmanal. Habitualment pleguen cap a
les dues o quarts de tres del migdia. La resta del temps, la família,
amb uns horaris ben racionals, se’n preocupen.
4. Els finlandesos
tenen el bon costum de llegir les llargues nits d’hivern. És un dels
pobles més lectors. Almenys des de mitjans del XIX més de tres quartes
parts de la població estava alfabetitzada.
5. Els finlandesos són amants del silenci.
6.
La professió docent, a Finlàndia, gaudeix d’un gran prestigi social.
Això permet que els universitaris més brillants competeixin entre ells
per arribar a ser mestre. I precisament els més experimentats són els
que van als cursos inferiors.
7. Les famílies finlandeses fan costat i confiança gairebé sempre al professorat de la seva comunitat.
La millor política educativa, doncs, hauria de començar a fora de l’escola.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo no he estat a Finlàndia, però m’atreveixo a afirmar el mateix que tu.
"La millor política educativa, doncs, hauria de començar a fora de l’escola."
En referència al punt 2. "A penes hi ha immigració estrangera." Fa uns sis o set anys vaig anar de vacances a Noruega. Vaig preguntar i em van explicar moltes coses, entre elles que les escoles garantien tres hores setmanals de classe de la seva llengua materna a cada estudiant estranger, fos la llengua que fos… No sé si algú podria confirmar aquesta informació, però en qualsevol cas, una manera de fer com aquesta et dóna la raó, Xavier: la millor política educativa comença fora de l’escola.