Espai de Dissidència

Classe d’història. Sabeu, nens, quin és l’únic país europeu que, al llarg del segle XX ha estat capaç de guanyar una guerra sense tenir exèrcit? Ho podeu imaginar? Islàndia, el mateix que al segle XXI ha estat capaç de derrotar aquest monstre que alguns anomenen “mercats”. Com ho van fer? Al llarg dels anys setanta, cansats que els vaixells de pesca europeus arrambessin amb el seu bacallà, i amb només sis guardacostes, dues patrulleres de la policia i centenars de petits pesquers es van dedicar a tallar dia i nit les xarxes dels qui pescaven, una quarantena de grans vaixells factoria britànics.  Els súbdits d’Isabel II es van emprenyar, i posseïdors de l’armada més important d’Europa, van portar vint-i-dues fragates per intimidar aquesta illa amb una població que aleshores tenia una població semblant a la de l’Empordà. Tanmateix , la insistència, constància i determinació dels islandesos féu que la flota de Sa Majestat sortís amb la cua entre cames, i el 1994 l’illa àrtica obtingué el reconeixement de la sobirania de les dues-centes milles d’aigües jurisdiccionals.

Suposo que en aquests darrers anys heu tornat a sentir a parlar dels islandesos. De com van fer fora al seu govern, el qual amb una nocturnitat i traïdoria semblant a la dels nostres governants havien decidit que el forat dels bancs s’havia d’omplir amb els recursos dels ciutadans. De com se n’han sortit sense pagar ni una corona. De com han reduït, en menys d’un any, la desocupació del 12% al 5%. De com han establert un procés constituent amb ciutadans comuns, tot reemplaçant una classe política incapaç i negligent. De com han salvat el seu benestar col·lectiu tot fent que els especuladors internacionals es mengin amb patates (i potser bacallà) deutes impagables.

Aquesta classe d’història és important que s’imparteixi a les aules catalanes. En un moment en què el ministre Wert se n’orgulleix  d’exigir “l’espanyolització” dels nostres alumnes (tot reivindicant la llista dels Reis Gots, la “Reconquesta” i l’evangelització de les Índies), cal tornar a les narracions exemplaritzants. En un moment en què Catalunya discuteix sobre què vol ser de gran (i en què l’estelada tracta de tapar les retallades) val la pena que la comunitat educativa sàpiga que hi ha moltes maneres d’esdevenir un estat. I un “estat propi”, cal que sigui dels ciutadans, no pas d’empresaris i polítics que somien a dibuixar una Catalunya  paradís d’empresaris i infern de treballadors.

Ara mateix, el nostre ensenyament públic està rebent una teràpia de xoc. Els maltractadors són espanyols i catalans. I competeixen entre ells per veure qui malmet en major mesura el sistema educatiu i l’estat del benestar. Una destrucció directament proporcional als recursos abocats als especuladors nacionals i internacionals. Treballadors i aturats són les principals víctimes. No és casualitat que allò que anomenen “crisi” es tradueixi en una ampliació imparable de les diferències socials. I tampoc és casualitat que, a parts iguals, governs espanyols i catalans es neguitegen davant les creixents mostres de dissidència i oposició de les comunitats educatives, i especialment l’actitud desafiant de molts claustres.

Des de l’administració s’està pressionant molt fort als centres educatius a fi que es retirin pancartes, samarretes grogues i qualsevol símbol de descontentament. No els agrada que transcendeixi a l’opinió pública les rebaixes salarials dels mestres, les aules massificades, els grups de nens sense mestres (els substituts, si arriben, encara triguen dues setmanes i molts estudiants han perdut més classes que en deu anys de vagues) els docents sobrecarregats, els milers d’aquests que han estat acomiadats, els barracots i pedaços, la desinversió en el que era un dels sistemes educatius amb menor inversió de la UE. No, certament als polítics espanyols i catalans no els agraden les mostres de dissidència de la comunitat educativa, i declaren que “cal mantenir la política fora de l’escola”. Si la política l’han ficada ells, en forma de tisora! Les seves retallades són ideològiques, en el sentit que són discriminatòries contra els més pobres, contra els qui pateixen més dèficits socials i educatius, contra allò públic. Els polítics espanyols i catalans estan intranquils. Algú els deu recordar el potencial explosiu que tingué la nostra professió durant la Transició, amb vagues generals duríssimes com la de Sabadell de 1976. O fins i tot el nostre  protagonisme actual en l’Assemblea Nacional. Saben que els docents exercim un cert lideratge comunitari, i que podem impulsar una revolució cívica que acabi amb la seva manera fraudulenta d’exercir la democràcia. És per això que molts voldrien “espanyolitzar”, és a dir, controlar estrictament el currículum, censurar la nostra llibertat d’expressió, neutralitzar el nostre potencial de protesta social.

En aquesta cruïlla històrica, més enllà de la pretensió  espanyolitzadora o catalanitzadora d’uns i altres, potser allò que cal plantejar a les aules, als barris, a les places i a les institucions  és que cal islanditzar els nostres alumnes, per islanditzar el nostre país. És a dir, construir una societat on la gent comuna governi, i els governants ens obeeixin. Al cap i a la fi, és obligació de l’escola pública mostrar als nostres alumnes que hem d’ésser els ciutadans comuns els qui, tot arrabassant les tisores dels poderosos, som encarregats de tallar el bacallà.