Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

10 de gener de 2015
16 comentaris

Islam i esquerres: un problema de coherència

Enceto inconscientment aquest article, sabedor que em causarà disgustos i que no em ve gens de gust endinsar-me en un camp de mines. També entenc que no és el millor moment per encetar reflexions quan els darrers esdeveniments han generat gran tensió, tanmateix, freqüentador de mitjans polítics, socials i intel·lectuals alternatius, constato que mai s’ha abordat qüestió tan delicada d’una manera oberta i sistemàtica: quina ha de ser l’actitud que han de tenir les esquerres amb l’islam?

Escriclip_image002c espantat, perquè a l’integrisme de determinats mitjans que fan una identificació mecànica entre terrorisme i comunitat musulmana, escolto altres debats, no menys mecànics, que assimilen qualsevol crítica a l’islam a unes intencions xenòfobes. O escolto també algunes teories conspiratòries, del més pur estil Willy Toledo, que em deixen més que preocupat. Tanmateix confesso haver quedat escaldat més d’un cop per emetre judicis personals, que han comportat reaccions que encara em sorprenen. Així, a tall d’exemple, i davant d’un públic majoritàriament anarcosindicalista, vaig ser recriminat en afirmar que “els anarquistes, com havien fet tradicionalment amb els treballadors, haurien d’organitzar cursets d’ateisme entre la comunitat musulmana”, com si aquests no tinguessin dret a tenir una segona opinió sobre la transcendència. O també recordo haver estat molt criticat per gent d’esquerres per manifestar-me contrari a la imposició del vel … a una nena de deu anys en una escola pública!

Genealogia de les esquerres

Tenim un problema de coherència. Aquest batibull ideològic tradicionalment identificat amb les esquerres té una trajectòria i uns elements comuns. És en els seus fonaments la idea d’il·lustració, d’emancipació de l’individu del pensament màgic, de destruir els lligams feudals que impedien a cada persona el dret a triar el seu propi destí, i que sovint apareixia justificat de manera simbòlica en una religiositat patriarcal, on un Déu omnipotent i omniscient representava a escala divina, la desigualtat i opressió estructural de la societat estamental. De la mateixa manera, les “esquerres” són en bona part responsables (sovint des d’una perspectiva fosca i cruel) de la supressió dels comunitarismes. Es tanquen els guetos europeus, es pretén acabar amb les discriminacions o privilegis d’uns grups respecte d’altres, i es procedeix a crear una comunitat fonamentada en la igualtat de drets i deures. Es descobreix la llibertat entesa com a capacitat d’alliberament d’antigues opressions, dogmes o lligams personals i col·lectius. Sovint l’instint religiós se substitueix per la sacralització de la ciència, el progrés o un racionalisme (sovint irracional), especialment entre els moviments marxistes. En altres casos, com succeeix en el món llibertari, es construeix un relat segons el qual la naturalesa humana és pura i igualitària, i en l’espiritualitat es mata un Déu autoritari i se substitueix per pràctiques espiritistes, en un desig de contactar amb el més enllà sense jerarquies ni intermediaris. En tot aquesta revolució filosòfica que les esquerres aporten a la humanitat, hi ha un fet fonamental: la llibertat individual, l’ànsia per la igualtat, i una voluntat de fraternitat humana.

Identificar l’islam, una religió, amb el conjunt de la seva comunitat és un error absolut, un triomf dels sectors fanàtics i intransigents, que estableixen la identificació del conjunt dels creients (ummah) com a fet determinant de la pertinença d’uns individus a una autoritat despòtica, a la submissió a Déu (islam vol dir, literalment, això). Aquesta identificació automàtica es podria entendre entre els partidaris de l’antic règim, per als quals les jerarquies contenen elements simbòlics i essencials. En el món fanàtic de la religiositat medieval i d’antic règim, s’entenia que la comunitat era fonamentalment de fe. I els “pecats” individuals eren atribuïts col·lectivament. D’aquí la fúria de les inacabables guerres de religió o les persecucions i massacres contra les minories ètniques o religioses. Fer una crítica a una religió i identificar-la com un atac a la seva integritat de la comunitat és una terrible equivocació, perquè imita precisament als sectors reaccionaris, als defensors de separar grups en funció de casuístiques arbitràries, a negar que un individu és la suma d’un conjunt d’identitats múltiples i canviants.

L’islamisme com a problema

clip_image006L’islamisme és un problema. Especialment per als musulmans. No només perquè estadísticament en siguin les principals víctimes, sinó perquè els força a identificar-se, per unanimisme intern o pressions externes, en funció del factor religiós. Aquest és un dels factors que des de fa alguns anys he pogut contemplar en els darrers anys. Persones que comparteixen amb els seus iguals un seguit de factors múltiples i canviants que els permeten interactuar en condicions d’igualtat amb les persones pròximes: ser del Barça, del club super 3, fan de Justin Bieber, de l’equip de handbol del poble,… i que a partir de l’arribada d’un imam finançat per les monarquies del Golf, simbolitzen en el canvi d’indumentària sobtat, el radical canvi d’identitat. A partir d’aleshores es presenten, essencialment, com a musulmans. I aquesta renúncia a interactuar com a iguals (idèntics drets, iguals riscos) és el que també empeny el grup a l’aïllament al replegament comunitari, a la incomunicació i a guetos que tenen molt de voluntari. Al cap i a la fi, qualsevol que hagi treballat a escoles, hospitals, serveis socials o espais on hi ha interactuació entre persones d’orígens diferents haurà vist moltes coses (i constatarà que la immensa majoria s’han instal·lat en un terreny de joc comú i interactuen amb normalitat amb els seus conciutadans) en què es detecta un replegament intern, i que té la religió com a l’eix central que pivota sobre la seva existència. En opinió meva, escèptica i poc impressionable, entenc que no és tant el fet religiós com un reforçament de la desigualtat interna d’un col·lectiu, que reacciona regressivament, amb pretextos alcorànica, davant els riscos de dissolució comunitària, de transformació de les regles del joc dins les famílies i la gent propera. D’aquí que s’activin mecanismes de control especialment durs contra les dones, amb la intenció que, en evitar matrimonis mixtos, puguin mantenir la coherència cultural i la relació de poder entre patriarques i cacics locals. El control de la sexualitat i la reproducció esdevé un instrument defensiu, no tant per a la conservació dels elements culturals, sinó per preservar la lògica de domini intern dins del grup.

El problema, com sosteníem a l’inici d’aquest article és l’escassa coherència amb què reaccionem davant d’un problema complex. L’islam és criticable? En la meva opinió sí. Absolutament. Com qualsevol altra creença. Tanmateix, quan he fet afirmacions provocadores de l’estil de “menys mesquites i més biblioteques”, m’he trobat amb més d’una fàtua…per part d’ateus d’esquerres. Si canviés mesquites per esglésies, els mateixos que em condemnen, em proposarien per un premi. Al cap i a la fi, la separació d’església i estat, la dessacralització de la vida pública són fites que en bona part hauríem d’agrair a laics i republicans. Tanmateix, qualsevol crítica a una religió no cristiana implica ésser titllat automàticament de xenòfob.

Criticar a l’islam

Doncs sí, jo critico l’islam. Com les religions monoteistes, aquesta es fonamenta en una concepció patriarcal del poder. Al cap i a la fi, el Déu dels musulmans és una representació a escala divina d’una societat àridament jeràrquica. També critico el seu dret civil, conegut com a xaria, que estableix un paper subordinat a les dones, o el tracte que mereixen els que no formen part de la secta (la majoria de lectors d’aquest article formen part del mateix club que jo, el dels infidels), o que sigui una obligació estendre les seves creences, o que pretenguin tenir el monopoli de la raó teològica, o un miler de coses més que no tinc cap problema a repetir en el cas del cristianisme o el judaisme (al cap i a la fi, l’islam no resulta altra cosa que un sincretisme d’ambdues religions amb creences ancestrals). I qui pensi que criticar l’islam em converteix en un islamòfob, faria bé de treure’s l’ESO. Sóc capaç de separar un intangible (un conjunt d’idees com totes qüestionables) de les persones. Les idees defensades per l’islam em semblen, en bona mesura, perverses. Les persones que practiquen la fe em semblen… depèn de qui! Només puc parlar dels que conec o he conegut. Alguns em semblen excel·lents persones, altres em cauen fatal. La conclusió és que en aquest món generositat i estupidesa estan molt ben repartides, per nacionalitat, per fe, per ideologia, per gènere,…

clip_image007El problema és que quan hom critica una religió o una idea política (o pitjor encara, una religió com a idea política, com l’integrisme catòlic, islàmic o jueu), automàticament les esquerres surten en tromba a protegir els immigrants de fe musulmana i a presentar-los com a víctimes de la xenofòbia. En certa mesura, aquesta reacció visceral els converteix en menors d’edat, com si ells mateixos no poguessin emetre les seves pròpies opinions o prou capaços de jutjar el que veuen, o d’interactuar en igualtat en el debat social o teològic, d’enlluernar-nos amb els seus arguments o quedar en evidència. A ulls de molts militants de l’esquerra, farcida de paternalisme i de supèrbia moral, els pot alleujar la consciència. A ulls de bona part de la ciutadania, els desautoritza per la manca de coherència. Tractar diferent a uns o altres és un principi de justícia elemental de la qual som conscients des que som a l’escola primària. La idea que cal defensar una minoria de la crítica social és convertir-los en menors d’edat, i és interpretat sovint per molts com a part del folklore (o la litúrgia) d’una part de les esquerres. I això, malauradament és el que està farcint de vots i suports a personatges (i ideologies) perilloses com les que alimenta el Front Nacional de Marine Le Pen, o a casa nostra, a Plataforma per Catalunya, que són paradoxalment els qui tenen una mentalitat comunitària, car separen entre un “nosaltres” i un “els altres” que ens remet al món premodern i comunitarista. Defensar els musulmans, preventivament, pel sol fet de ser-ho és un terrible error de les esquerres. Defensar els individus de les injustícies i discriminacions, plantejar accions sense discriminar ningú, en raó de les dificultats socials reals, i entenent que cal complir unes regles del joc molt simples (el respecte als valors de l’esquerra) seria tota una altra cosa.

A les esquerres correspon vetllar per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. I combatre, per tant, tots aquells obstacles que les impedeixen. I sovint, les religions autoritàries, les creences premodernes, pròpies i alienes, ho són.

  1. Llegint el títol m’esperava qualsevol cosa. Quan ajuntem esquerres i islam, com ben dius ens convertim, i sembla que s’hagin d’empassar certes coses perquè “són els seus costums” i per tant s’han de protegir.

    He quedat molt parada amb les teves paraules i m’apunto més d’una frase que m’ha semblat genial. Simplement genial. I enhorabona per la teva valentia perquè dir segons què a segons qui, implica penjar-te un cartell ben incòmode.

  2. Xavier, molt interessant el teu article. Efectivament, les esquerres (i jo me’n considere part) tampoc estan lliures de la seua quota de dogmatisme, cosa que a mi em sap especialment greu.

    Per a resumir-ho molt barroerament, diria que l’esquerra, quan es troba en un debat que la col·loca entre l’espasa i la paret, “instintivament” (o “dogmàticament”, o “estratègicament”, per a no fer-li el joc a l’extrema dreta) pren partit per certes minories contra certes majories; quan, el que caldria fer, seria criticar per igual, amb serenitat però amb fermesa, a totes dues bandes.

    O siga, denunciar per una banda el colonialisme i el neo-colonialisme d’Occident que empeny a emigrar, precisament cap a Occident, a molts musulmans per a, a continuació, amb una xenofòbia latent que cada dia que passa és menys latent i més evident, tractar-los com a estrangers eterns i discriminar-los laboralment i simbòlicament. I al mateix temps, criticar en l’Islam tot allò que les esquerres han criticat sempre al cristianisme, i que, en bona mesura, continua present en les societats occidentals actuals encara que aquestes cada vegada siguen més laiques (cosa que, de passada, demostra que els problemes dels que parlem van molt més enllà de la religió, i que són anteriors, paral·lels i posteriors a les religions): el masclisme, la desigualtat, el dogmatisme, un tradicionalisme que topa amb el valors democràtics, etc….

  3. Molt bon article, felicitats!

    La veritat és que em sembla que no podré arribar a entendre mai aquest part de l’esquerra que defensa l’islamisme. Només es pot entendre per no haver entès que allò de “l’enemic del meu enemic és el meu amic” alguns cops és una molt mala idea. Ho dic per aquell raonament simplista de: els islamistes són antiamericans…

  4. Moltes gràcies per un fantàstic article. M’han agradat molt les idees referents sobretot a la crítica a l’Islam des d’un punt de vista de llibertat individual (com a qualsevol altra religió/idea totalitzant) i a la posició de l’esquerra.

    Et seguiré llegint amb ganes.

  5. Totalment d’acord. Sempre he pensat tal com expliques, però el dogma oficial de l’esquerra és una visió acrítica del món arabo-musulmà, sembla que esperen que d’allà vindrà la revolució pendent. Encara espere la convocatòria d’alguna manifestació contra el feixisme islàmic que mata periodistes, jueus… i tot el que pilla.

  6. Hi estic totalment d’acord; en trenta anys a l’ensenyament secundari no he tingut cap problema amb alumnes musulmans/musulmanes i sí, en canvi, amb testimonis de Jehovà per anar de viatge d’estudis i haver de dormir fora de casa; el que em sembla és que perquè hi hagi canvis de percepció i comportament cal que surti de la comunitat i de les persones mateixes i no com a fruït de reglaments i lleis exteriors per més assenyades que siguin; invertir en educació, sobretot en les noies, em sembla que és una de les millors inversions.

  7. Comparteixo bastant l’opinió i fins i tot penso que t’has quedat curt. No vols dir que t’has autocensurat una mica? Si és així, en part t’entenc.

  8. Penso que oblides moltes variables a tenir en compte. Per exemple el secular antiimperialisme de l’esquerra. Els països musulmans han estat ex colònies occidentals. No ho podem confondre amb cap mena d’islamofilia. El suport al poble palestí no ho és no per la serva religió ( lo qual no vol dir que hi hagi gent que sent o dient-se d’esquerres s’hagi “confós) La defensa d’aquests col•lectius, es barreja també molts cops amb la de la seva situació subordinada en les societats d’acollida. Segurament el succeït a Paris, te més a veure amb qüestions de tipus socials. El Islam esdevé un discurs de justificació i de lògica retracció cultural de grups permanentment marginats. El curiós és que a l’Afganistan dels 80 la religió va servir per justificar el poder i privilegis dels terratinents, que aliats amb els USA van combatre el govern d’esquerres i als soviètics. Potser hauríem de recordar també quina va ser la posició de part de l’esquerra al nostre país ( la comunista) que ja llavors va denunciar l’oscurantisme dels clergues i els mujaidins. Dissortadament victorejats durant molts nays per la dreta com a grans defensors de la llibertat… També caldria esmentar el moviment del socialisme pan-àrab dels anys 60 amb Nasser i el seu projecte, no alineat per cert, de la República Àrab Unida (RAU). També combatuda ferotgement pel Departament d’Estat i la CIA sota la teoria de que el que no esta amb nosaltres és objectivament un aliat de la URSS. Resumint, va ser la dreta liberal qui va aplanar el camí al fonamentalisme islàmic, talment com ho va fer amb el feixisme als anys vint i trenta. Al marge queden les concomitàncies que els sectors neocon i radicals cristians tenen amb el yihaidisme.
    Per altre banda no crec que convencem a cap musulmà de lo pervers de les idees de la seva religió (perversitat que al meu entendre comparteix amb la resta de religions) a partir de critiques contundents, sobre tot quan venen de fora. Potser s’havia de haver fet tot el contrari del que es va fer. Donar suport als moviments laics i d’esquerres que van sorgir en aquests països i que malauradament van esdevenir un perills pels interessos nord-americans…

    1. Els atemptats no han estat contra unes instal·lacions de la CIA, els despatxos dels governants dels EUA o de qualsevol altre Estat occidental (no més angèlicals que els altres Estats, però tampoc menys).
      Els atemptats han estat contra la redacció d’una revista que sent fòbia per tot allò que sigui religiós i contra un supermercat d'”aliments jueus”.

      Les raons dels assassins han estat molt simples: als uns els han matat perquè s’en fotien [?] de la seva fe musulmana, als altres els han matat perquè eren jueus, a uns altres perquè eren polícies i a un altre (que corria per un parc) pel sol fet de voler fer punteria…

      Ara ja’m pot sortir i parlar de les desigualtats socials i del dolents que som cadascú per anar trampejant com podem… i fer, si vol, una pel·lícula tipus Alvaro de la Iglesia (“El Vaquilla” o “El Torete”, per citar el nom de dos desgraciats); però sapiga que molts d’aquests que es dediquen a posar bombes, a tallar colls d'”ímpius” occidentals [per descomptat, suposats imperialistes!], o matar a qui se’l possi pel davant no són pas lumpen proletariat, molts d’ells són gent amb titulació universitària o persones que l’Estat ha intentat fer-li la vida una mica menys misserable del què podria haver estat.

      I amb aquest comentari no estic dient que els Estats occidentals són l’Itaca i l’Acracia embolcallades amb paper de regal. Sols dic que ningú es mereix rebre un tret o que li tallin el coll perquè algú s’ha sentit ofès.

      I, per descomptat, les esquerres no tenen l’exclusivitat d’estimar la llibertat (ni de l’antiimperialisme). Paraula d’un “radical cristià”, sense cap concomitància amb el yihadisme (of course).

      Atentament

  9. Crec que el problema és l’adhesió a identitats particulars. En l’articles esmentes bàsicament dues: “ser musulmà” i “ser d’esquerra”. Totes dues no són excloents, però sí comparteixen un caràcter jerarquitzador de la humanitat i, per tant, mutilador. Aquestes i altres identitats (com ara “ser català” o “ser occidental” o “ser blanc”) no es poden extirpar per decret. Durant molts anys encara faran molt de mal aquests exclusivismes que generen discriminació i violència.

    Ara bé, si és desitjable formular un horitzó de “Comunitat Humana” que superi aquests identitarismes de base ideològica, ètnica, religiosa, racial, sexual, etc. De mica en mica aconseguirem esborrar-les, i jugar amb una identitat exclusivament personal, sense gregarismes o col·lectivismes empobridors.

    1. Ser català i tenir que ser espanyol és molt empobridor, en tots els sentits. El conte de la “comunitat humana” o “ciutadà del món” te’l compraré quan s’acabin les injustícies i les agressions a les incomptables comunitats humanes que existeixen a la Terra, que haurien de ser respectades i deixar de estar oprimides i ocupades en molts casos.

  10. Retroping: Anònim
  11. Cert, els atemptats no han anat contra instal•lacions de la CIA. Però tampoc m’agafaré al recurs fàcil de que primer han anat a buscar a “comunistes i jueus ” ( Charb, Wolinsky i d’altres havien col•laborat amb l’Humanite i sobre tot el primer era proper al PCF). No intento justificar cap mort com tampoc ho son les dels 2000 palestins dels darrers atacs israelians. Només defenso que el fonamentalisme va ser útil ( i potser encara ho és) als interessos de les oligarquies occidentals, que s’ha retroalimentat i cooperat amb les oligarquies dels països musulmans ( també preocupades pels seus privilegis seculars). Bin Laden no pertanyia precisament al lumpen, però tampoc molts líders nacional-socialistes que els anys 30 clamaven contra el “capitalisme jueu” que segons ells escanyava als obrers alemanys ( cosa que per ells no feien els Thyssen, Krupp o la IG Farben…). L’ou de la serp no l’ha covat la condescendència d’una esquerra “tolerant i progre”, i que malauradament ha deixat pel camí els anàlisis marxistes i del conflicte de classes, sinó la golafreria de sectors benestants occidentals disposats a qualsevol aliança per no perdre el seus privilegis. No defenso que ningú tingui en exclusiva cap idea, i si això s’ha interpretat ho lamento. El que si demano son fets concrets que avalin que això és així. I amb totes les contradiccions que vulguem i lamentables fracassos crec que han estat les esquerres les que amb més coherència i energia han defensat la independència i llibertat de cada poble i el dret inalienable a disposar de les seus recursos i vides. No se si això esta en l’ànim de les multinacionals i dels governs que els hi faciliten els negocis emprant la violència i el crim quan els mètodes legals no son suficients… (Schell a Nigèria, per posar un exemple, o l’explotació de Coltan al Congo, etc,etc…) Sobre temes religiosos que no tinguin conseqüències polítiques no entraré. Penso que la religió és hi hauria de ser un afer privat.

    1. “El recurs fàcil de que primer han anat a buscar a “comunistes i jueus ”” no és cap recurs fàcil: és la veritat. Uns, el de Charlie Hebdo, per ser infidels i fer mofa del Profeta; els altres, pel fet de ser jueus (o comprar a un comerç jueu). Els polícies, pel fet de ser polícies d’un Estat opressor… El senyor que feia footing per un parc públic, potser la raó dels ofesos fidels al crim hagi estat l’ensenyar les cames a les dones.

      Per matar tothom pot trobar les mil-i-una raons. Fins i tot es pot justificar en els infants isarelians atacats i esquarterats per terroristes palestins dins un autocar escolar.

      Atentament

  12. Excel·lent article on formules el que alguns, que transitem per l’esquerra, pensem. Reconforta saber que hi ha gent que pensa de manera valenta i amb autoexigència, saltant-se els paranys intel·lectuals del pensament esquerranós, tan procliu a l’esteticisme i a la líturgia, com bé dius.

    Un aspecte interessant en el factor islamisme, és un cert nacionalisme encobert (no anticolonialisme, que seria lícit ), que sovint es barreja amb el fet de la religiositat. Donar les culpes al altres -en referència al comentari de Rúl Valls- és mantenir-se a no canviar res, és inmovislisme i autoengany. Antiesquerra, doncs.

Respon a Guillem Colom Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!