Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Pilar Carrera, Eduardo Luque, Nos quieren más tontos. La escuela según la economia neoliberal. El Viejo Topo, Barcelona, 2016, 158 pp.
Des de fa algunes dècades, la pensadora Susan George ens ve denunciant el creixent segrest del pensament en la societat globalitzada. Bona part dels intel·lectuals i mitjans resten al servei del poder i la seva tasca consisteix a justificar el capitalisme com a ideologia destructiva. En les darreres dècades, el món acadèmic ha accelerat la seva supeditació al sistema econòmic, i darrerament, el camp de la pedagogia sembla haver perdut tot indici d’independència, instal·lant una mena de pensament màgic, adobat per una càrrega de bones intencions, i propugnant amb bones paraules la submissió de l’escola al capitalisme.
Aquesta és la primera constatació que apareix en el llibre dels professors i investigadors Pilar Carrera i Eduardo Luque. En el món de l’educació existeix un pensament únic i cada vegada més jivaritzat, de manera que és d’agrair poder llegir coses que escapin a aquesta hegemonia acadèmica sobre les bondats de les polítiques impulsades per l’OCDE, braç ideològic de l’empresariat transnacional.
De fet, a banda de la precarietat material creixent en els sistemes educatius, que ja comencen a caure en una dinàmica depressiva, el que també sorprèn és la precarietat del debat educatiu. O, potser més enllà, de l’abús de falsos debats educatius que apareixen a uns mitjans de comunicació colonitzats directament per grups corporatius que veuen en l’escola un possible territori verge a ocupar a banda que se n’adonen de la condició estratègica de l’escola en tant que eina que pot servir, com ho ha fet sempre, d’enginyeria social. És aquí on cal entendre alguns dels discursos que avui s’estan posant de moda com les competències bàsiques, determinades metodologies (sense explicitar-les) “innovadores, el creixent pes de les TIC, certa obsessió per fer servir l’anglès com a llegua de comunicació a l’aula, la supressió de les humanitats o la subversió del paper tradicional del professor en la direcció de convertir-lo en una mena de “coach” o “guia”, en què la seva autonomia (i llibertat de càtedra) li és arrabassada per lliurar-la a les direccions. Això que ens és venut com a instruments de modernitat no resulta altra cosa que la supeditació de l’escola al món econòmic, un món econòmic caracteritzat per un tòxic neoliberalisme, que té com a valor l’axioma de ‘The winner takes it all”: reproduir a les classes allò que ja succeeix a l’espai exterior: la polarització i atomització social, la persecució del pensament crític, l’aprenentatge de la impotència a l’hora d’intentar transformar el món en la direcció de la justícia social.
El llibre, sintètic i ben estructurat, tracta de desmuntar i desmantellar el que avui resulta el discurs dominant en el món del debat educatiu. Descriu els mecanismes de colonització de la ideologia (i la pràctica) neoliberal a peu d’aula, fa un repàs a unes polítiques educatius que, no pot ser d’una altra manera, són del tot globals i es repeteixen a Catalunya, a Espanya, al Regne Unit o a Oaxaca, i que es caracteritzen, materialment i filosòfica, en el principi de privatització.
El llibre, que no cau en cap temptació nostàlgica, reivindica una educació humanista (i humanística) que no escamotegi el coneixement a la societat, ni privi el docent d’exercir un paper de lideratge intel·lectual a la classe
Certament els governs locals actuen amb una actitud de submissió respecte els grans impulsors d’aquestes mesures: fonamentalment els organismes internacionals, amb un paper molt destacat de l’OCDE (i en una menor mesura una UNESCO abduïda pel món dels diners). És des de l’OCDE on s’actua a partir d’un paper de “Think Tank”, un laboratori d’idees que impulsa aquesta supeditació i que acaba per eliminar el caràcter meritocràtic i d’igualtat d’oportunitats que havien generat les polítiques econòmiques i educatives keynesianes.
El llibre se situa en el reduït nucli intel·lectual resistent dels pocs pedagogs i pensadors resistents que encara queden respecte el discurs dominant (que té la Fundació Jaume Bofill com a vaixell insígnia), amb noms com Nico Hirtt, Richard Hatcher, José Enrique Díez o alguns altres que no es deixen entabanar fàcilment per allò que en diuen escola nova, i que tanmateix resulta les velles idees desigualitàries de sempre. El llibre, que no cau en cap temptació nostàlgica, reivindica una educació humanista (i humanística) que no escamotegi el coneixement a la societat, ni privi el docent d’exercir un paper de lideratge intel·lectual a la classe, a diferència d’uns principis econòmics en què es tracten de devaluar els sabers i substituir-los per unes competències, que fonamentalment consisteixen a adaptar l’alumne a les necessitats immediates dels empresaris, sense cap rerefons cultural que pugui permetre pensar per compte propi.
Respon a Pilar Mir Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per fi una mica de lucidesa. Precaritzar els treballs docents ajuda molt a què el professorat estigui mut i segueixi obedientment les consignes d’aquesta deriva. Per la resistència, per la dissidència i per l’esperança.