Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

29 de gener de 2021
4 comentaris

Inici d’una campanya tan inútil com plebiscitària

El 14 de febrer votarem en unes eleccions que no vol ningú, convocades per qui no té legitimitat, en les pitjors circumstàncies possibles, per reemplaçar un parlament triat en unes eleccions il·legítimes. Potser hem normalitzat tant l’anormalitat que ja no ens sorprèn que tribunals compostos per administradors colonials, descendents dels inquisidors de la paupèrrima Castella, suplantin la sobirania popular i, davant l’estúpida submissió de les institucions catalanes, puguin actuar amb un sadisme impune. Certament, aquestes eleccions no tenen ni cap ni peus, i en qualsevol cas, es triarà un Parlament que no pot ni enviar a pastar fang a una coneguda família de delinqüents i corruptes, perquè els tribunals ja han decidit de què es pot i de què no es pot debatre. De fet, com a corol·lari d’aquesta normal anormalitat, tenim una presidenta del Parlament a la presó per permetre parlar, entre el silenci còmplice dels progres espanyols.

Ara bé, malgrat tota aquesta anormal normalitat on una mena de Gàrgamels amb Toga decideixen qui pot ser i qui no pot ser president, les eleccions hi són. Hi ha partit, i hem de participar. No em faig gaire il·lusions amb què cada opció política pugui ni acostar-se al que diuen els programes electorals. De fet, aquest matí, espigolant, he vist que la majoria, o bé són reedicions de campanyes anteriors, o són tan inconcrets que ja preveuen que qualsevol iniciativa que no agradi als militars, a l’església, als franquistes o a l’Ibex 35 serà vetada amb efectes immediats.

No obstant això, com que no votem partits, ni programes, ni projectes, ni tan sols ideologia, està clar que hem de votar a qui els faci més ràbia, als enemics públics i sospitosos habituals, a aquells que més molestin, a aquells que els fan més por, a aquells que no facin de bons minyons. El pensador Ernest Renan definia la nació com a un plebiscit quotidià. Portem ja uns quants anys en què tota retrobada amb les urnes són plebiscits quotidians, són declaracions d’intencions, són desafiaments al franquisme (o borbonisme, que en el fons és el mateix) que dirigeix un estat sense rumb ni decència. El vot és inútil, des de la perspectiva programàtica, tanmateix és extraordinàriament útil com a acte d’autodeterminació, de rebel·lia, de revenja, com a manera de mostrar que som vius, com a amenaça i atemptat contra l’Espanya negra i fosca, i la Catalunya caciquil, col·laboracionista, vichyssoise. Tot parafrassejant  Deng Xiapoing, no importa que el caciquisme sigui de dretes o sigui d’esquerres, sinó que l’important és carregar-se’l.

En aquestes eleccions, ens juguem moltes coses. Mantenir viu i fort l’independentisme, que ha rebut fortes pressions i repressions des de Madrid i Brussel·les (quan ens deslliurem dels primers, haurem de pensar què fem amb els segons). Ens juguem el principi que la ciutadania sobirana és incombustible davant l’enalitment de la depressió practicat per les institucions catalanes del 155 (el legal, i el que encara perdura en la marca de l’esclau dels administradors de l’autonomieta). Ens juguem, també, poder ser majoria absoluta. La possibilitat del 50,1% ens l’hem de prendre seriosament (imagineu el daltabaix, tant a Madrid com a Pedralbes). Cap republicà ha de quedar-se a casa. Ens juguem, també, l’estratègia, entre aquells que prefereixen mostrar-se febles, i simpàtics, i aquells que no es deixen enganyar tan fàcilment. L’antipatia catalana ens ajuda més que la submissió. És millor caure fatal que resultar patètic. L’independentisme no és cap concurs de popularitat, sinó és una lluita constant, de resistència, on irritar els colonialistes esdevé una conseqüència desitjable.

La clau és la mobilització i cap a on girarà l’abstenció. Personalment, aniré a votar amb la papereta, si cal, entre les dents. Amb ganes de fer el màxim de mal possible als nostres enemics. Perquè, efectivament, aquell que t’insulta, et reprimeix, et persegueix, et denigra, t’amenaça, t’impedeix decidir el teu futur, és evident que és el nostre enemic, malgrat que de vegades pugui disfressar-se de poli bo i simular un diàleg que no està disposat a practicar. A les urnes, republicans! No hi ha lloc per a l’abstenció.

  1. Efectivament no passaran grans canvis , però hem de votar als q faran de mosca collonera q no permetran q ens arrebassin més drets dels q ja hem aconsseguit, el ” Gegant de peus de fang” caurà un dia q una tormenta la arrenqui de soca arrel, de moment nosaltres a lluitar per las nostres arrels q si han de ser són i seran molt fortes.
    Visca Catalunya!!!

  2. “Progre espanyol” és un oxímoron…fins i tot a partir d’ara podríem substituir la sentència aquella de “el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes” per una altra com “els espanyols són franquistes d’esquerres o de dretes”.

  3. “Progre espanyol” és un oxímoron…fins i tot a partir d’ara podríem substituir la sentència aquella de “el més semblant a un espanyol d’esquerres és un espanyol de dretes” per una altra com “els espanyols són franquistes d’esquerres o de dretes”.

  4. A mi el que més em rebenta d’aquestes eleccions és que no hi hagi cap partit independentista que sigui tamé negacionista, per tant per a mi es un dilema moral que la meva defensa de la independència impliqui donar suport al genocidi. Es molt complicat i em sento molt decebut amb el poble català.

Respon a eulàlia Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!