Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

20 de desembre de 2008
0 comentaris

In Memoriam

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE


Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

MicrosoftInternetExplorer4


Si Déu existís, hauríem de pensar seriosament
en interposar-hi una demanda civil. La justícia divina no existeix sinó com a
abstracció formulada per teòlegs avorrits. Hi ha persones que, d’entrada,
entren involuntàriament en el joc de l’existència amb les pitjors cartes, o amb
cap. I. M. fou una d’aquestes. Només obrir els ulls, perdé la mare durant el
part. De fet, en obrir els ulls per primera vegada, tampoc va veure gran cosa.
Complicacions al traumàtic i involuntari moment del naixement la van deixar amb
escassos residus visuals, mantinguts a còpia d’una medicació agressiva amb els
terribles efectes secundaris d’engreixar-se compulsivament.

 

Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE


Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

MicrosoftInternetExplorer4


Normal
0

21

false
false
false

ES
X-NONE
X-NONE

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:10.0pt;
margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
margin-bottom:10.0pt;
line-height:115%;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-priority:99;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin-top:0cm;
mso-para-margin-right:0cm;
mso-para-margin-bottom:10.0pt;
mso-para-margin-left:0cm;
line-height:115%;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;}

Ens
devíem conèixer quan teníem set o vuit anys. Vivíem al mateix barri. Amb el seu
aspecte, no passava desapercebuda. Una munió de cosins la mantenien més o menys
enganxada a una colla inestable i fràgil d’amics, coneguts i saludats. Vam
créixer junts. No diré que la tractéssim amb el respecte de què tota persona és
mereixedora. Passat molt de temps i perdudes algunes feromones d’adolescència i
primera joventut, seria fàcil escudar-se en el tòpic de la cruel sinceritat de
la infantesa. Collonades! Els nens són conscients del que està bé i el que no.
Malnoms, suficiències, silencis, i una certa marginació atiaven en ella el
desig d’ésser acceptada en una colla com qualsevol altra, amb més misèries que
grandeses. I quan això passa, la desesperació per assolir estimació i
reconeixement fa cometre errades en aquell que en té dèficit i fa sonar les
alarmes de qui es pensa menys vulnerable. La indiferència, al cap i a la fi,
força les equivocacions en el comportament de qui la pateix.

Podria
tractar de justificar-me. Podria al•legar alguns atenuants. Ja sabeu, allò de
“sempre m’ha agradat anar per lliure”, que “tinc al•lèrgia al gregarisme”,
“m’atabalen reunions multitudinàries” o “guanyo en les distàncies curtes”. Tot
aquest reguitzell d’excuses no m’exoneren de la meva responsabilitat. El fet és
que I. i jo teníem una bona relació. Parlàvem sovint, ens trobàvem i
intercanviàvem música plegats, sovint a casa, on ens sotmetíem a la mútua
tortura de tractar d’imposar gustos discogràfics incompatibles (ella Abba,
Miguel Ríos i Mecano, jo Queen, Supertramp i Georges Brassens). Tanmateix, en
un principi no em sentia incòmode en la seva companyia. D’una banda, mai no he
estat la persona més sociable del món. De l’altra, practicava una activa
insubmissió respecte de la tàcita adhesión inquebrantable a los principios
fundamentales de la tribu, la qual cosa em raportava una merescuda fama de
“rarito”, que m’habilitava per mantenir estranyes relacions amb altra gent
“rara”. Finalment, sempre m’ha agradat parlar amb dones. Amb elles podies
abordar obertament i sense manies molts temes que en converses masculines calia
tractar de manera suscinta, i amb abús de metàfores i el•lipsis. Amb elles
podies submergir-te en un terreny més agosarat, també farcit d’exageracions i
amb idèntica facilitat per confondre desig i realitat que caracteritzava les
confidències amb amics del mateix gènere, tanmateix resultaven molt més
sinceres i interessants, i menys previsibles.

Tots
els adolescents tenen complexos. Jo no era cap excepció. Al contrari, portava
unes quantes inseguretats incorporades de sèrie, i d’altres d’addicionals.
Provenir d’una família d’escassos recursos, tenir un físic poc espectacular,
disposar d’unes quantes dioptries, i haver patit algun fracàs escolar no són
les millors credencials. És clar que també tenia les meves virtuts. No tocava malament
la pilota, gaudia d’una bona capacitat d’anàlisi sobre les relacions humanes,
posseïa aptituds i coneixements de crítica musical i cinematogràfica i solia
ser un amic més o menys fiable, fet que provocava ésser receptacle de
confidències i emissor d’alguns consells sol•licitats. Això permetia ubicar-me
en una posició intermitja i comfortable en la jerarquia tribal, no sotmès a
l’estrès per competir pel lideratge, ni per ésser ningunejat.

Potser
per això, que com a éssers sociables, i corcats pels prejudicis, les relacions
estretes entre persones de sexes diferents no solen ser interpretades de la
millor manera. La meva connexió amb I. causava certa rumorologia. Sóc un
militant contra el mite de la impossibilitat d’establir sòlides amistats entre
homes i dones. Al llarg de la vida n’he anat bastint algunes, intenses i
perllongades. Tanmateix, els meus lligams amb algú condemnat per la injustícia
divina a la marginació implicava qüestionar la meva posició en el grup. La
insinuació de lligams afectius implicava un atac a la meva imatge pública. En
resum, em vaig comportar amb covardia. Una covardia explicable, tot i que no
justificable i sense pal•liatius. I m’hi vaig anar distanciant. No d’una manera
immediata ni dràstica, sinó paulatinament i de manera discreta. Tampoc ajudava
el fet que ella anés necessitada de quelcom més que bones paraules i converses
perllongades, en edats on la crida de la terra, the call of wild, en termes de
Jack London, feia estralls a la nocturnitat de les platges. Afortunadament, I.
M. també va posar de la seva part, quan aconseguí el que ella identificava com
a “nòvio” del qui seria amb el temps, també amic meu.

De
fet, T., a qui em va presentar com aquell que ultrapassava els llindars de
l’amistat, l’havia conegut per correspondència en un temps en què internet no
existia ni en la imaginació. T., com ella incondicional seguidor d’ABBA, sempre
ha desmentit que intercanviéssin poca cosa més que vinils del grup suec. Jo
tinc els meus dubtes, perquè ambdós compartien una desesperada necessitat de
calidesa humana, i un passat i present propis d’una depriment pel•lícula d’art
i assaig. El cas és que també s’acabaren separant, i a mesura que anavem
deixant enrere una adolescència que aleshores caducava als setze anys, T.
encara es va anar agafant al salvavides que comporta un nucli d’amics no sempre
presentables, mentre ella s’enfonsava més i més en la indiferència del barri.

D’I.
sempre m’havia sorprès la capacitat d’ingerir grans quantitats de licors d’alta
graduació. Ja se sap, l’adolescència és una època de la recerca dels propis
límits, en una mena de ruleta russa permanent. En aquest sentit, no era massa
diferent de la resta d’una colla que també experimentava amb allò que trobava.
El problema és que, mentre anàvem tallant els lligams invisibles que ens unien,
ella bevia i bevia en la solitud del bar de M, la noia també òrfena de la
colla. Les tardes de dissabte s’anaven amarant de solitud, i les confidències
s’anaven espaiant darrere la barra d’un establiment cada vegada més fosc i en
un silenci només interromput per la cantarella de les màquines
escura-butxaques. De tant en tant ens miràvem al mirall de l’altra banda del
taulell, jo cada vegada més indiferent, ella cada vegada més deixada anar en
l’abandó definitiu en l’intent d’ésser acceptada per un nucli d’amistats en
descomposició. Els seus ulls, enfosquits pel pes de la malaltia no li
retornaven una imatge creixentment deteriorada. Les seves paraules, cada vegada
més inconnexes, recitaven la degeneració d’aquell qui ha abaixat els braços, i
ja no gosa suplicar una copa més en companyia.

Reconec
que els darrers anys m’incomodava trobar-la. No sabíem de què parlar, i em
sentia impotent en veure que s’anava enfonsant a poc a poc sense que jo tingués
el valor ni la decisió d’anara a cercar un salvavides. Vam anar espaiant
encontres mentre cadascú del grup compartit va anar fent les seves vies. Jo
també vaig marxar del barri, i en les poques ocasions en què em deixava caure,
la veia sovint, asseguda tota sola, ja fos al quiosc de l’ONCE, o al vespre, a
la barra del bar. Jo ja havia deixat d’entrar després que M., B. i J.
comencessin a abusar del pretèrit imperfecte. Vaig perdre-li la pista. El bar
va tancar i el quiosc el traslladaren.

Anys
després, una de les seves cosines amb qui vaig coincidir en una degustació de
cava em va donar alguns detalls de la seva vida ulterior. Poc després que T. va
sortir de l’armari, ella en va buscar un, per tancar-se, fins que també, a la
fi, en va sortir. Es va enamorar d’una noia alta i prima, i segons explicava,
van anar a viure plegades al País Basc. Tanmateix, ja era massa tard. Les
tardes solitàries amb un tub a la mà havien fet el seu efecte. La cirrosi i el
deteriorament produït per la medicació va fer passar un darrer any en què ja no
s’estava dreta ni podia dormir. Va morir agafada de la mà de la seva companya.
Tenia trenta-cinc anys. Descansi en pau.

Vaig
quedar colpit per la notícia. Em va venir al cap la seva imatge, d’esquenes a
la finestra del bar d’M., fa molts anys. Vaig estar temptat d’entrar i
saludar-la. Tanmateix tenia pressa i sabia que la conversa no seria curta ni
tindria ja massa interès. La vaig mirar de reüll, mentre glopejava el wodka amb
llimona. Vaig badar per un instant. La covardia no disminueix amb els anys.
Vaig continuar el meu camí, divergent del seu de manera definitiva. I no la
vaig tornar a veure mai més.

Si
el cel existeix, espero que tingui la indemnització corresponent. Si hi ha
justícia divina, mereixeria reencarnar-se en princesa d’un palau daurat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!