Espai de Dissidència

Primer de tot, unes
disculpes. He tingut el blog inactiu des de mitjans de juliol per vacances.
M?hagués agradat fer-hi alguna petita intervenció a qualsevol ordinador proper,
tanmateix, el temps i les condicions no han estat possibles. Aquestes dues
setmanes les he emprat per visitar un dels destins anhelats des de feia anys:
Islàndia.

La primera impressió que em
ve directament a l?inconscient per definir l?illa és; bellesa aclaparadora.
Posteriorment, hauria d?afegir; natura extrema, solitud absoluta, silenci
escruixidor. Es tracta d?un paisatge seductor, màgic, ple de matisos
cromàtics on la tímida llum d?un sol d?estiu distant i omnipresent fa variar
els colors a cada instant. Una geografia imprevista i canviant, on el clima
varia de manera constant. Unes sensacions extremes, i uns elements
seductorament incontrolables; glaceres, volcans, platges de sorra negra,
icebergs surants en llacunes closes, fiords recòndits, esculls,
penya-segats,…

Més enllà de les condicions
en què es mou una vida sempre fràgil, hi ha les persones. Els islandesos, és
difícil refutar-ho, són peculiars, força singulars. Més que una afirmació
sobrera, no pot negar-se una endogàmia que ha fet d?aquest poble un camp
d?experimentació atractiu en el camp de la genètica. L?element humà ha variat
poc el seu entorn, més enllà d?una deforestació primerenca. Hi ha massa espai
buit, i un hivern massa poderós. I lògicament, el desacreditat ?amb raó-
determinisme, acaba explicant una manera de ser molt pròpia.

El meu contacte amb l?illa
va començar força abans. L?artista plàstica i escenògrafa Katrin
Thorvaldsdóttir és amiga meva des de fa vint anys, quan aleshores vivia la seva
etapa catalana ?i molt especialment gracienca-, ja m?havia donat pistes sobre
la peculiar natura d?aquests nòrdics extrems i aïllats. De fet, de sempre hi ha
hagut una petita colònia d?islandesos a Barcelona, i tots els que he conegut,
d?una refinada cultura. La seva filla, Julia Katrindóttir també va viure uns
anys a la capital catalana on va estudiar cinematografia. Fruit d?això és la
seva participació en diverses pel·lícules com a tècnic d?imatge a la coneguda 101
Reykjavík o en molts anuncis publicitaris ?especialment de  cotxes, per als quals Islàndia és una mena
de Meca per als 4 x 4. Elles ja em van explicar moltes coses que també queden
reflectides en el llibre de Xavier Moret Islàndia, l?illa secreta, que
fa un retrat força acurat d?una illa tan gran i tan petita alhora.

Tanmateix, com el que vull
és explicitar unes quantes impressions ?qui vulgui conèixer Islàndia i els
islandeosos, que hi viatge amb el llibre de Moret sota el braç- escriuré uns
quants apunts que voldria destacar.

Llums

Primera. Poques vegades un
país tan poc poblat és tan culte i llegit. És ben coneguda la passió bibliòfila
dels islandesos, que arrenca des de les pròpies sagues, cròniques dels inicis
del seu poblament en una llengua nòrdica que pràcticament no ha evolucionat des
del segle X.

Segona. Una gran literatura.
Laxness és el més conegut, encara que hi ha altres autors com Gunnarsson o, més
recentment, Helgasson, capaços d?esdevenir autors de primer ordre en una
llengua amb 300.000 parlants (com la població de l?Empordà)

Tercera. El bé que els hi ha
anat amb la independència. El 1944 es van separar de Dinamarca ?hi havien anat
a raure després d?unes quantes caramboles polítiques- , i des d?aleshores han
construït una petita gran nació on no hi falta de res, i els seus problemes són
més existencials que infrastructurals. A més, això els ha donat una autoestima
que ja la voldríem per aquí. D?altra banda, esdevé la constatació que un estat
amb 300.000 habitants és del tot viable si hi ha voluntat d?esdevenir una
comunitat solidària i organitzada.

Quarta. La gran determinació
dels islandesos. El seu és l?únic país del món que ha guanyat una guerra al
segle XX …. sense tenir exèrcit, ni haver-hi cap baixa. Es tracta de la
Guerra del Bacallà!, plantant cara a l?Imperi Britànic i l?Hispànic. Un dels
seus mites és el d?un guardacostes que, de nit, i entre els destructors de
l?armada, tallava les xarxes dels pescadors. És la constatació del ?voler és
poder?. A veure si per aquí comencem per ?voler?, en comptes de ?pidolar?.

Cinquè. La seva viabilitat
com a país, el fet que sigui un dels menys corruptes del món, amb menor
delinqüència,… té molt a veure amb les poques diferències socials. La seva és
una societat cohesionada, amb poques diferències salarials i culturals.
Respecte d?això, ells sí podrien dir-nos, laportianament, Que n?aprenguin!
No he sentit encara de cap polític ?amb l?excepció de Vicenç Navarro- que cal
reduir les diferències socials.

Ombres

No tot és sempre tan
admirable. Com el sol d?estiu, hi ha la seva llarga nit polar. A banda de ser
el segon país més car del món ?després del Japó-, hi ha una recent evolució
econòmica que resulta més que preocupant. I aquesta no és una altra que la seva
proximitat a les teories econòmiques nord-americanes i al model de capitalisme
financer-especulatiu espanyol, que tant admiren els milionaris globals.

Els meus amics islandesos em
parlen del poder creixent dels bancs. Com aquí, han facilitat l?endeutament
dels més febles ?en comptes d?apostar per increments salarials- i això porta a
problemes de deutes, de pluriocupació. Hi ha la sensació que cada vegada la
gent ha de dedicar més hores de treball per poder mantenir el mateix nivell de
vida de feia una dècada. La construcció s?està disparant, i en la mateixa
mesura, s?apuja el preu de l?habitatge, a partir d?un procés d?especulació
artificial. Paral·lelament, s?està propiciant l?entrada de molts treballadors
estrangers que viuen en guetthos ètnics i culturals, com a una mà d?obra mal
pagada, mal considerada que entraria en la categoria dels blue collars.
I, lògicament, també hi ha sovint una certa sensació d?ensopiment, sobretot a
l?hivern, en una societat tradicionalment tancada i excessivament endogàmica.

Tot i això, la visita val la
pena.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!