Espai de Dissidència

Que la qüestió catalana ha constituït una difícil prova d’estrès que la fràgil democràcia espanyola no ha superat, no és cap secret. Des que la possibilitat d’una República que esdevé una esmena a la totalitat del règim del 78, l’estat no ha fet més que exhibir les seves febleses al món, encara que també a una població espanyola que, malgrat l’emboirament que li causa certa febre patriotera, comença a adonar-se –si vol- de la magnitud de la tragèdia.

La d’Espanya és la trista història d’una nació fracassada. No ha sabut aprendre cap de les lliçons que li ha donat la història, i manté una suïcida persistència en l’error. Deu ser per això que un cop el Canceller Bismark afirmà, amb certa ironia, que Espanya era la nació més forta d’Europa, perquè havia intentat destruir-se vàries vegades a sí mateixa sense haver-ho aconseguit. Tanmateix, el fracàs se centra en la seva incapacitat d’acceptar la modernitat, o de compartir mínimament els valors humanístics en què teòricament es fonamenta les societats europees centrals. Espanya no és així. Estat geogràficament i intel·lectual perifèric (com Turquia o Rússia), creu que el canvi i la flexibilitat projecta una aparença de feblesa, quan, per contra, la seva secular tradició d’intolerància i fanatisme nacionalista no deixa de mostrar al món les vergonyes d’un estat insegur i acomplexat, incapaç de presentar un projecte de futur acceptable més enllà de certes dosis d’emocionalitat i nacionalisme banal.

l’emergència de l’aznarisme va apuntalar el retorn del franquisme desacomplexat, acompanyat d’un nou nacionalisme, que en realitat era vell i el de sempre

I tanmateix, semblava que, després de la llarga nit del franquisme, l’estat presentava una millor cara de modernitat i progrés, especialment durant les dècades dels vuitanta i noranta. Fou el moment en què el franquisme es va recloure en les institucions estratègiques de l’estat (la judicatura, l’alt funcionariat, els antics monopolis estatals, les grans companyies dependents dels contactes polítics, el periodisme conservador, la policia i les forces armades,…). Tanmateix, l’emergència de l’aznarisme va apuntalar el retorn del franquisme desacomplexat, acompanyat d’un nou nacionalisme, que en realitat era vell i el de sempre: recentralitzador, patrioter, groller, i incapaç de mesurar les forces. Només cal mirar la política exterior d’Espanya durant l’època, amb participació patètica  a les guerres del Golf o episodis tragicòmics a l’Illa de Pergil o les tensions continuades amb Gibraltar.

Potser el franquisme, com suggereix Josep Fontana en el seu darrer llibre, és la versió més ben formulada del nacionalisme espanyol, també fallit, que tracta d’elaborar un relat triomfal a finals del segle XIX, quan Espanya és a punt de perdre les restes del seu imperi. Un nacionalisme que busca la confrontació activa amb Catalunya a la recerca d’un enemic interior en un país internament fràgil. També, fruit del despotisme corrupte de la dinastia borbònica, es va admetre com a normal les democràcies febles, o com va articular un dels grans teòrics del franquisme, Juan José Linz, “estats autoritaris de pluralisme limitat”, bon eufemisme per amagar l’esperit inquisitorial i intolerant que fins ara han demostrat els líders polítics espanyols i una societat civil incapaç de fer-hi front.

Es tractava d’una corrupció sistèmica, encara que desigual, en funció de la jerarquia.

De fet, l’episodi de corrupció viscut en les darreres dècades esdevenia la conseqüència lògica d’aquesta “refranquisficació” del règim del 78. S’imitaven, simplement, els patrons de les darreres dècades franquistes: carta blanca per a l’enriquiment i saqueig del país per part dels afectes al règim, cosa que comportava un doble raser de la justícia. Es tractava d’una corrupció sistèmica, encara que desigual, en funció de la jerarquia. Per als grans jerarques, ben connectats amb el Madrid polític i empresarial, funcionava en base a concessions legals d’AVEs i projectes faraònics, normalment vinculats a la construcció i les obres públiques, les privatitzacions –al més pur estil soviètic- dels antics monopolis estatals, o el repartiment de càrrecs d’alts funcionaris a la diplomàcia, la Guàrdia Civil o la judicatura. No és casual que es repeteixin els cognoms. Per a la resta, especialment les elits locals d’espais perifèrics, solien ser llicències de construcció, requalificacions o endolls matussers com els que s’han viscut amb certa intensitat al País Valencià, fins fa quatre dies, un “cortijo” del PP.

En certa mesura, en aquesta setmana “horribilies” –una més- per al PP i per a l’estat, el cas Cifuentes resulta ben il·lustratiu. La seva actitud respecte dels màsters imaginaris encaixa amb el seu perfil de nissaga franquista que està massa acostumada a fer i desfer com si formés part d’un estament privilegiat. Es tractava, ras i curt, d’una impunitat sistèmica que ha posat molt nerviosa a l’elit madrilenya, perquè hi ha més que indicis que el cas Cifuentes és una pràctica habitual entre la gent de bona família. No cal anar tan lluny. En uns anys vuitanta sense xarxes socials, tothom era conscient del frau sistemàtic de determinades famílies en tots els àmbits, inclosos els acadèmics.

el cas de La Manada, on l’estat i la seva cúpula judicial, infestada de franquisme i reaccionarisme, ha deixat ben clar que la llei no és igual per a tots, i que sembla voler provocar la rebel·lió

El cas de rapers, tuitaires o la patètica persecució del color groc a la final de copa d’un rei que sap perfectament que els catalans el qualifiquen amb un zero, mentre que als espanyols no els pregunten per si de cas, són altres claus al taüt del règim, que en aquests darrers dies encara ha rebut un gran cop de martell pel cas de La Manada, on l’estat i la seva cúpula judicial, infestada de franquisme i reaccionarisme, ha deixat ben clar que la llei no és igual per a tots, i que sembla voler provocar la rebel·lió que tant s’esforcen a buscar en la lluita pacífica per la independència catalana.

En totes aquestes circumstàncies que han generat un estat general d’histèria entre les elits del règim, disposades a sacrificar el PP per un Ciutadans que aquí tothom sap que és un falangisme indissimulat, conduït sota la batuta de la FAES, i invocat per l’aprenent de bruixot Aznar, el perill és Catalunya. La República Catalana, efectiva encara en un escàs percentatge, malgrat que declarada i assumida per uns quants centenars de milers de catalans, representa el desafiament més gran a aquest estat que es feia passar per un règim del 78, i que cada vegada pren més aparença del 39. Ara bé, existeixen diferències: el republicanisme català té gran força perquè és un projecte propositiu i inclusiu, amb una gran força d’atracció i una, fins ara acceptable capacitat d’atreure grups socials heterogenis, malgrat la preeminència de les classes mitjanes. Per contra, Espanya no sembla tenir recanvi, més aviat el que presenta és involució. Ciutadans és més perillós que el PP, mentre que el PSOE s’ha deixat mossegar pel franquisme zombi i Podemos sembla catatònic, i incapaç d’improvisar sobre la marxa.

Espanya sembla a punt d’implosionar. El franquisme no ha mort, sinó que es presenta en format zombi.

Espanya sembla a punt d’implosionar. El franquisme no ha mort, sinó que es presenta en format zombi. La societat espanyola, a diferència de la catalana, no té un projecte alternatiu mínimament presentable. La indignació és molta, malgrat que la capacitat d’organitzar-se per reemplaçar la caverna és escassa. Són moments perillosos i les esquerres hispàniques, que no s’han atrevit a moure un dit pel republicanisme català, tenen por i són incapaces de fer-hi front al monstre. La República Catalana urgeix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!