Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
La immigració africana dels darrers anys, certament, constitueix un dels fets més dramàtics de la nostra història recent. Tanmateix, moltes de les expressions que se senten aquests dies són obertament falses. Les situacions són variades i les circumstàncies personals poden arribar a ser molt diferents entre sí. Malgrat el que s’afirma sovint, ni els països emissors (en l’actualitat Senegal, Gàmbia i Nigèria serien els més actius) estan en una situació tan desesperada -de fet les seves economies, malgrat tot, creixen- ni la quotidianitat dels nouvinguts millora extraordinàriament quan s’instal·len (només cal preguntar als psiquiatres i psicòlegs de la seguretat social). La seva arribada ocasiona distorsions importants a la societat d’acollida, i també a les seves pròpies estructures socials i familiars. Les migracions, i això els historiadors ho sabem bé, no són cap bicoca, especialment per a les primeres generacions.
En segon lloc, l’arribada d’immigrants cridats a copar els espais socials i salarials més baixos ocasiona guanyadors i perdedors en la societat catalana. Per suposat, determinada tipologia d’empresaris aconsegueixen fàcilment una mà d’obra habitualment dòcil i precària, i sense capacitat de resposta. En canvi, les classes baixes autòctones, i creixentment, les classes mitges, veuen perillar els seus espais i poder adquisitiu per aquesta competència deslleial. Els immigrants són útils per a aquells que mantenen una posició de domini, i afebleix la d’aquells que depenen d’un salari. Per tant, des d’un punt de vista objectiu, si bé és cert que contribueixen al creixement econòmic general, els immigrants suposen un factor negatiu de desestabilització per al terç més desafavorit de la població autòctona.
D’altra banda, ens assalten interrogants. L’experiència francesa, holandesa, i fins i tot italiana, ens mostren greus problemes identitaris respecte a segones i terceres generacions. Tot i que hi ha exemples fantàstics d’incorporació, en peu d’igualtat, de nombrosos immigrants, la regla general indica la creació d’espais segregats que acaben perpetuant un cercle viciós de baixa autoestima, pobresa i ressentiment, que sovint pot expressar-se mitjançant una subcultura marginal com passa sovint amb la comunitat afroamericana als Estats Units, o com les revoltes de les banlieux a París.
Tercer punt. Quan es parla positivament d’immigració, es fa des de la perspectiva empresarial o econòmica. No es parla d’en Mohammed o la Wintu, sinó de mà d’obra. Per tant, importa poc o gens la persona, i sí en canvi la utilització (o explotació) econòmica que se’n desprengui.
Finalment, és lògic, normal, i sobretot legal que quan una persona que no pugui ser considerada refugiada, entra il·legalment a qualsevol país, sigui repatriat. Pel que sembla, no hi ha acord de repatriació amb aquests països subsaharians. Es podria entendre que els estats emissors volen així desprendre’s d’un gruix de població molesta, i els funcionaris espanyols o italians, fan el paripè lamentant-se d’aquesta situació de buit legal. Ara bé… és aquesta actitud creïble?
Si considerem que la intervenció de les multinacionals europees, entre elles moltes de capital espanyol, ocupen espais sencers de països subsaharians en activitats extractives, violant flagrantment la sobirania d’aquests estats -amb la connivència, òbvia, de la seva classe política-, si els estats europeus són capaços de forçar mesures econòmiques que poden condemnar sectors sencers a la misèria, si s’entèn que la sobirania d’aquests estats és més teòrica que real, si observem l’extraordinària capacitat de pressió política i econòmica que manté la UE és lògic que la repatriació d’aquells individus sense permisos legals es tracta d’una simple qüestió de voluntat política. És perfectament possible repatriar centenars de milers d’immigrants irregulars. Això no es fa, perquè, hipòcritament, a uns quants empresaris els interessa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
O arriscar la vida per aconseguir enriquir-se rapidament al igual que alguns conciutadans que retornen de vacances amb un turisme impecable de segon mà i cinc cents euros a la butxaca, que al canvi és converteix amb els amos del poble o amb la capacitat de comprar el millor del poble.
Una manera més de fomentar el consumisme insostenible a nivell planetari dels països occidentals.
M’he sentit increïblement alleujat, content i satisfet després de llegir el teu article. Em sembla que les teves conclusions són fruit de l’observació de la realitat i l’aplicació de la racionalitat, dues coses que en el tema de la immigració gairebé sempre estan absents.
Em considero una persona progressista, comprensiva i racional, però quan la qüestió de la immigració apareix en conversa sovint em trobo que la gent no atèn a raonaments de cap mena, ni els que estan sistemàticament en contra de que vinguin forasters, ni dels que hi estan sistemàticament a favor. Tots dos bàndols parteixen de premises partidistes, apriorístiques i, simplement, falses. L’exemple que poses de les condicions reals d’un país com Senegal, per exemple, és paradigmàtic, com ho és la demolidora conclusió de que si les empreses occidentals tenen la capacitat de vampiritzar tot un continent, llavors lògicament també la tindrien per forçar les coses a nivell polític.
A nivell de política espanyola, és evident que independentment del seu discurs oficial xenòfob i populista, és el PP, que controla les economies de l’arc mediterrani, el camp andalús, la construcció, etc. qui es beneficia més de la immigració il·legal. Per tal de fomentar-la van promulgar una llei d’immigració que mantenia centenars de milers de persones en situació irregular i se segueix manifestant contra les regularitzacions i proposant mesures de control de fronteres absolutament ridícules i inviables.
De totes formes, em permeto recordar-te que la immigració il·legal massiva, el gruix del problema, entra per Barajas, no en cayucos ni pasteres.
Malgrat tot el que has exposat, que no és poc, caldría cercar les opinions dels nascuts aquí i també éssent fills d’inmigrants. Anèu a ca n’Anglada, a Terrassa i pregunta a alguns dels bitiguers d’allà. Anéu a alguna reunió de veïns d’escala, passejat per la plaça roja i si et tornes vermell de la vergonya alièna per el que li diuen a les noies i també dones……Vés i pregunta.. Pot ser que tinguéssim alguna sorpresa.
Per el que fa als plantejaments de ser o no ser anti-inmigració, crec que em podría considerar racista, encara no ho tinc prou madurat, però degut als últims esdeveniments de les illes canàries, potser que tinguim tendències nazistes. En qualsevol cas, si el que esperes dels que , en teoria, ens han de solucionar els reptes i preocupacions de la societat de la que formem part, que són els polítics – una raça molt privilegiada, que només fa dues coses: a)donar voltes buscant la partida de naixement i b)consolidar-se en la poltrona – només fan que parlar i parlar i parlar i…….
Doncs heus aquí la disortada preocupació dún xavalet.