Espai de Dissidència

Aquest títol, certament provocatiu amb el que cau, no és pas meu. És la pregunta que es fa el periodista Robert Parry, a Le Grand Soir, tot citant la crònica de The Washington Post. De fet, se suggereix que, malgrat les irregularitats detectades, la victòria d’Ahmadinejad és clara, enfront del que sembla el candidat estimat per la UE i els principals diaris Moussavi.
Una amiga francesa que va viure una temporada a Teheran em va alertar una vegada de la imatge excessivament estereotipada que tenim sobre un estat summament complex com l’Iran. No hauria de ser cap secret per als historiadors que ens estem trobant amb els hereus d’una de les civilitzacions més antigues, la persa, que mantenen una identitat diferenciada de l’Islam, d’orient i occident. Per tant, les categories que fem servir no ens serveixen.
Les notícies presenten la República Islàmica com a un règim teocràtic, agressiu i perillós per a l’estabilitat, que oprimeix la seva població, especialment les dones. Probablement, no hi manquen arguments per arribar a aquestes conclusions, tanmateix, sospito que hi ha raons més profundes per muntar la història de bons i dolents que ens mostren els mitjans.

Tot sembla indicar que hi ha una disputa important sobre el model econòmic. Ahmadinejad representa la tradició estatalista, amb un desenvolupat vessant redistributiu, d’acord amb la interpretació més social de l’islam. Això comporta, és evident, una política clientelar, amb preus subvencionats per a productes de primera necessitat, un pes important del sector públic, i un igualitarisme social que beneficia (o almenys no perjudica) les classes més baixes. Tot plegat, és clar, tenyit del negre del rigor religiós. Els manifestants contraris, en canvi, pertanyen majoritàriament a les classes mitges més acomodades, que si bé exigeixen major llibertat personal, també reclament un model econòmic més liberal. Supressió de la política del regal, obertura de mercats enfront el proteccionisme, major diferenciació social. És evident que les seves propostes poden comportar una millora de la situació econòmica i social d’aquests. Tot i que l’abandó del model caritatiu implicaria perdedors entre els sectors més baixos dels suburbis, i sobretot les àrees rurals tradicionals. Si fem una simplificació tan fàcil com fan els mitjans espanyols, podríem trobar l’enfrontament entre l’agenda neoliberal versus una mena de carlisme antimodern, amb valors de moral redistributiva amagats rere una pàtina de religió.
I sobre la qüestió del frau electoral? No tinc elements per jutjar la netedat del procés. Probablement Ahmadinejad fes servir recursos poc ètics com la manipulació dels mitjans, la restricció de determinats candidats, o polítiques de compra tàcida de vots. Més o menys el mateix que trobem en un sistema electoral com l’espanyol, on la manipulació és palpable i només aquells amb mitjans poderosos poden competir realment per la victòria, si és que et legalitzen una candidatura, és clar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!