Espai de Dissidència

Edgar Cabanas, Eva Illouz, Happycracia. ¿Cómo la ciència y la industria de la felicidad controlan nuestras vides. Paidós, Barcelona, 2019, 224 pp.

Sens dubte, una de les obres que tot ciutadà hauria d’haver llegit mai és la distòpia “1984”, de Georges Orwell. En aquesta novel·la sobre el totalitarisme, aquest gran escriptor britànic que va veure com es capgirava el sentit de les paraules perquè aquestes signifiquessin exactament el contrari del que afirmaven perseguir, va comprendre perfectament que el principal problema del totalitarisme no venia tant del control del cos com el de les ànimes.

Els autors d’aquest assaig, el psicòleg Edgar Cabanas i la sociòloga Eva Illouz tracten la invisibilitzada qüestió de com el neoliberalisme, que fa unes dècades se centrava a colonitzar les polítiques econòmiques, ara, directament, i mitjançant la difusió d’una sofisticada enginyeria ideològica, s’ha proposat controlar les ànimes. I la ideologia sobre la felicitat, els discursos sobre el benestar emocional, determinades pràctiques imbuïdes d’estètica New Age són els instruments per aconseguir-lo.

El llibre, que valdria la pena fos llegit per docents, pensadors, persones que s’identifiquen amb l’esquerra, sindicalistes, activistes socials, posa al descobert els paranys intel·lectuals sobre els quals es fonamenten bona part dels discursos actuals, farcits de xantatges emocionals, d’emocions, i d’una recerca de la felicitat que, tot invocant Orwell defensa exactament el contrari. El món de 2021 és més injust, desigual, amargant i desesperançat que el de 1989, quan va caure el mur, i tot just les polítiques thatcherianes començaven a mostrar els seus efectes. Tanmateix, i sobretot des del món d’una esquerra domesticada, avui, pràcticament una minoria ínfima denuncia els estralls socials i humans que han comportat dècades de neoliberalisme. Per contra, en el món infeliç en què vivim, tothom parla de felicitat, la classe política tracta d’avaluar-la, es fan estudis (amb criteris gens rigorosos) sobre els graus de felicitat. Tothom parla de felititat. Ara bé, això té un problema. La felicitat no deixa de ser una sensació subjectiva, intransferible, i sobretot, individual.

Perquè, efectivament, a partir del moment en què s’han cegat els pous dels projectes col·lectius, o han fet fallida les esperances de canvis revolucionaris, s’ha anat estenent, com una plaga, un ampli oceà, farcit de taurons, amb alguns taulons de fusta. Taulons que ofereixen la felicitat individual, la salvació personal, l’esperança íntima de sobreviure en un món hostil.

El discurs de la felicitat, aquesta idea que davant d’un món d’incerteses, cada persona és responsable de sí mateixa, i que gairebé té l’obligació de sentir-se bé individualment davant d’un context en què l’aigua va enfonsant els vaixells de les antigues seguretats, es va anar expandint, en primer lloc, en el món corporatiu nord-americà. En un país en què els treballadors han anat perdent poder adquisitiu i aquelles àncores materials i morals de què havien disposat els seus avantpassats, aquesta ideologia de la felicitat es va anar instal·lant i venent, fins i tot en productes culturals com pamflets cinematogràfics estil “En busca de la felicidad”, amb aquest manit relat segons el qual la persona més pobra i desesperada pot acabar assolint el somni americà (enriquir-se) si treballa prou dur. Mentida!, mentida!, ara bé, l’aparell propagandístic és prou gran perquè coli, i l’hegemonia cultural nord-americana l’ha traslladat aquí en forma d’ideologia corporativa, amb una velocitat de contagi superior a la del covid19.

Un dels espais on aquesta ideologia de felicitat (impostada, per descomtat) s’ha anat instal·lant, via classe política, via fundacions pròximes al poder empresarial, ha estat a l’escola. Teories sense suport mèdic o acadèmic (com la intel·ligència emocional de Daniel Goleman), intel·ligències múltiples o educació emocional, a banda de disposar del rigor propi dels manuals d’autoajuda o de revistes com Muy Interesante, tracten de perseguir allò que qui porta dècades fent de docent percep: generar un fracàs induït del sistema educatiu. L’educació pública, una de les principals armes d’igualació social, en el sentit que proveeix d’armes culturals i intel·lectuals als més desafavorits, està esdevenint en base a teories i pràctiques d’innovació gens contrastades, un espai de caos, que busca més aviat aquest component d’enginyeria social que persegueix conformisme social, individualisme egocèntric, il·lusió de participació i devaluació continua (tot manllevant l’expressió d’Andreu Navarra). Totes aquestes coses tan de moda a les escoles, en realitat han propiciat un caos que han despullat de funcions clares al sistema educatiu, entès com a projecte col·lectiu, com a sistema mínimament coherent, i estan entrenant els joves en l’aprenentatge de la resignació, a assumir el seu èxit, o, sobretot, el seu fracàs, com a una simple qüestió de mèrit o demèrit. La idea de la felicitat emocional, a l’escola, està tenint un efecte de narcòtic que no seria d’estranyar que el consum creixent de cànnabis i altres derivats estiguessin connectats.

En qualsevol cas, els autors denuncien que en aquest moment històric s’està produint una eclosió de bombolles intel·lectuals: la de la intel·ligència emocional; la de les innovacions pedagògiques; la de la nova gestió pública (bàsicament, un eufemisme que amaga la privatització exògena o endògena),… i podríem continuar. En qualsevol cas, la idea força consisteix en què no hi ha salvació col·lectiva, sinó un individualisme ferotge (al més pur estil “joc del calamar”), alfa i omega d’un neoliberalisme que, a la pràctica, ha esdevingut el tercer totalitarisme de la història contemporània, a continuació del feixisme i el comunisme. Un individualisme que despulla a cada persona de la temptació de projectes col·lectius (com ara el repartiment del treball i la riquesa) i la sumeix en causes etèries, o relativament assumibles pel poder (l’ecologisme), o simplement, ens aboca vers l’onanisme de la identitat (el moviment LGTBIQ+).

Llibre absolutament recomanable per detectar els enganys quotidians, les mentides sobre les quals fonamentem un present galdós.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!