Espai de Dissidència

“Abans que els líders de masses s’ensenyoreixin del poder per fer encaixar la realitat en les seves mentides, la seva propaganda es caracteritza pel seu extremat menyspreu  pels fets com a tals”. Aquesta frase que acabo de llegir és d’una de les meves filòsofes preferides, Hannah Arendt, i s’adiu a la perfecció amb els dies que vivim. Ens trobem davant d’uns fets indiscutibles: tenim un president i un govern a l’exili, presos polítics i consellers a la presó. I tanmateix, la Junta Electoral prohibeix als mitjans públics que es digui la veritat, perquè això és una veritat que incomoda la ficció de normalitat que els partits autoanomenats constitucionalistes tracten d’imposar a la gent.

Els fets com a tals, la realitat real, és que en aquest país l’independentisme és considerable, sinó majoritari. El poder fa el possible per fer encaixar la realitat amb les mentides sobre l’adoctrinament, la manipulació dels mitjans de comunicació o l’abducció extraterrestre per explicar-se el fet  que ni els estimem, ni els respectem, ni acceptem el cop d’estat il·legítim que han perpetrat contra les nostres institucions. Si la gent va anar a votar, en contra de les porres i la repressió de la policia, és perquè després d’un llarg període de temps va decidir que volia deixar de tenir un estat en contra seva, i la millor opció per solucionar aquest greu problema, era muntar-se’n un de propi. I ara ens trobem en una situació en què els policies reprimeixen, els polítics unionistes denuncien mestres i periodistes, els tribunals actuen com la inquisició, els ultres agredeixen des de la total impunitat, i finalment, la Junta Electoral prohibeix dir la veritat, els fets com a tals: que tenim un president i un govern a l’exili, presos polítics i consellers a la presó. I tenim un Partit socialista que persegueix el groc com la policia franquista perseguia les octavetes, o com els règims comunistes consideraven que la paraula “llibertat” o “democràcia” eren termes perillosos i  a perseguir, perquè subvertien l’ordre.

El 21 de desembre no hi ha unes eleccions, que d’acord amb la llei espanyola només pot convocar el President Puigdemont. Per cert, torno a repetir per si a algú no li ha quedat clar: el 21 de desembre no hi ha unes eleccions, perquè d’acord amb la pròpia llei espanyola, només les pot convocar el president Puidgemont, que per aquells a qui no ha quedat prou clar, és el president legítim elegit pel Parlament, i que malauradament és a l’exili, com cinc dels darrers vuit presidents de la Generalitat. Per tant, podem deduir l’absurda actitud de la Junta Central de prohibir qualsevol cosa de color groc, que imagino que inclourà els mínions, els plàtans o en Bob Esponja. No són unes eleccions, sinó que cal entendre-les com a un referèndum de ratificació de la República proclamada el passat 27 d’octubre. És un referèndum entre República o la monarquia i constitució fraudulenta que prové del franquisme. És un referèndum entre qui vol construir una nova realitat democràtica o entre aquells que volen preservar l’ordre franquista; entre els qui consideren que les decisions importants s’han de decidir votant, o els qui envien policies i fiscals a reprimir la democràcia.

Malgrat la il·legitimitat del 21 de desembre (l’1 d’octubre ja vam votar i queda molt clar el fet com a tal del que es va decidir) penso anar a plantar-me davant les urnes amb el vot entre les dents. Perquè precisament votaré per deixar de tenir un president i un govern a l’exili i consellers empresonats. De fet, des de la mínima decència, són el president i els consellers a l’exili i els empresonats els qui han de recuperar les seves responsabilitats a partir del 22 de desembre, malgrat les estúpides prohibicions del groc.

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara de Fem Ràdio

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!