Espai de Dissidència

Entre els cenacles conspiranoics una expressió s’ha posat de moda: el globalisme. No és un neologisme, es tracta d’un terme que, passades les catàstrofes del segle XX, tenia bona premsa. Estrènyer els llaços dels diversos pobles i cultures a nivell planetari era associat a la idea de progrés i fraternitat. Tanmateix, entre una part substancial d’uns moviments reaccionaris en expansió, comença a ser presentat com una perversa ideologia que, embolcallada en una retòrica progressista, des d’una sofisticada estratègia ideològica, persegueix la destrucció de les societats occidentals.

Des del relat establert pels seus crítics, el globalisme seria una ideologia que promouria la multiculturalitat, una agenda ecològica, una perspectiva de sostenibilitat, una aposta clara per principis com la inclusió, el relativisme cultural, el cosmopolitisme, i la tolerància i foment de canvis socials en els models de relació interpersonal –amb una acceptació/foment de les pràctiques LGTBIQ+–. Tot plegat canvis que, qui disposem de certa perspectiva, s’han normalitzat en les darreres dècades.

Aquest conjunt d’idees i valors, que podrien ser clarament identificats amb l’Agenda 2030 d’Objectius de Desenvolupament Sostenible, promoguda per l’ONU, en un moment de percepció de declivi de les societats occidentals, és creixentment contemplat com una conspiració per part d’un grup tancat d’elits controlant els fils del món amb obscurs objectius. En el fons, aquesta teoria funciona com els temors manipulats pels totalitarismes de la “conspiració judeomaçònica”. Tanmateix, en una era de crisi global, del malestar profund arrossegat molt especialment arran de la no resolució de la crisi de 2008-2012 i potenciat per la pandèmia, que tot plegat resulti inversemblant no vol dir que sectors cada vegada més amplis hi siguin seduïts. La gent tendeix a creure allò que vol o li interessa creure. I s’està teixint un relat sobre el qual se sustenta un nou reaccionarisme contra aquest desordre mundial causat per la globalització neoliberal.

Així, el cosmopolitisme es veuria com una eina de destrucció de sobiranies estatals; la multiculturalitat, com una estratègia per dissoldre les identitats nacionals; l’agenda ecològica, com un mecanisme de restricció de drets i llibertats i un empobriment material de la majoria; el moviment LGTBIQ+, com a fórmula efectiva de destruir la família, l’ordre i la reproducció social, i així ser reemplaçats demogràficament per altres cultures tancades a aquesta mena d’axiomes –i, per cert, ofensivament patriarcals.

Fa alguns anys, qualsevol manifestació d’aquest pensament podia inspirar befa i condescendència. Tanmateix, quelcom ha canviat profundament i el que avui podria ser inversemblant comença a agafar centralitat en el discurs. D’una banda, la indignació per la no resolució de les crisis successives d’ençà de l’inici del segle que van empitjorar la vida de la majoria, combat on l’esquerra va fracassar i decebre, i que va substituir reivindicacions materials i morals per discursos eteris i doctrinaris allunyats de l’interès del comú de la gent. D’altra banda, la lògica neoliberal, que fins al tombant del segle es limitava a elements econòmics, laborals i administratius, s’ha escampat també en la vida privada. La desregulació econòmica s’ha ampliat a la desregulació social (els models familiars, relacionals, sexuals, per exemple). Finalment, la destrucció dels consensos polítics i la proliferació de les xarxes socials i la comunicació han tendit a fer que la gent s’aplegui per bombolles autoreferencials i estanques. Molta gent s’acaba relacionant exclusivament amb qui pensa com ells, i aquesta endogàmia ideològica acaba generant monstres (les teories conspiratives o la cultura woke). En qualsevol cas, mig segle de neoliberalisme ha convertit els individus en “empresaris de si mateixos” en competència amb el món, insegurs, fràgils i ressentits (i tant li fa el color polític).

Qualsevol teoria, per versemblant que sembli, no deixa de ser una construcció intel·lectual impossible de demostrar en la vida pràctica. La nostra és una espècie sustentada en les ficcions, que diu Yuval Noah Harari. Una part de les esquerres ha comprat el producte globalista. L’altra la veu com a representació del mal. I la polarització no deixa de ser el símptoma d’aquest ressentiment amb aquest món que ens ha tocat.

Nota: article publicat a l’edició nacional de El Punt Avui el passat 27 d’octubre

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!