Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Nota: Article publicat a El Punt Avui
Sovint la història és allò que han deformat els historiadors. La simplificació o la tergiversació impedeix sovint la comprensió d’alguns conceptes. És el que succeeix amb el terme “gimnàstica revolucionària”, una tàctica adoptada per la CNT-FAI al llarg de la dècada dels trenta, i mal interpretada per bona part de la “història oficial” en considerar-la com un simple entrenament insurreccional de caràcter violent.
Contràriament a la creença, aquesta esdevenia una pràctica polièdrica que cercava la construcció d’una societat alternativa a la capitalista sota paràmetres igualitaris i antiautoritaris. A banda de vagues i accions armades, la gimnàstica revolucionària esdevenia una tàctica d’acció directa en què es conquerien espais de llibertat o es desafiava, normalment de manera no violenta, l’autoritat. Alguns exemples són les vagues de lloguers (molt activa a la Barcelona republicana), confiscacions d’aliments, boicots actius a determinades empreses,escraches a responsables d’abusos laborals o sexuals, ocupació de terres i empreses.
En un terreny més discret, també es treballava en l’estructuració d’un entramat econòmic cooperatiu, una premsa alternativa i autogestionada, una xarxa d’escoles racionalistes i ateneus. Fins i tot el nudisme a les platges de Gavà esdevenia un acte d’autoafirmació i desafiament als preceptes morals imperants a l’Espanya i la Catalunya oficials. La gimnàstica revolucionària, per tant, esdevenia un entrenament per a la construcció d’una nova societat. I les virtuts d’aquest mitjà es demostraren en l’experiència de 1936, quan la revolució no implicà un sobtat ensorrament de l’ordre, ans al contrari.
Cal tenir en compte aquest precedent històric, en procés de revisió i valoració a l’hora d’analitzar els nous moviments socials. Tots tenim en la memòria recent l’episodi complex del 15-M, l’ocupació de l’espai públic com a protesta contra el cop d’estat econòmic que patim amagat sota la incorrecta denominació de “crisi”. En aquell moment podria haver semblat un esclat, més o menys espontani, de persones i col·lectius heterogenis, amb interessos no sempre coincidents, que volien fer palesa la seva indignació, i denunciar allò que té de frau i insuficiència la democràcia vigent. Bona part de les institucions devien respirar alleujades quan el moviment semblava descompondre’s. Tanmateix, i com asseguraren alguns portaveus, aquest espai calidoscòpic, capaç de suscitar simpaties entre l’opinió pública, només es retirava a les seves casernes d’hivern, en un exercici d’articulació social.
Tres anys després, i des d’un cert emmirallament respecte de l’experiència dels anys trenta d’aquesta “gimnàstica revolucionària”, s’han anat gestant i bastint un seguit de nous moviments socials fonamentats en l’acció directa i l’organització assembleària. El cas més espectacular és la PAH (inspirat en la vaga de lloguers de fa vuit dècades); tanmateix cal destacar un cert ressorgiment del moviment cooperatiu, les tàctiques imaginatives, i també la creació de nous espais polítics capaços de generar un discurs veritablement alternatiu, reflexionat i propositiu. Pot ser el cas del Procés Constituent (amb un decàleg programa amb gran consens social) o les CUP, i internacionalment, coalicions com ara Syriza.
El 22 de març passat n’hi va haver una expressió contundent, batejada encertadament com a “marxes de la dignitat”. Els episodis violents han estat fets servir com a pots de fum per evitar la visualització dels missatges, d’ocultar prop d’un milió de persones amb una esmena a la totalitat a la democràcia limitada. Una crida de queixa i desesperació pel gran apartheid que experimenten les classes populars víctimes de decisions totalitàries a mans d’elits insolents, a la recerca d’un tomb històric. En certa mesura podria recordar les marxes contra la segregació racial als Estats Units (on no mancava la violència dels manifestants). El missatge que pràcticament cap opinador ha recollit és que ara, mitjançant aquesta “gimnàstica revolucionària”, s’està gestant amb rigor una alternativa al capitalisme real.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“Final program: Conflicts in the City Congress. Reflections on urban unrest” SICC, the Research group at the University of Valencia on Spaces in Conflict and Crisis. We focus our research in social and environmental conflicts linked to land-uses, as well as to spaces in crisis, such as shrinking regions or abandoned spaces from a perspective of critical geography.
Vaig al·le3gar aquests moviments veïnals de Parc Alcosa, Barri del Crist, de la Llum, etc…de València amb caràcter autogestionari i que malden per fer “vida” al marge de l’oficialitat des dels anys setantes del segle passat i que nos’avenen a ser engolits per la amnipulació dels anys vuitantes i norantes. Vaig traure el caràcter “libertari” dels plantejaments, la cooperació d’explotació a TORNALLOM, sense mediar diner een els camps. La cosa fou que Antoni Ariño, catedràtic de sociologia i vecepector de la UV-Estudi General, un poc menyspreqant-me va dir que eren bàsicament població immigrada i desestructurada. Al que li vaig respondre, no cal haver llegit Bakunin i Malatesta per a tindre una praxis anarquista.
T’haguera agradat veure tots els ponents d’arreu d’Europa explicant les concomitàncies des de Turquia fins a Holanda , passant per Madrid i la relació amb les marxes de nord d’Àfrica.