Espai de Dissidència

Avui s’ha conegut la notícia de la mort de Gerald Ford, únic president nord-americà, que per una estranya carambola política, mai no va ser votat com a tal.
La seva desaparició, als noranta-tres anys ha estat una sorpresa. No pas perquè la seva avançada edat propiciés una mort natural més que lògica, sinó perquè, ben segur, molts desconeixien que fos viu. Aquest home de segon pla, que va exercir la presidència amb discreció, va ser un expresident gairebé desaparegut de la vida pública després de la seva derrota enfront Jimmy Carter el 1976. Poques coses se’n van saber després, més enllà d’una efímera aparició animada d’algun episodi de The Simpsons.
Dos anys abans, un agost de 1974, vaig veure la seva imatge per primera vegada, en una televisió en blanc i negre. Aleshores jo tenia vuit anys i ningú no em volia explicar per què l’anterior president, Nixon, va haver de dimitir. Aleshores, al nostre país, l’única forma de fer dimitir algú era a la manera de Carrero Blanco.

La presidència de Ford, diuen els historiadors, va ser una de les més grises de la història nord-americana. No va tenir ni mil dies per fer res ressenyable. Tanmateix, aquest republicà conservador, en el poc temps que va tenir, va seguir una política que, en l’actualitat, cap partit polític, ni tan sols els troskistes, gosarien sostenir. Malgrat la crisi econòmica, iniciada l’any anterior arran de la guerra del Yom Kipur, malgrat els seus principis estrictes, malgrat els conflictes socials dins d’una societat convulsa, encara en guerra, va mantenir una política econòmica keynesiana, basada en la idea de fer equilibris socials importants, tot mantenint l’estat del benestar, sense deslocalitzar res (malgrat que Pinochet i els seus sequaços van cridar Milton Friedman per posar en pràctica el feixisme neoliberal al continent llatinoamericà).
Avui, quan les esquerres deslocalitzen, quan ningú no gosa frenar l’especulació ni la precarietat laboral, quan cap líder socialista gosa aturar la creixent privatització de l’economia i deconstrucció de la societat del benestar, la figura de Ford sembla entranyable. M’encantaria que encara hi fos manant als Estats Units, i que inspirés la política econòmica que tinguéssim aquí, quan els rics encara tenien por a la revolució soviètica.
Avui l’esquerra ha desaparegut del mapa. Només es fa notar per parlar d’aspectes secundaris, col·laterals, de nul·la importància, quan no fan de col·laboradors fidels dels feixistes neoliberals. Matrimoni homosexual, el paper de la religió, la persecució dels fumadors, la correcció política, la paritat, i…. para de comptar. Coses que haurien de ser fruit del consens i que a hores d’ara representen l’únic discurs seguit. Mentre, a poc a poc les diferències socials i econòmiques s’eixamplen. Cosa curiosa. Les dretes també acaben parlant del mateix. Ningú no gosa qüestionar que els pisos estiguin impossibles, que s’implanti una taxa a la precarietat o a l’especulació, que s’expulsi de l’OMC els països que practiquen el dumping.
Avui Ford seria titllat d’antisistema. Descansi en pau, que les nostres esquerres fa temps que van molt descansades.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!