Espai de Dissidència

El jutge de l’Audiència, pressionat per nombroses associacions de memòria històrica, no només de procedència espanyola, sinó internacional, ha accedit a investigar sobre els desapareguts arran de la repressió franquista. L’objectiu, en teoria, seria conèixer si hi ha base de delictes entre el que es consideraria les xifres dels assassinats pel franquisme en execucions irregulars, i que oscil·laria entre els 30.000 i 100.000 desapareguts, a banda dels càlculs documentats de 140.000 morts assassinats pel franquisme durant la guerra i el primer franquisme (Santos Juliá i Salas Larrazábal) o 200.000 que defensa Anthony Beevor. A tot això, encara hauríem d’ampliar la xifra d’entre 100.000 i 300.000 persones mortes per la penúria, l’internament a camps de concentració a Alemanya i Espanya, les presons, i simplement, deixant morir de gana desenes de milers de dones i nens.
Anar a buscar les proves del delicte a fosses comunes, està bé, tot i que podria estalviar-se la feina. Només caldria que anés a mirar als arxius judicials, al butlletí oficial de l’estat i que es dediqués a cridar a testimoni alguns dels més destacats col·laboradors del franquisme. Fa l’efecte que la tàctica triada pel jutge mediàtic és dilatar en el temps la investigació per impossibilitar, a la pràctica qualsevol acció legal contra els responsables. Perquè, no ho oblidem, n’hi ha molts d’aquests a les altes esferes. Entre altres coses, perquè l’ordre vigent és hereu de l’Estado Nuevo creat per Franco.
Aunque la mona se vista de seda, mona se queda. Aunque el estado se vista de constitución, sigue siendo una prisión!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!