Aquest dissabte, en una tropada amb un escamot de l’ETA, es va matar un guàrdia civil i en van ferir greument un altre. Al cap de pocs minuts, tots els mitjans n’anaven plens, imagino que atiats per la necessitat de tapar la gran notícia del dia, l’aplec de més de mig milió de persones que constataven el gran distanciament amb aquesta Espanya emergent, la de sempre.
El problema de notícies com aquestes és que quan la informació no apareix, els periodistes es lliuren a una bacanal de propaganda, tot tractant de transmetre emocions. És obvi que les circumstàncies assenyalades obrien molts interrogants. Què feien guàrdies civils a l’estat francès? Els seguien? Això no resulta contrari als tractats internacionals? Tenien permís de la república? Anaven armats? Cap d’aquests dubtes s’esvaïa mentre una desfilada de declaracions glorificava els dos dissortats militars. Ara bé, què hi tenia a veure la notícia del dia anterior, en què l’Audiència Nacional ordenava l’empresonament de persones sense delictes concrets, només per la "pertinença" a un determinat entorn, en el que suposa una flagrant violació de l’estat de dret, elevant Espanya a la categoria de democràcia turca. O com condicionava el fet que centenars de milers de ciutadans protestarien, no contra el govern, sinó contra l’estafa monumental que ha suposat la Segona Restauració.
El mateix dia es va anunciar que es farien funerals d’estat. Banderes, himnes militars i presència reial. Potser sí que els militars morts en actes de servei es mereixen un homenatge d’aquestes característiques, com també semblen haver-ho merescut els civils assassinats per ETA. Faltaria més! Ara bé. Aquí hi ha una desigualtat i discriminació en el tracte respecte a aquells assassinats per la principal institució que té en el seu haver un major nombre d’assassinats de civils; l’exèrcit espanyol, el cap del qual duu una corona. La demonització d’ETA és exagerada. En termes quantitatius són uns aficionats. Ells, en quaranta anys d’activitat no han aconseguit superar el que en un dia era capaç de fer el nostre exèrcit, ja sigui directament, ja sigui subcontractant exèrcits estrangers. Només a la plaça de braus de Badajoz, el nostre gloriós exèrcit -al voltant de 2.000 víctimes en 12 hores- o a Gernika -al voltant d’unes 1.000-, o les bombes terroristes llençades damunt el Coliseum per avions italians, a Barcelona, el març de 1938, amb 500. Cap d’aquestes persones, principalment civils desarmats, han rebut, encara avui, un funeral d’estat.
Tot parafrassejant Rodorera; Quanta, quanta hipocresia!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
una esperant el cop de corneta per provocar un bany de sang al kurdistan/irquià i l’altre il.legalitzant partits polítics, tancant diaris i enviant persones a la presó amb tribunals i lleis especials pel sol fet de pensar diferent.
amb aquestes 2 potes arribarem a la foscor més absoluta més aviat del que sembla.
Tiene derecho a callar. Será conducido a la comisaría de Vía Layetana para ser interrogado.
Cállese, coño !