Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Em va semblar veure’l a Reykjavík aquest estiu passat. Caminava a tomballons, entre els cafès d’aquesta ciutat més cosmopolita del que podria semblar per la seva ubicació àrtica. La Júlia, filla d’una amiga islandesa, m’havia explicat quatre coses sobre l’agitada vida de nits blanques d’una ciutat que molts nord-americans i europeus trien, a mig camí, per trobar-se i fer una cervesa, i on resultava freqüent topar amb allò que en diuen "celebritats". Entre els personatges, prenent copes amb Björk, era habitual trobar Baltasar Komartur, el director de cinema més reconegut de l’illa, fill, cosa curiosa, de Baltasar Samper, un artista barceloní que fa més de cinquanta anys va marxar del llarg hivern franquista per anar a parar a aquest extraordinari racó de món farcit d’elfs i éssers màgics.
Bobby Fisher, campió del món d’escacs, una ment extraordinària, ens ha deixat quan la llum solar esdevé una breu moixaina i una promesa de futur. El va acollir un país amable, allà on una vegada, a principis dels setanta, va adquirir una notorietat indesitjada.
D’aquest home de mirada perduda, d’intel·ligència capriciosa i exigent, s’han dit moltes coses. Potser la més aproximada i literària ha estat la de víctima del seu propi talent. Podríem afegir també, que d’una aurèoloa guanyada en un dels moments àlgids d’una guerra freda que molts signaríem, un cop coneixem aquesta pau devoradora d’esperances de benestar col·lectiu. Diuen que els escacs és més un art que un esport. I amb aquella mirada profunda de profeta, Fisher, amb la seva enigmàtica mort als 64 quadres blancs i negres de vida, ens abandona, com un artista que posa fi a la seva obra. Potser com a símbol d’un temps que s’esvaeix, entre les aurores boreals de l’àrtic, i el fred fosc que ens acomboia en aquesta inacabable nit il·luminada del triomf del capitalisme.
Deu ser la falsa memòria, o el subconscient, tanmateix, us puc assegurar que el dia abans de la notícia, vaig somiar amb Reykjavík, una ciutat a la qual vaig trigar vint anys a arribar. En el somni, on barrejava imatges viscudes amb representacions de desigs incomplerts, acabava de fer un mos a aquell xiringuito conegut per ser el racó on Clinton va fer un hot dog, i mentre remenava llibres per una d’aquelles llibreries properes al Teatre Nacional, el vaig veure passar a travers del vidre de l’aparador. Badava, amb aquella expressió del filòsof Diògenes, potser cercant la seva bóta o preparant-se per humiliar qualsevol Alexandre el Gran que se li plantés al davant.
Descansi en pau.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per bé que els escaquistes actuals les poden trobar desfasades i plenes de variants antigues que ja han estat superades, moltes de les partides oficials de Bobby Fisher tenen encara aquell afegitó exigible a tota activitat que es pretengui artística o digna de constituir un espectacle. A banda de l’especial conjuntura política de la Guerra Freda, un marc que va potenciar de manera exponencial els mèrits de Fisher, és la seva manera de jugar tan rica, imaginativa, fina, exhuberant… allò que ens fa dispensar-lo de les seves manies, debilitats i mesquineses per dir, admirativament, que tenia una "personalitat complexa", una mena de denominador comú que defineix aquells que hom ha anomenat "genis" al llarg de la història.
Sempre trobaré a faltar les partides que no va jugar amb Anatoli Karpov, la més precisa de les màquines soviètiques d’escacs, que va refinar fins a l’avorriment les estratègies de descentrament del contrari emprades pel mateix Fisher en el seu match contra Spassky. No sé si hauríem vist partides d’escacs o una guerra d’hipnotitzadors, parapsicòlegs i gitanes endevinadores. El cas és que ens vam perdre un romàntic enfrontament, una reedició de la confrontació entre la fèrria i precisa metodologia i la inspiració feta espectacle. En aquells mateixos anys, en Cruyff feia recitals a can Barça i al mundial d’Alemanya, mentre el Capello que anys més tard li donaria les rèpliques futbolístiques arrossegava la seva mediocritat com a jugador pel calcio mesquí. Jo tenia 10 anys quan Fisher va guanyar el Campionat Mundial i 11 quan en Cruyff va venir al Barça. Ells 2 em van arrossegar a practicar els escacs i el futbol, i aquestes dues activitats m’han regalat algunes de les hores més gratificants de la meva vida.
Encara és l’hora que avui em guanyo la vida dedicat a l’espectacle, i no puc deixar de pensar que és gràcies a l’influx d’aquells "pares adoptius" que vaig conèixer just abans de néixer a la meva edat adulta.
Reposa en pau, admirat Bobby Fisher.