Espai de Dissidència

Vicenç Riera Llorca, Fes memòria, Bel. Adesiara, Barcelona, 2022, 320 pp.

Adesiara compleix a la perfecció aquest necessari paper de reeditar periòdicament clàssics moderns, o bé aquelles obres que cal revisar periòdicament. No només pel valor literari intrínsec, sinó, i molt especialment, pel valor contextual. Aquesta és una de les condicions que fa que alguns historiadors valorem molt especialment el món de la literatura.

En aquest sentit, Fes memòria, Bel, compleix les expectatives. Es tracta d’una obra poc coneguda, publicada el 1971 (després d’haver rebut el Premi Sant Jordi de novel·la), i escrita per Vicenç Riera Llorca (1903-1991), tot just després de tornar de l’exili mexicà.

Amb una valuosa introducció d’Albert Ventura, que té la gran virtut de posar-nos en context, Riera Llorca reconstrueix fragmentàriament , mitjançant un calidoscopi de personatges joves, els fets previs, durant i immediatament posteriors al que es ve a denominar fets d’octubre de 1934. En aquest sentit, la redacció, els personatges, l’ambientació, la superposició de trames són tan confuses com els propis esdeveniments observats amb certa distància. L’escriptor ens exposa tot un paisatge abans de la batalla amb joves de la fràgil classe mitjana urbana barcelonina, que donen suport desmenjat a una Generalitat en el context explosiu de la involució republicana, en una època en què les democràcies arreu d’Europa van caient com fitxes de dòmino.

Tanmateix, l’obra -amb un punt costumista- no té vocació de novel·la històric, perquè de fet, els esdeveniments i processos derivats de la confusa (encara avui) proclamació de la República Catalana protagonitzada per Companys, semblen un simple pretext per exposar-nos un retaule de la Barcelona de classe mitjana, amb les seves esperances, pors, possibilitats i frustracions. En certa mesura, Llorca, més de tres dècades després d’haver viscut en primera persona aquells esdeveniments, prova de fer un retrat generacional, de fer reviure els dies de la seva joventut, un cop ha passat l’exili, i la Barcelona -a parer seu- lluminosa i, en certa mesura, idealitzada de 1934 contrast amb la ciutat bruta, caòtica, frustrada de 1970.

El llibre té un interès innegable, malgrat un cert abús d’estereotips, certa superficialitat a l’hora de tractar els personatges (de vegades inindistingibles) o certa invisibilitat del problema important, i que com a historiador em pertoca recordar: els antagonismes socials que es viuen a dins la pròpia ciutat, i que, com succeeix amb bona part dels novel·listes de l’època, invisibilizen (o tangencialitzen) de manera sorprenent, fins al punt que no sorprèn la cara de sorpresa (i horror) quan, dos anys més tard, esclati una revolució igualitària que els incomodi profundament.

En qualsevol cas, Fes memòria, Bel, ens resulta de gran utilitat, no tant per reconstruir uns fets històrics prou complicats d’entendre, com sí per comprendre certa mentalitat col·lectiva de la societat catalana, amb les seves fites i limitacions, clarament visible mitjançant una literatura que mereix ser reeditada, per oferir al públic la possibilitat de reinterpretar l’episodi històric, el context social i la novel·lística de l’època.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!