Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

20 de desembre de 2011
3 comentaris

Fauna Animal

Damià Bardera Poch, Fauna animal, El Cep i la Nansa, Vilanova, 2011, 155pp.

Feia molt de temps que la literatura no m’escopia a la cara. De fet, podria dir que llegeixo menys narrativa de la que voldria per l’ensopiment i el déjà vu que copso entre els llibres destinats bàsicament a entretenir. No és el cas de Fauna animal, que no m’atrapà, sinó que m’esclatà a les mans. Arfefacte inestable, es tracta, com els grans llibres, d’una obra de difícil classificació. Seixanta narracions molt breus, amb altres contes que tenen elements comuns. La condició existencial de l’experiència humana en tota la seva dimensió brutal. La violència adherida al nostre ADN, on es barreja amb la ingenuïtat infantil. Una mena de viatge conradià al cor de les tenebres, entre l’Empordà, el Pla de l’Estany i la Garrotxa. Minidrames rurals amb dosis kafkianes d’humor negre. L’experiència humana en tota la naturalesa desmitificada. La humanitat des dels instints més primaris, des de l’atàvica esclavitud dels instints fins a la generositat sublim de protagonistes infantils. I des d’una inquietant primera persona.

No, certament no és un llibre de narrativa, car l’he llegit asincopadament, com els poemaris o les cròniques de successos. No, tampoc hi ha un protagonista clar, més enllà dels animals i la bèstia que resideix sota la nostra pell. Sexe, crueltat, mort, sang i fetge.
El dia de la presentació a Girona, pel novembre, a la qual vaig assistir, l’escriptor Lluís Muntada va fer una extraordinària anàlisi sobre l’inquietant univers particular del joveníssim autor Damià Bardera (Girona, 1982), que a més té una poesia tan frapant com la seva obra narrativa. Certament, el seu llibre, breu i calidoscopi escup a la cara al lector, esclata a les mans, pot provocar atracció i rebuig, tot i que el més normal és gaudir d’ambdues sensacions alhora. El que sé és que, des de la darrera relectura de Mercè Rodorera no havia vist pertorbada la meva mirada crítica. Difícil d’oblidar.
Recomanable per als incondicionals de Quentin Tarantino i els amants de les emocions fortes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!