Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

5 de juliol de 2012
0 comentaris

Faulkner

En una entrevista, l’escriptor William Faulkner afirmava que la millor oferta laboral que mai li havien fet era la de treballar com a administrador d’un bordell. En la seva opinió, aquest era l’indret ideal per a tot artista.  Disposava de tranquil·litat al matí per escriure, una seguretat econòmica amb una feina poc exigent, i prou vida social i coneixement profund de la naturalesa oculta de les persones a les nits, a fi de fer-ne matèria literària.

Faulkner ens és presentat com un innovador de la novel·la, habitual d’una estructura narrativa amb punts de vista diferents, monòlegs interiors erràtics i desordenats, uns paràgrafs inacabables de divagacions continuades, i una capacitat d’il·luminar la foscor de l’ànima humana.

Quan hom el llegeix s’entén que les seves úniques exigències vitals consistien a disposar d’un sostre, una mica de menjar, i tabac i whisky abundant. I sovint, a partir d’una atmosfera xafogosa del Deep South, amb personatges turmentats, hom té la impressió que els excessos de l’autor i l’escenari deixa els lectors impregnats d’aquestes essències. Certament, la lectura de les seves novel·les i contes no és gens fàcil, encara més quan intentem fer-ho en el seu anglès de l’antiga Confederació farcit d’una riquesa lèxica aclaparadora. És un dels autors més exigents amb els lectors, i tampoc no ofereix precisament un paisatge amable. Ans al contrari, el seu cicle literari, centrat en el comtat inventat de Yoknapatawpha, escenari principal de la major part de la seva obra, i inspirat en la seva regió de procedència, Laffayette, esdevé una mena de selva simbòlica, com la descrita per Joseph Conrad a The Heart of Darkness, on es deixa aflorar la naturalesa salvatge, l’ànima turmentada dels  seus personatges, de les seves pulsions íntimes, dels seus desigs inconfessables, de l’aspror íntima només dissimulable amb  una pàtina religiosa.

Probablement l’escriptor de Mississipi, efímer guionista de Holywood, amb ànima de rodamón i esperit anàrquic, és un dels puntals de la literatura nord-americana. I ho és perquè potser, juntament amb Mark Twain, esdevingué el creador del mite literari del sud profund. Una tradició visible, per exemple, a la contemporània i exitosa Agost, de Tracy  Letts, o amb tantes obres portades al cinema com Scorchers, de David Beaird. Un sud profund que tracta d’escapar als tòpics i que, malgrat la foscor de nació òrfena i contradictòria, presenta sovint un rostre més vitalista i menys materialista, més disposada a representar una dissidència respecte de l’esperit productivista i fanàtic respecte del treball. De fet, la dimensió literària de Faulkner sovint ha servit per ocultar un pensament, fins a cert punt àcrata. A tall d’exemple, a la mateixa entrevista esmentada a l’inici, l’escriptor de New Albany, explicava el següent:

És una vergonya que hi hagi tanta feina al món. Una de les coses més tristes és que l’únic que pugui fer un home vuit hores dia rere dia sigui treballar. No es pot menjar vuit hores, ni beure vuit hores, ni fer l’amor vuit hores. I aquesta és la raó que fa l’home ser tan desgraciat i infeliç amb sí mateix i amb el món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!