Espai de Dissidència

En arribar el juliol, tendeixo a evocar els estius de la meva infantesa i adolescència. Trencada la rutina de l’escola, l’anarquia de les vacances ha tingut  en mi, persona amb certa tendència amb l’ordre , un efecte inspirador i introspectiu. Aleshores, després de mesos de rutina i confinament escolar, se m’obrien els ulls i les orelles davant d’aquell món que no apareixia als llibres de text o a la pantalla de les escasses cadenes de televisió en blanc i negre dels setanta i vuitanta. Esmolava les meves habilitats d’observació. El món real es despullava davant meu en tota la seva grandesa i misèria.

Efectivament, els estius eren èpoques de grans experiències –enriquidores i traumàtiques– que se succeïen en breus intervals d’un gruix de temps dominat pel tedi. Hores i hores buides de contingut i activitat, sense altres eines que la imaginació i la capacitat d’especulació intel·lectual –que, com ja deuen sospitar els lectors, en el meu cas resultava generosa–. Alguns tebeos ajudaven a passar el temps, i si hi havia sort i hom tenia accés a l’exterior, la socialització sense intermediaris adults resultava sempre fascinant (la qual cosa no vol dir precisament còmoda, especialment entre el club dels tímids).

Des de la perspectiva dels anys, alguns dels records van prenent sentit. I la meva condició d’historiador, és a dir, de la capacitat de dedicar-se a l’anàlisi del passat amb cert hàbit de distància emocional, fa que pugui entendre millor aquella distància entre generacions, la dels avis (que tenien una presència més activa que avui), la dels pares (en una època en què les separacions eren percentualment reduïdes) i entre nosaltres, els nascuts durant la dècada de 1960, la mateixa que està deixant pas als més joves i comença a ser arraconada del centre del terreny de joc, en una espècie del sempre cruel ordre natural.

La característica més important i alhora fascinant d’aquells estius llargs, especialment entre aquells que podíem gaudir de més d’un mes a la platja o a la muntanya (i això era prou freqüent entre famílies de classe treballadora, com era el meu cas) era aquest tedi i, el més important, la més absoluta absència de propòsit. Ser (en el sentit de tenir presència en un lloc) resultava més rellevant que “fer”. De fet, d’adolescents, les queixes reiterades dels nostres pares sobre la nostra capacitat de “no fer res” resultava un d’aquells privilegis que confereix l’edat en aquesta mena de terra de ningú fronterer entre la infantesa i la joventut. No fer res, deixar que les agulles del rellotge rodolessin sense cap mena d’aprofitament imagino que resultava una excel·lent fórmula de recàrrega de bateries per afrontar les creixents responsabilitats que ens esperaven a partir dels depriments setembres. No fer res també constituïa una fórmula eficaç d’”estar”, sovint acompanyats, sovint sols, sovint en solituds compartides. Llargs espais de quietud i dolce far’ niente interromputs de tant en tant per moments d’intensitat desordenada; conflictes, competència, baralles, enamoraments, desenamoraments, festes, clímaxs, ensopiments i decepcions. Amb més de quatre dècades de distància, considero aquell temps com a un veritable entrenament per als desafiaments que ens esperava en la primera joventut i uns anys adults amb més ombres que llums.

Una altra cosa que observava era precisament aquell entorn dels amics, tan diferent del del barri i l’escola i en el context relaxat del dolce far’ niente que ells també es delien. Abans parlava que aquells eren uns estius d’apartament i platja en urbanitzacions de segona divisió. Si faig inventari de les professions dels nostres progenitors, els lectors més joves veuran que no exagero a l’hora de definir-nos de classe treballadora. El meu pare era metal·lúrgic. I entre els pares dels meus amics hi havia dos viatjants de comerç, un impressor, un botiguer, un propietari d’una cansaladeria al mercat de Pubilla Casas, un policia, un taxista, un treballador de la SEAT, un altre de la Corberó. Pel que fa als avis, sovint presents, la immensa majoria havien estat camperols dels diversos racons de la península. Després, entre nosaltres hi ha hagut una mica de tot: un camioner, dues mestres de llar d’infants, un comercial, un agent de seguretat, un enginyer, un metge, un arquitecte tècnic, un oceanògraf, i jo mateix, a qui em costa d’autodefinir-me.

Cada generació, en aquest microcosmos, en el fons tan representatiu del nostre país, va tenir unes circumstàncies diferents (les nostres, sens dubte, malgrat alguns matisos, les millors), especialment la dels avis i pares amb els traumes amb què Espanya ens ha obsequiat a còpia de guerres civils, dictadures i repressió. I també uns valors diferents, normalment vinculats als contextos històrics. La generació dels nostres pares (la dels nascuts a les dècades de 1930 i 1940) van haver d’aixecar-se sota les runes fumejants de la guerra, la dictadura i el gran silenci, van haver de reconstruir un país. Van treballar de molt petits i van poder bastir un petit i modest benestar a partir de l’estalvi, la modèstia i, en termes generals, certa prudència i una moral condicionada per un sentit del sacrifici un punt rígid. Les seves opcions eren molt més limitades que les nostres: treballar, casar-se, tenir fills, mirar d’estalviar i prosperar, i extingir-se, sovint entre el silenci.

La nostra, per contra, la dels baby boomers, com passava amb alguns anys d’avançada als Estats Units i al món occidental (en la nostra infantesa i adolescència continuàvem esdevenint un país en blanc i negre), ens van rebotar contra aquell món que consideràvem estret i mancat de perspectiva. Ja se sap, cada generació per autoafirmar-se ha de “matar el pare” nietzscheanament. Per naturalesa, cada generació és sovint injusta i ingrata amb l’anterior. Com molts dels nostres pares que van decidir marxar del poble trencant el cor i desarrelant –com podia copsar aquells estius tan instructius– els avis. Recordo com els avis castellonencs del meu amic Pep (els de la cansaladeria del mercat de Pubilla Casas) només es trobava bé amb un petit tros d’hort que havia llogat, tot dedicant-se a allò que li feia sentir còmode, i girant l’esquena a un món d’innovacions tecnològiques i revolucions socials i morals que tant l’incomodaven. O com l’àvia andalusa del meu amic Antonio, comptava els dies per passar un parell de setmanes a un poble del qual s’enyorava. A nosaltres, tot això ens quedava molt lluny, i els valors d’estalvi, modèstia, prudència i sentit de sacrifici ens sonava a una cosa tan llunyana en el temps i l’espai com el sànscrit o el guaret. La felicitat, el plaer, l’hedonisme, fins i tot un punt de narcisisme (encara prou modest si el comparem amb les generacions més joves), havien d’esdevenir els motors necessaris que ens conduirien pel camí inexplorat de la vida quan tens quinze anys i el futur és un complement circumstancial de temps llunyà i inabastable.

Entre la majoria dels meus amics de jocs i farres hem cremat més de dos terços de la nostra existència. Un parell ja se n’han anat de manera prematura i inesperada. Els nostres ulls tendeixen a fixar-se més en el camí que hem deixat enrere més que no pas el que resta pel davant. L’existència particular, malgrat que ve sempre condicionada per circumstàncies que poques vegades podem controlar, tendeix a ser desigual i injusta. No penso fer can inventari, tanmateix, malgrat que en la majoria de casos la vida no ens ha tractat massa malament, ens hem separat més, hem tingut trajectòries professionals més erràtiques, i no crec que les nostres elevades expectatives hagin quedat prou satisfetes. És el que passa quan creus que el futur et pertany, i que fer allò que ens plagui, amb el nivell de narcisisme que s’esperava de nosaltres, no acaba tenint efectes perversos. Sovint, entre els meus companys de generació tinc la sensació que ens van educar per fer el que volíem, i en certa mesura, hem fet el que volíem, sense saber exactament què és allò que volíem. Vam rebotar-nos contra una cosmovisió i uns valors que consideràvem carrinclons i ensopits. Ahir, per contra, llegia en un article sobre salut mental, que pràcticament el 45% de les dones blanques nord-americanes de la nostra generació prenen algun tipus de medicació per suportar un malestar psicològic creixent. Comença a haver cert consens entre els sociòlegs que existeix una epidèmia de solitud. Hem tingut menys fills, les nostres famílies han estat més fràgils, i sobretot hi ha certa sensació d’haver reemplaçat els valors conservadors dels nostres pares per un absolut no-res, un nihilisme fonamentat en la moral del consumidor, d’aquell que pretén consumir emocions i experiències sense un propòsit clar. Hem passat de la grisa modèstia dels pares al nihilisme virolat dels fills.

M’he passat fent de professor més de la meitat de la meva vida. Des de la primària fins a la universitat. I, especialment en aquests darrers anys, m’he tornat més pessimista. He entès que la meva responsabilitat cívica hauria d’haver consistit a transmetre tot un seguit de coneixements i valors, de passar el relleu entre les generacions que ens precediren, amb els seus errors i encerts, i les que vindran. I cada vegada tinc la sensació que no me n’he sortit. Al final, després de tants anys, crec veure-hi més clar. Al final, l’educació consisteix a mantenir les continuïtats sense menystenir els canvis. I que el millor que podem llegar a qui continua habitant el temps i l’espai que ha estat el nostre, és en forma de valors i institucions més o menys sòlides. Sospito que aquelles famílies, la dels nostres pares i avis, que podien funcionar més o menys bé o malament, amb llurs grandeses i misèries, sempre és millor que el buit existencial que s’obre en una era en què tota experiència ho és de consum evanescent. En què el tedi i la quietud es contemplen amb desconfiança. En què qualsevol infant, adolescent o post-adolescent és vigilat i supervisat orwellianament. En que allò vell vol ser exterminat i allò nou no significa res. On la tradició és perseguida i la novetat elevada als altars de l’obsolescència programada. On el nostre món, aquell món anterior a la globalització neoliberal és un món d’ahir completament irrecuperable, com es lamentava Stephan Zweig, o una Wasted Land  com lamentava el poeta T. S. Eliot, en contemplar els estralls de les trinxeres de Flandes després de la Gran Guerra.

I sí, tinc la sensació que habitem una mena de terra gastada, amb unes perspectives poc gratificants.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!