Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

4 de juny de 2013
0 comentaris

Estan serrant el cable de l’ascensor social

Nota: article publicat avui al suplement L’Aula del Diari de Girona

El 2005, l’empresari francès d’origen marroquí Aziz Senni publicà L’ascensor social està avariat. He agafat l’escala. El llibre, coincident amb els incidents generalitzats a les banlieux generà un debat al país veí en constatar el fracàs de les polítiques d’integració a França. Tanmateix, si bé Senni apuntava a la concentració d’immigrants a determinats centres i barris com a principal causa d’aquesta impossibilitat d’igualitarisme que prometia la República, el cert és que es podia entreveure que, el principal problema rau en què l’escola estava deixant d’ésser la institució que assegurava la promoció social.

Contràriament al que exposava Senni, l’ascensor social no està avariat, sinó que, arreu, està essent objecte de sabotatge. Com explicava l’historiador londinenc Tony Judt al seu testament intel•lectual El món no se’n surt, els sistemes educatius públics, que havien servit per igualar la ciutadania mitjançant l’accés universal a la cultura i la formació, està essent esterilitzat.

En un context social en què, a partir de l’aplicació de polítiques neoliberals, estem assistint a allò que el Nobel Joseph Stiglitz denomina com a La gran divergència, les diverses reformes educatives tenen com a principal objectiu evitar que les institucions educatives compleixin la funció pròpia de l’estat del benestar de funcionar com a igualador social.

A França, la reforma empresa pel govern Sarkozy; a Itàlia, les de l’era Berlusconi; a Anglaterra i Gal·les, les de Tony Blair; a Suècia, les dels governs liberals i dels socialdemòcrates castrats; a la Unió Europea, un Pla Bolonya dissenyat per excloure de la universitat els estrats socials modestos; arreu, l’OCDE i, després dels informes PISA, les «recomanacions» d’obligat compliment estan tenint efectes similars. Escoles i instituts deixen d’ésser espais on formar universalment les noves generacions en base a la igualtat d’oportunitats per esdevenir espais de segregació creixents: centres d’elit i centres gueto; promoció de l’excel·lència i abandó de la diversitat; enaltiment de l’èxit i estigmatització del fracàs. I, finalment, esclats socials diversos (França, 2005; Anglaterra, 2011; Suècia, 2013) amb el denominador comú de la marginació, la desesperança i el ressentiment. I un altre element comú: retallades econòmiques asimètriques: majors recursos per als centres amb alumnat benestant i empentes vers la marginació d’escoles, barris i famílies més desafavorides.

És necessari conèixer aquest context general per comprendre la lògica que inspiren reformes com la LEC i la LOMCE. De fet LEC i LOMCE, encara que redactades en llengües diferents, comparteixen un mateix llenguatge. Ambdues es troben a ambdós extrems del xerrac que serveix per serrar  el cable que subjecta l’ascensor social. Primer, aquesta assumpció de postulats neoliberals que enalteixen la diferenciació i l’excel·lència; culpabilització dels alumnes, famílies i docents de les disfuncions generades pel sistema econòmic; privilegi dels centres privats (amb diners públics) i abandó progressiu de la xarxa pública. Després, encariment dels serveis educatius; cultura d’una avaluació, del rendiment de comptes i dels rànquings escolars… que en realitat serveix per exhibir impúdicament les creixents desigualtats educatives i, així, fer interioritzar el fracàs als segments socials més vulnerables,… Podríem seguir. Només cal fer una anàlisi de text dels textos legals que cerquen un objectiu: engrandir les diferències socials en base a la diferenciació d’oportunitats educatives.

Hi ha un factor clar i clarivident. No se sent gairebé en els mitjans una situació escandalosa. Avui mateix, s’està expulsant de la universitat milers d’alumnes. I no s’està fent perquè els estudiants tinguin un mal comportament, o no compleixin amb les expectatives acadèmiques. S’està desnonant milers d’universitaris perquè no poden fer front a unes taxes universitàries creixents i inabastables per a més d’una tercera part de la població. Ras i curt, les taxes estan servint, en un procés de divergència social, per tal que els llestos dels pobres no puguin ser una competència per als tontos dels rics. La nostra classe política està actuant com un porter de discoteca que impedeix l’entrada a qui no viu en els barris bons de les ciutats o no forma part de les “bones famílies”. S’està privant del dret a l’educació a milions de persones. Estem assistint a una brutal descapitalització del nostre país. De fet, el nostre sistema econòmic, els nostres sectors empresarials estan expulsant científics reconeguts, estudiants brillants, metges, infermeres, docents a altres països per tal que puguem continuar pagant a Bankies diverses o sufragant els Ferraris de les elits extractives que dirigeixen els governs de Barcelona i Madrid. De fet, són ells qui haurien d’emigrar a un altre país. El nostre gran empresariat, que des del Cercle d’Economia o la FAES redacten les reformes educatives són ells els qui haurien d’ésser enviats al desert del Gobi o l’Antàrtida, i deixar a les mans dels seus propis treballadors les empreses que menen amb tanta incompetència.

Hi ha un altre factor, a més, que acaba per destruir, no només l’ascensor social, les escales i l’edifici sencer. Amb la LEC o la LOMCE, també pretenen configurar el sistema educatiu com una empresa jeràrquica,  en base a triar el professorat a dit, eliminar tot criteri objectiu, fomentar l’individualisme en comptes de la gestió col·lectiva i horitzontal i desterrant la democràcia d’escoles i instituts. Es tracta d’una manera de preservar el poder dels podersosos. En un moment en què l’empresariat del país ha constatat el més absolut dels fracassos, volen retornar vers una estructura escolar (i empresarial) pròpia del segle XIX. Una estructura piramidal obsoleta i fracassada. La societat del futur, si pretén ser viable, ha de recuperar l’esperit de gestió col·lectiva, transparència i igualtat social. En cas contrari, els qui ens han portat a la ruïna, continuaran empenyent-nos vers una nova edat fosca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!