Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

31 d'octubre de 2024
0 comentaris

Esquerres i dretes: una deriva ideològica

Si haguéssim de definir el moment ideològic actual caldria recórrer a l’expressió “La Gran Confusió”, enunciat que va fer servir el professor de ciència política Phillipe Corcuff en un llibre recent (Corcuff, 2021) per comprendre un panorama caracteritzat per la dispersió, fragmentació i inestabilitat de conceptes, causes i cosmovisions, especialment entre el que havíem anomenat esquerra.

El moment present es troba determinat per l’ordre neoliberal. Gary Gerstle, autor d’un text recent on defensa la crisi de l’hegemonia de model econòmic dominant, reflexiona sobre el concepte “ordre neoliberal” per entendre el vigent desconcert ideològic i polític. Per a l’historiador, un «ordre polític, connota una constel·lació d’ideologies, polítiques i circumscripcions electorals capaç de doblegar la voluntat de l’oposició» (Gerstle, 2023: 8-9). En altres paraules, el “no hi ha alternativa” de la profecia autocomplerta pregonada per Margaret Thatcher i que el seu successor Tony Blair va demostrar assumint-lo, contràriament als postulats del seu partit i als anhels dels seus votants.

L’ordre neoliberal representa l’ecosistema on els principis tradicionals de l’esquerra havien de mirar de sobreviure. El consens generalitzat estableix la caiguda del Mur de Berlín (1989) com a cop definitiu a unes esquerres, majoritàriament d’arrel marxista, que havien condicionat les idees i projectes alternatius al capitalisme. Ara bé, oblidem sovint que al fracàs del comunisme i les seves variants a cavall de les dècades de 1980 i 1990, cal afegir-ne un altre. El moviment antiglobalització, que havia sabut mobilitzar i elaborar un interessant arsenal ideològic entre la darrera dècada del segle passat i els inicis de l’actual, també va fracassar en ser incapaç d’enfrontar-se a les l’esclat de la bombolla financera de 2008-2010 i la fase posterior de l’austeritat ordoliberal (2010-2013), ni canalitzar el malestar social, ni articular-lo políticament, ni traduir en fets tangibles les seves idees. L’altermundisme, contrari a la globalització neoliberal, no va influir en la línia social i econòmica de les democràcies occidentals. El capitalisme neoliberal no només no va ser corregit, sinó que amb el que Klaus Schwab denomina com a quarta revolució industrial, mercè a les innovacions derivades de la digitalització, el big data i la intel·ligència artificial, ha mutat de sistema econòmic a filosofia de vida.

Aquest nou ordre neoliberal reconfigura, no tan sols les estructures sòcio-econòmiques, sinó que implica transformacions en les mentalitats col·lectives, en la cosmovisió de beneficiaris i perjudicats pel sistema. Crea un nou subjecte neoliberal fonamentat en la idea de l’”empresari de si mateix”, en les coordenades d’una nova psicopolítica que conforma un individu autoexplotat, amb sensació simultània de llibertat i opressió (Han, 2021: 5-8). Christian Laval i Phillipe Dardot (Laval-Dardot, 2013: cap. 9) parlen de l’“home nou” del capitalisme neoliberal que dibuixa un panorama inèdit caracteritzat per un individualisme extrem i la dissolució dels nexes comunitaris més elementals. Aquest conjunt de canvis en la pròpia percepció de les relacions socials, que esborren la vella concepció marxista de la lluita de classes com a motor de la història, es podria fonamentar en la idea focaultiana de biopolítica i biopoder, on precisament les relacions de poder internes dins d’una societat es determinen per les transformacions derivades de tecnologies, pràctiques, estratègies i racionalitats polítiques que tenen com a objectiu la regulació de la vida mateixa (Jordana,  2019).

Això explicaria les mutacions en les noves esquerres, influenciades pels corrents filosòfics postmodernistes i les polítiques de la identitat. Ja no importa una categoria general i objectivable com la classe, sinó aquelles identitats subjectives que singularitzen un individu impulsat pel sistema a competir per l’atenció i el reconeixement. Això explicaria per què en els discursos de l’esquerra, la categoria de “classe social” es desdibuixa paral·lelament a l’erosió respecte a qualsevol identificació col·lectiva en detriment d’altres de més individualitzades, aplegades al voltant de l’impuls de la singularitat. És així com emergeixen noves identitats a l’entorn de les dissidències sexuals, els nous feminismes, l’antiracisme, el pensament decolonial i altres derivades d’una societat creixentment atomitzada. Davant de la dissolució de classe, trobem la reivindicació de la diferència, l’originalitat, l’individualisme sovint extrem. Davant de la força d’allò col·lectiu, assistim a la reivindicació de víctima individual a la recerca de reconeixement i compensació. Davant el futur millor promès pel socialisme, hi trobem el mil·lenarisme pessimista dels activistes climàtics. Davant la fraternitat republicana que obliga a desdibuixar diversitats d’origen per encetar el camí de la igualtat, hi ha el narcisisme de la diferència.

Teories com les de la interseccionalitat, formulada per la jurista i activista Kimberlé Crenshaw a principis de 1980, dominen el panorama ideològic en el món acadèmic, l’activisme i polític i els moviments socials. I representa un eix ideològic que està hegemonitzant els debats entre les esquerres. Aquesta teoria establiria una taxonomia d’identitats encavalcades segons la qual elements com la procedència racial, la pertinença a minories sexuals, la qüestió del gènere (i la seva diversificació impulsada per altres ideòlogues com Judith Butler), la religió, o la discapacitat generarien una mena de dialèctica privilegis/discriminacions que determinarien diversos nivells d’injustícia social. Malgrat ser una teoria de fa quatre dècades, s’ha expandit i popularitzat en la darrera, especialment arran d’incidents racials a les ciutats nord-americanes com els que van donar lloc al moviment Black Lives Matter. I s’ha expandit ràpidament arreu d’occident.

Lligat a això, i amb el pensament postmodern,  l’enaltiment del cosmopolitisme i el relativisme cultural, irromp amb força el pensament decolonial. La decolonialitat qüestiona la universalitat i superioritat dels valors occidentals, les seves creacions culturals i pensament filosòfic. Que les cultures no europees, descartades de l’esfera pública, tenen validesa igual o superior. De procedència llatinoamericana, malgrat que amb nexes amb la Teoria Crítica de la Raça, va irrompre a l’espai públic  arran de la polèmica sobre la publicació de l’obra de Harold Bloom El cànon occidental (1994) per qüestionar i denunciar que les obres de referència proposades fossin sistemàticament escrites per homes blancs de mitjana edat i de les classes dominants. Aquesta mena de plantejaments, que l’assagista britànic Douglas Murray defineix com a «Guerra contra occident» (Murray, 2022), és el que desferma el que s’ha vingut a denominar com a guerres culturals, de virulència creixent, especialment als campus universitaris i en l’activisme.

Els primers detractors sorgeixen als Estats Units. L’elecció de Donald Trump a les eleccions de 2016 va comportar una polarització política que no ha fet sinó reforçar-se. Entre les guerres culturals tradicionals i preexistents, com succeïa amb grups conservadors vinculats a esglésies cristianes amb polèmiques sobre l’avortament, les orientacions sexuals, el matrimoni igualitari o el principi de discriminació positiva, apareixen líders d’opinió d’un nou conservadorisme, expressat i expandit mitjançant els nous canals comunicatius a internet, les xarxes socials, o el món dels youtubers i podcasters. Un dels més destacats seria Christopher F. Rufo, qui considera aquest moviment calidoscòpic i heterogeni com a evolució de l’esquerra marxista perdedora de la Guerra Freda, i que ha renunciat a transformar el sistema econòmic. Per contra, la seva estratègia, ha consistit a refugiar-se en les institucions acadèmiques i a crear i conquerir influents laboratoris d’idees, fundacions del filantrocapitalisme, i el control de bona part dels mitjans de comunicació. I, mitjançant un ús intensiu de grups minoritaris d’activistes decidits, haurien encetat un entorn de censura i autocensura contra la discrepància. Es tractaria d’allò que es coneix com a “cultura de la cancel·lació”, que ataca qui qüestiona els axiomes progressistes al voltant de les sexualitats dissidents, les polèmiques sobre el gènere, o el suport o la crítica a les religions no cristianes en les diverses batalles culturals. Rufo carrega especialment contra el que ell denomina la “burocràcia DEI” (Diversity, Equality, Inclusion) que colonitza el món universitari i mediàtic, que veu com una fórmula de conquesta de les ànimes de la ciutadania envers, a parer seu, una opció política que en el fons no seria sinó un succedani de religió laica (Rufo, 2023).

Paral·lelament, la individualització, la dissolució de nexes socials, la decadència de les velles institucions i tradicions, també han acabat afectant, a còpia de malestar existencial, a les dretes. Assumit universalment l’ordre neoliberal, només els conservadors d’inspiració cristiana, corresponsables de les antigues polítiques de benestar s’hi podrien haver oposat. I tanmateix, la pràctica i la influència de les diverses esglésies cristianes s’ha anat esvaint a la mateixa velocitat que el suport electoral a la democràcia cristiana. Aquesta angoixa per la pèrdua de l’antic món, fonamentat en la clara distinció de classes i en la dinàmica d’enfrontament d’interessos i valors entre burgesia i proletariat, també pateix una “gran confusió” en què els sectors de les dretes tradicionals s’han hagut de reinventar. I en aquesta tasca han imitat, a la seva manera, el que han fet les esquerres. Sense qüestionar l’ordre socioeconòmic, també s’aferren a les polítiques de la identitat. Majoritàriament han assumit els discursos sobre la llibertat sexual, el matrimoni igualitari o el feminisme, on les esquerres han marcat la seva hegemonia. Tanmateix, ho ha fet a la seva manera, amb major pragmatisme i menor teorització. Al cap i a la fi, els grups beneficiaris del sistema també són compostos per dones que defensen els seus interessos de gènere, homosexuals que es beneficien d’una societat oberta i respectuosa amb les opcions personals o ciutadans de procedència extraeuropea que gaudeixen de les oportunitats del liberalisme.

Tanmateix, derivat del model globalitzat de capitalisme especulatiu, en una era d’estancament econòmic, d’expansió de desigualtats, de pèrdua de pes industrial i geopolític a occident i pessimisme espiritual, les dretes tendeixen a un replegament interior. Els sectors conservadors a Europa i Nord-Amèrica són cada vegada menys liberals i de tendència més autoritària, i sobretot, individualista. Denuncien la ineficàcia de les institucions governamentals i les polítiques de benestar. Exigeixen una radical reducció impositiva per deixar de mantenir amb els seus impostos àmplies capes de la societat; per qüestionar serveis públic, com ara l’educació, que ha deixat de funcionar com a ascensor social; sanitat, per promoure negocis privats i evitar barrejar-se socialment a les sales d’espera o hospitals; o subsidis que, a parer seu, perpetuen la dependència d’àmplies capes de la societat. Molt especialment destaca l’aferrissada defensa d’evitar qualsevol impost a les herències. Les societats occidentals són conscients de ser en una època on resulta pràcticament impossible progressar mitjançant l’esforç o el talent, perquè, a la pràctica, la posició –i elements fonamentals com el patrimoni immobiliari o el capital social– s’hereta. I mantenir-la, especialment en societats creixentment heterogènies, representa una de les obsessions del que queda d’unes classes mitjanes cada vegada més conservadores i atemorides per desclassaments versemblants.  És el reaganisme i el thatcherisme de tota la vida, amb aquest esperit de darwinisme social que caracteritza bona part d’aquests sectors, al qual s’acompanya un discurs sobre la seguretat pública, que esdevé el tradicional recurs a les “classes perilloses” com a amenaces al sistema.

Si l’esquerra ha penetrat en el terreny de les identitats minoritàries i del victimisme, els discursos conservadors actuals també han entrat de ple en el món de les identitats fortes, i amb un punt d’agressivitat. I aquí ens trobem amb una tendència creixent al nacionalisme d’estat, identitari, encara que també a les identitats religioses (Traverso, 2021). Si l’esquerra fa bandera de la multiculturalitat i el cosmopolitisme, la por a la decadència demogràfica i civilitzacional, enfront una immigració no blanca i no cristiana, fomenta un discurs creixentment hostil i aïllacionista. Hi ha un nacionalisme creixent no pas en base a la idea de nació real, sinó, manllevant l’expressió de Benedict Anderson, d’imaginada, especialment en base a la nostàlgia que implica un creixent tancament de fronteres físiques i mentals, com succeeix especialment a Europa de l’Est, o al centre i sud dels Estats Units. Teories com les del gran reemplaçament, formulades per Renaud Camus (Camus, 2021), segons la qual l’arribada de milions de musulmans amb el seu comunitarisme i expansió demogràfica formaria part d’un pla d’invasió subtil i deconstrucció d’occident, fa forat entre amplis sectors de la ciutadania europea. La immigració és el gran i incòmode debat que la correcció política impedeix abordar racionalment. Això incendia les xarxes i alimenta teories conspiratives. Lligat a això, trobaríem el “nacionalisme del benestar”, que persegueix limitar subsidis i ajuts públics als autòctons.

Les batalles culturals estan propiciant un desconcertant fenomen polític. Tradicionalment ha estat l’esquerra la partidària de la llibertat d’expressió i el laïcisme. I precisament l’assumpció del multiculturalisme ha implicat cert blindatge acrític del dret a la diferència, mentre que el món més conservador, a partir de la seva reivindicació de l’homogeneïtat (cultural, ètnica, religiosa) estigui defensant l’expressió lliure o el laïcisme (sovint per qüestionar l’islam). Altres paradoxes interessants és aquesta capacitat reaccionària (i aquí voldria que el terme no tingués connotacions negatives) consistent en un negacionisme climàtic a causa les conseqüències derivades de les restriccions i intromissió en la llibertat personal, com ara pel que fa a la mobilitat privada. En aquest sentit, el llibertarisme d’origen nord-americà –i que recordaria el Tea Party– estaria guanyant posicions arreu. També és destacable un cert renaixement religiós –als Estats Units o  Europa Oriental–  precisament com a reforç cultural i de valors tradicionals enfront l’islam o l’ateisme d’esquerres, encara que també com a recerca d’espais col·lectius que el mateix neoliberalisme ha trinxat (i que es reflecteix, per exemple, en la dissolució creixent d’institucions socials com la família tradicional).

Una de les traduccions polítiques a Europa és l’antieuropeisme, identificat com un dels actors de la globalització, i per tant, com a impulsor de polítiques de fronteres obertes i limitació de poder per part dels estats. El Brexit (2016) n’és un dels resultats, sobretot motivat per la defensa de la sobirania estatal (i la possibilitat de disposar de polítiques econòmiques, comercials i d’immigració pròpies). La creació d’espais com el grup de Visegrad (Polònia, Hongria, Txèquia, Eslovàquia) sembla apuntar en una direcció semblant, amb certa obsessió per mantenir les arrels cristianes d’Europa, i establir les pròpies normes –i visions restrictives– al voltant de drets civils, llibertat d’expressió o de circulació.

El reflex als Països Catalans

Pel que fa als Països Catalans, cal constatar la diversitat del territori. La dreta més extrema és històricament anticatalana i això implica certa singularitat en el panorama occidental. De fet, l’obsessió de bona part de la ultradreta de fonament feixista, tant francesa com espanyola, consisteix a anorrear-nos com a nació. Per tant, podem considerar la major part d’aquests corrents com a aliens al país. I de fet, la constatació dels diversos anàlisis electorals del CEO mostren que solen ser residents espanyols i els seus descendents no participis de la catalanitat els principals suports electorals i candidats.  Es veu clarament al Rosselló, on Reagrupament (l’antic Front Nacional de la família Le Pen) controla la batllia de Perpinyà com a experiment del que pot fer aquesta dreta autoritària i il·liberal (i de moment ja ha mostrat la seva obsessió jacobina). També és constatable la influència de partits postfranquistes entre l’alt funcionariat espanyol, les forces policials i importants sectors espanyols a l’hora de donar suport a Vox al País Valencià i a les Illes (on formen part del govern juntament amb el conservadorisme d’obediència espanyola) i també al Principat.

Tanmateix, de la mateixa manera que l’esquerra, si ens estalviem la seva retòrica, és difícil d’identificar per les seves pràctiques, tampoc la dreta autòctona, en un moment en què el Procés ha volat pels aires la lògica i l’estabilitat política, romanen aferrats a les seves tradicions del passat (discursos antifiscals, defensa de la gestió privada dels serveis públics, i rebuig de l’intervencionisme governamental) i una desconfiança, gairebé patològica, per les polítiques de benestar, amb cert arrelament per elements com l’escola o la sanitat concertada o els mecanismes subtils de segregació social i nacional.

Hi ha algunes excepcions, de tall anecdòtic, com és el cas del Front Nacional Català o l’Aliança Catalana, que se sumen al corrent europeu de discursos restrictius amb la immigració i el “patriotisme de serveis públics”, que conjuguen amb certa estètica nacionalista. Tanmateix, i en el moment actual, semblen irrellevants i només són fets servir per bona part dels oponents al catalanisme com a instrument per deslegitimar el nacionalisme.

En qualsevol cas, amb prop d’una quarta part del segle XXI, el panorama ideològic, si el comparem amb –tot manllevant l’expressió a Stephan Zweig– el món d’ahir, la conclusió principal és que vivim en una època de gran confusió ideològica, fruit de molta incertesa social i civilitzacional. I la deriva ideològica n’és el resultat.

 

 

 

Bibliografia

Camus, Renaud, Le grand remplacement. Introduction au remplacisme globa,. La Nouvelle Livrairie, 2021

Corcuff, Philippe, La grande confusion. Comment l’extrême droite gagne la bataille des idées, Textuel, 2021

Diez, Xavier, Una història crítica de les esquerres, El Jonc, 2019

Gerstle, Gary, The Rise and Fall of the Neoliberal Order: America and the World in the Free Market Era, Oxford University Press, 2022

Han, Byung-Chul, Psicopolítica. Neoliberalismo y nuevas técnicas de poder, Herder, 2021

Jordana Lluch, Esther, “Vidas gobernadas: la biopolítica según Focault”, El Salto Diario, 16_IV-2019

Kreenshaw, Kimberlé, On Intersectionality: Essential Writings, The New Press, 2017

Laval, Christian; Dardot, Pierre, La nueva razón del mundo. Ensayo sobre la Sociedad neoliberal, Gedisa, 2013.

Murray, Douglas, La guerra contra occidente. Cómo resistir en la era de la sinrazón, Península, 2022

Rufo, Christopher F. Rufo, America’s Cultural Revolution. How the American Felft Conquered Everything, Broadside Books, 2023

Schwab, Klaus, The Fourth Industrial Revolution, Penguin, 2016

Traverso, Enzo, Las nuevas caras de la derecha, Clave Intelectual, 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!