Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Com la majoria de la meva generació, vaig ser batejat, vaig fer la comunió, i no sense la curiositat intel·lectual que sempre m’ha caracteritzat, també vaig fer la confirmació o comunió solemne. De petit, la meva àvia i la tieta em portaven a alguna missa de diumenge, i he de dir que, malgrat la meva incomprensió general sobre els rituals i les cerimònies, admetré que l’espectacle em fascinava, i a diferència de bona part dels infants d’avui, tenia una gran capacitat de resistir i controlar l’ensopiment. Potser per mimetisme amb la resta de nens i nenes que es podrien trobar com jo –només algun nadó remugava–. Potser, perquè era conscient que no em podria permetre avergonyir la família. Potser, perquè em sentia observat en base a una religió on no hi ha secrets per a un ésser doctrinàriament superior. Potser perquè la litúrgia tenia quelcom d’hipnòtic, una mena de connexió amb misteris inabastables en la vida terrenal. En tot cas, he d’admetre que, tant l’assignatura de religió, com les catequesis diverses, se’m donaven entre molt bé i fantàsticament. Al cap i a la fi, hi ha poques coses que, com m’explicava el capellà que em feia classes al COU mentre explicava Sant Tomàs d’Aquino, enllacin tant amb la filosofia com ho ha fet el cristianisme.
Després d’aquells inicis dominicals de principis de la dècada de 1970, ja se sap. D’una família que porta vivint en grans ciutats des de finals del segle XIX, i en un context de progressiva pèrdua de pràctica religiosa paral·lela a l’eclosió de la societat de consum, i afegit al descrèdit arrossegat per l’església per la seva col·laboració amb la dictadura, no he tornat a rebre una missa tret de cerimònies concretes, especialment casaments i, amb més freqüència, funerals. No em considero una persona religiosa. Tampoc no he tingut mai la temptació d’incórrer en l’anticlericalisme, “malaltia infantil del socialisme”, en mots de Lenin. Em defineixo, més aviat, com una persona curiosa, indagativa, amb un munt de contradiccions i certa tendència a anar a dissentir amb el meu entorn. Frases que sovint repeteixo –potser n’abuso massa– són: “sóc agnòstic entre creients, i creient entre agnòstics”, o “en religió, sóc escèptic; en política, sóc agnòstic”. No negaré que en aquestes estratègies comunicatives exhibeixo el capital pecat de la vanitat i l’orgull, allò del qual Adso de Melk, retreia amb afecte, al seu mestre Guillem de Baskerville, a aquella fantàstica novel·la d’Umberto Eco, “El nom de la rosa”.
Com a bona part de la meva generació, la desaparició de la religió en la vida quotidiana va anar paral·lela a l’etapa històrica de la globalització. De comunitats petites i uniformes, hem passat a un ampli cosmopolitisme, a una societat diversa, on semblem haver trencat amb les antigues rigideses de tota mena, de les socials a les personals passant per les culturals. Hem passat, en termes de Zygmunt Bauman, d’una societat sòlida, fonamentada en creences i pràctiques fermes, a una de líquida, on tot flueix, i els vells ancoratges s’han desfet fins al punt de navegar en una incerta deriva. Hem viatjat. Hem après altres llengües que ens han obert àmplies perspectives. Hem experimentat. Hem capgirat les antigues categories i formes de vida dels nostres avantpassats. Hem oblidat les antigues creences, ens hem anat desfent els nostres lligams col·lectius, hem afeblit la nostra identitat. Va ser molt interessant, tot plegat. Malgrat que pocs puguem penedir-nos, ens queda una certa sensació de buidor, un balanç, d’haver estat més lliures sense que això s’hagi traduït ni en la felicitat ni en la plenitud que ens prometien. I hi ha quelcom que falla en la nostra manera de viure. I sospito que la generació dels nostres fills, molts dels quals han anat més enllà que nosaltres en globalització, cosmopolitisme, diversitat i absència d’ancoratges del que aspiràvem, ens ho comencen a retreure.
Aquests dies s’ha parlat molt del disc de Rosalia, i l’estètica catòlica que l’ha envoltat. En si mateix, el tema no m’interessa massa. Com tot gran llançament musical, la cosa té més de d’estratègia comercial que del que hi pugui haver de sinceritat artística. Ara bé, tot aquest desplegament estètic que tant fascina, ha permès posar de relleu un fenomen que, encara avui, es fa difícil d’interpretar. Hi ha un retorn, per part de les generacions més joves respecte a la religió, i específicament al catolicisme? Aquesta abril vaig publicar un article sobre el tema, “Setmana Santa” al diari electrònic El Món. Destacava el fenomen de conversions de joves a la laica França, on des de feia temps es registraven milers de batejos de població adulta. Sembla que és una tendència general, malgrat que limitada. Al cap i a la fi, el que és constatable és que portem dècades d’erosió de la pràctica religiosa, a occident, en l’univers del cristianisme, així com una crisi acumulada de vocacions religioses. La pregunta, encara me la faig. Hi trobo indicis contradictoris. Fins a quin punt serà aquesta una tendència ferma o es tracta únicament d’una moda passatgera? Hi ha, és cert, circumstàncies conjunturals que podrien explicar aquesta mena de “revival”: una immigració, especialment llatinoamericana, molt més religiosa (especialment en esglésies evangèliques), una reacció enfront el creixement i el reforçament de la pràctica de l’islam entre la majoria de la immigració musulmana i els seus descendents –en una clara competència i històrica hostilitat mútua entre ambdues religions– o el fet que, aparentment, les generacions més joves estan protagonitzant un “gir reaccionari”, amb postulats més conservadors que els nostres (tot i que sospito que, com succeeix en tot xoc generacional, no estem interpretant bé els nostres joves, i mantenim aquesta eterna condemna d’incomprensió mútua).
Bé, els lectors poden comprovar que no sóc tan diferent de quan feia catequesi. Sempre m’ha agradat indagar en el món del pensament, que en el fons també es tracta d’una regió de l’espiritualitat. Al final, en religió com en filosofia, sol haver més preguntes que respostes, allò que se’n diuen “misteris”, paradoxes, o la recerca d’una veritat que en comptades ocasions és absoluta. El cas és que, la nostra generació, que es va desvincular de la pràctica, que en el fons ha acabat fent una vida al marge de la cosmovisió dels nostres avantpassats, es troba en una relació estranya amb el món espiritual, en general, i amb una religió que forma part intrínseca de la nostra identitat, en particular.
Emmanuel Todd, un sempre controvertit –i sovint lúcid– pensador francès, explicava aquest fenomen en base a tres estadis. El primer, l’anomena “religió activa”, en què hi ha una pràctica religiosa regular, i l’església forma part de la vida quotidiana d’una societat, i els valors morals del cristianisme són àmpliament compartits. El segon, “religió zombi” o també fòssil, seria una etapa de transició i decadència, amb un eixamplament de la pèrdua de fe i de la pràctica, reduïda només a esdeveniments concrets: casaments, funerals, festes com el Nadal, així com una progressiva erosió dels valors morals cristians i l’adopció d’altres deslligats. El tram final és el d’una desaparició completa de l’església de l’esfera pública i privada, i el desconeixement gairebé absolut de la seva doctrina, litúrgia o estètica, obrint pas a noves religions o pseudoreligions. Sospito que la meva generació ha quedat ancorada en la segona fase.
Entenc perfectament la fascinació pel catolicisme. L’ésser humà és espiritual per naturalesa. La buidor del materialisme impulsat en el darrer mig segle, acompanyat de l’anomia moral imposada pel neoliberalisme, han propiciat una sensació de buidor reemplaçada sovint per succedanis, sovint esperpèntics, com el moviment new age, el neopaganisme ,o qualsevol altre conjunt de creences caòtiques, o versions religioses del budisme (la preferida pel neoliberalisme) on no existeix una concepció del bé i el mal i tot sembla relatiu. I això no és seriós. La realitat és que, en un estudi sobre el professorat de Catalunya que vaig coordinar, vaig descobrir que els creients de la fe cristiana disposaven d’un millor benestar psicològic (o almenys així ho afirmaven) respecte d’ateus i agnòstics, i, amb molta diferència, d’altres religions, sobretot budistes. Sospito que aquesta religió oriental no és pas la causa, sinó la conseqüència d’aquests malestars. Per cert, que aquesta part de l’estudi la vam deixar inèdita.
Una dels deures que em posaven a religió és això de l’examen de consciència. I, certament, m’hi passo el dia dedicat a aquesta necessària activitat. En el fons, la reflexió sobre el perquè de les coses, els misteris de l’existència, el sentit de tot plegat. No tinc molt clara la meva condició espiritual. En termes administratius –almenys per a la burocràcia vaticana–, continuo figurant com a un catòlic que no practica encara que hi pensa, i amb pecats, més enllà de la vanitat i l’orgull, d’escassa imaginació i sofisticació perquè em puguin renyar massa. I que pensa que, més enllà de certes obsessions una mica particulars, el cristianisme disposa d’un sòlid sistema ètic, que en el fons representa una regulació ordenada de la vida en societat. I que mira de donar respostes a preguntes filosòfiques de difícil resolució. No sóc un home de fe, sinó de dubtes. No seria honest simular o aparentar allò que no sóc o sento. Tanmateix, i sense recances, continuo formant part del club. I havent comprovat com de depriments i forçats que solen ser els funerals laics, ja he expressat que en vull un de catòlic. Són insuperables. I el punt d’aquella transcendència que trobo a faltar al meu voltant.
Nota: Article publicat al número de desembre de la revista Barret Picat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’ha agradat molt aquest article, a molts ens han transmès una tradició, una espiritualitat, uns costums religiosos, de manera molt semblant al que dius, i sí, també hem deixat enrere alguns d’aquests costums i n’hem iniciat d’altres. No sabia si dir-ho perquè és un tema controvertit, ho sé prou bé. Fa 32 anys que faig classe de religió en instituts de secundària, al Maresme. Em vaig llicenciar en Filosofia a la UB, el 92, i a l’ISCREB vaig fer la llicenciatura en “Identitat cristiana i diàleg interreligiós”. Sempre he ensenyat el fet religiós, podem dir-ne també cultura religiosa, he ensenyat religions, les més antigues, les dels pobles indígenes, les monoteistes, les orientals, he procurat que els alumnes que han optat fer aquesta matèria, tinguessin un coneixement de la religió com a fet cultural. Crec que els ha sigut útil. Ahir una exalumna que està fent Història a la UB ens va venir a veure a l’institut, em va dir molt contenta, que havia agafat l’assignatura d’Història de les religions, i que encara guardava el que havia estudiat de religions a l’ESO. No ho sé perquè t’ho dic tot això, però sé que als joves els agrada saber, els agrada conèixer el món tal com és, conèixer les diferents cultures.