Espai de Dissidència

Nota; Article publicat per El Punt, el 25 d’octubre       

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2108383

   De vegades, els millors retrats col·lectius vénen de fora. I encara que això soni a tòpic, els britànics posseeixen una llarga experiència en el camp de la hispanística. El 1943 va aparèixer el gran clàssic, “The Spanish Labyrinth”, un assaig magistral on Gerald Brenan indagava sobre les essències d’Espanya. La seva traducció no va ser possible fins el 1960, quan Ruedo Ibérico, l’editorial parisenca de l’exiliat Pepe Martínez, va decidir publicar aquest llibre la circulació del qual, a l’època del ministre Fraga, era considerada un greu delicte. Avui, malgrat que sis dècades hagin posat en evidència algunes de les afirmacions de l’escriptor del grup de Bloomsbory, la seva mirada incisiva ha influït poderosament, en l’autorepresentació dels espanyols.

Tot i que, en teoria, els temps han canviat, un altre llibre publicat enguany a Londres fa una anàlisi incisiva i clarivident sobre la crua realitat espanyola. “Ghosts of  Spain. Travels through a country’s hidden past”, escrit per Giles Tremlett, jove corresponsal de “The Guardian” a Madrid, ens retrata un país sobre el qual leviten els fantasmes d’un passat fosc que hipoteca present i futur. L’obra, pensada per al públic britànic, permet deduir que el catastrofisme anunciat pel PP és menys exagerat del que el sentit comú faria suposar. Els líders populars, dia sí, dia també, alerten del perill de la descomposició d’Espanya i de la seva previsible ruptura. Tenen raó, encara que no és ben bé com ells, o els seguidors de la Brunete mediàtica, s’imaginen.

            La narració s’inicia en un poble de Lleó que veu com un grup de voluntaris internacionals, acompanyats d’associacions per a la recuperació de la Memòria, desenterren els cadàvers de desenes de persones assassinades durant la guerra civil, tot esquerdant el mur de silenci imposat al país sobre el seu passat recent. Dins del propi poble, l’odi profund i ressentiment mutu entre els antics contendents, surt a la superfície. Com indicava Sartre, els morts sense sepultura tornen a planar per damunt de tots. I precisament, ja són alguns els qui assenyalen amb el dit amb els assassins, encara vius, o els patrimonis i honors robats per un feixisme que no ha pagat encara les seves culpes, mentre els carrers encara preserven el record de genocides, i on les relacions de poder encara es basen en el resultat d’una guerra inacabada. Més enllà dels pobles, on aquesta profunda divisió transversal entre vencedors i vençuts és pròxima i ben evident, el que colpeix al corresponsal, que viu en un barri acomodat de Madrid és l’exhibicionisme desacomplexat del franquisme que mostren els seus veïns, impregnats encara avui dels valors autoritaris i feixistes del dictador, que comparteixen encara les seves obsessions contra allò que no s’adiu amb una exclusiva manera d’entendre el que consideren “nació única i indivisible”, la intolerància i el menyspreu contra tota dissidència, i el manteniment d’una litúrgia difícil d’explicar en un estat que es pretén modern i europeu, expressat en la vergonya col·lectiva de “El Valle de los Caídos”. Paradoxalment, la presència d’un franquisme sociològic viu i poderós, contrasta amb l’emergència d’un nou republicanisme, que  odia i menysprea una dreta amb armaris farcits de cadàvers i comença a qüestionar els símbols franquistes, com la bandera, l’himne i la monarquia, imposats durant la Transició com a evidència de la victòria i hegemonia de l’Espanya feixista.

            Precisament aquesta manera de consolidar la divisió transversal del país, ha contribuït també a bastir un sistema econòmic en el qual l’ètica resulta una nosa. L’especulació, la bombolla immobiliària, l’obertura sense límits de l’economia a activitats de dubtosa netedat, la conversió d’Espanya en la gran bugaderia europea de diners negres no és més que la continuació de l’”estraperlo” per altres mitjans. La venda del país al turisme és l’actualització de la cessió gratuïta de les bases espanyoles als Estats Units. La cultura del totxo és la traducció de la corrupció generalitzada que va impulsar la doble moral franquista.

            Finalment, destaca la qüestió de l’absència de cohesió nacional. No hi ha consens en els símbols ni referents comuns. I als territoris dissidents del País Basc i Catalunya, l’opció independentista creix. És normal. Alguns analistes la consideren, en territoris on el franquisme és residual, com a la possibilitat de la ruptura pendent de la Transició. Encara que la dreta espanyola fixi la seva obsessió en la por al separatisme, la divisió en el sí d’Espanya és molt més profunda i transversal. El franquisme ha estat, i és, una patologia terrible que ha infectat el país. Ha corrumput el caràcter col·lectiu i la convivència, propicia baixa autoestima i ressentiment mutu.

            Quan els fantasmes del passat emergeixen, l’exorcisme és la teràpia més adient. Les polítiques de memòria han fracassat perquè no han restituït honors ni patrimonis, i ja és massa tard. L’última oportunitat d’Espanya com a societat es diu “comissió de la veritat”, en la qual es delimitin les responsabilitats dels crims comesos durant l’època més negra del nostre passat recent. Els nostres fantasmes ens reclamen justícia.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!