Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

13 de febrer de 2016
0 comentaris

Escoles tunejades

En els darrers anys, la paraula “autonomia” s’ha anat imposant en el llenguatge escolar. Quan servidor de vostès anava a magisteri a mitjans vuitanta, aquest concepte servia per definir la capacitat que podíem tenir els docents a l’hora d’adaptar la nostra acció quotidiana en funció de les circumstàncies.

En una època en què es privatitza fins i tot el llenguatge ­ ­­-la pensadora Susan George, en diu el segrest del pensament–, el mot “autonomia” educativa ha subvertit la seva semàntica. Per a qualsevol mestre o professor-, l’autonomia ha esdevingut sovint l’excusa per  organitzar complexos projectes de difícil justificació, excessius requisits i agres excuses que serveixen per allò tan nostrat com el nepotisme.  El sistema educatiu és cada vegada menys sistema i més arxipèlag d’experiències no sempre coherents. Cada centre tracta de singularitzar-se en una deriva comercial en què tothom tracta de vendre’s com la millor de les escoles possibles, els més moderns, els més dinàmics, els més innovadors, els més multilingües, els més guais i enrotllats.

La realitat, tanmateix, és menys galdosa. Tot recorrent al títol d’una novel·la de Montserrat Roig, en aquest món hi ha massa roba i poc sabó. Entenc que la mercantilització de la vida quotidiana obliga a individus i institucions de tractar de vendre la seva imatge i semblar més atractiva a unes famílies creixentment tractades com a clients. Tanmateix, en el fons, i cada vegada més, aquests projectes d’autonomia serveixen per triar a dit a professorat, a fer perdre el temps als diferents claustres en inacabables sessions de formació poc consistent, a omplir formularis i indicadors i a especialitzar-se en l’aparença i reforçar creixentment una jerarquia interna en què uns pocs (al voltant de la direcció) van monopolitzant la informació, l’organització i el poder, en detriment de la resta de professionals.

Em preocupa aquesta voluntat de singularitzar-se que tenen molts centres. Alguns tracten de bastir comunitats d’aprenentatge, altres proven d’imitar models americans de “Magnet Schools”, altres es presenten com a centres multilingües, no falten aquells que busquen “l’escola del bon viure”.  En termes del filòsof Guy Débord, potser estaríem convertint les escoles en un espectacle. En termes més contemporanis, és com si decidíssim que no ens agraden els nostres cotxes, i decidim tunejar-los per tractar d’enlluernar el públic, tot afegint escapaments sorollosos, colors virolats, equips de música imponents i altres estris accessoris i innecessaris.

Com sovint passa en els propietaris dels cotxes tunejats, les ànsies d’exhibir-se sovint oculten certa manca d’autoconfiança i seguretat, a banda de mostrar comportaments poc responsables i tenir tendència a l’exhibicionisme. La proliferació, fins i tot l’obsessió per projectes d’autonomia cada vegada més complicats (cosa que en el món educatiu els converteix en poc útils), no deixa de significar certa desconfiança profunda en el sistema. Esclar que, en comptes d’intentar millorar globalment la xarxa pública educativa, en comptes d’encetar una reflexió i un treball col·lectiu, hem arribat a un punt que molts aposten per la salvació individual, encara que això comporti l’atomització del sistema. El problema, és que no resulta tolerable que cada persona es tunegi el cotxe amb diners públics.

 

Nota: Càpsula setmanal al Girona Ara de Fem Ràdio

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!