Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

26 d'agost de 2008
0 comentaris

Esclavitud olímpica

Nota: Article publicat en el número d’aquest mes de la revista Barret Picat.

Normal
0
21

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
h3
{mso-style-next:Normal;
margin-top:12.0pt;
margin-right:0cm;
margin-bottom:3.0pt;
margin-left:36.0pt;
text-indent:-18.0pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:3;
mso-list:l1 level1 lfo1;
tab-stops:list 36.0pt;
font-size:13.0pt;
font-family:Arial;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
p.enunciat, li.enunciat, div.enunciat
{mso-style-name:enunciat;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:0cm;
margin-left:31.15pt;
margin-bottom:.0001pt;
text-indent:-2.8pt;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-list:l0 level1 lfo5;
tab-stops:1.0cm list 46.35pt;
font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:EN-GB;
font-weight:bold;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
/* List Definitions */
@list l0
{mso-list-id:229851527;
mso-list-type:hybrid;
mso-list-template-ids:-594627232 1911817806 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979;}
@list l0:level1
{mso-level-style-link:enunciat;
mso-level-tab-stop:46.35pt;
mso-level-number-position:left;
margin-left:31.15pt;
text-indent:-2.8pt;}
@list l1
{mso-list-id:2124765722;
mso-list-type:hybrid;
mso-list-template-ids:-1633000614 -1375840126 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979;}
@list l1:level1
{mso-level-style-link:”Título 3″;
mso-level-tab-stop:36.0pt;
mso-level-number-position:left;
text-indent:-18.0pt;}
ol
{margin-bottom:0cm;}
ul
{margin-bottom:0cm;}
–>

De Montréal 76 servo la imatge en
blanc i negre d’una noia de quinze anys fent tombarelles per terra i
contorsionant-se a les barres paral·leles. Era estiu, i em mirava aquell
espectacle de circ mentre berenava a corre-cuita mentre, esperàvem reprendre la
segona, tercera o quarta part d’aquells partits de carrer inacabables, encara
amb la pilota sota el braç. Eren anys on els pares eren menys neuròtics que no
pas nosaltres avui, i l’esport, amb les deficiències de realització de l’era analògica,
no calia mirar-lo per la televisió, sinó que el vivíem constantment en la dolça
anarquia d’aquells mesos en què els menjadors de casa esdevenien meres zones
d’avituallament.

És cert. Vaig quedar encisat per
la mirada decidida d’aquell cos fràgil on ja no hi cabien més medalles. Qui sap
si va ser una mena d’enamorament infantil, sobtat, impressionat per aquella
combinació de força i elasticitat d’aquella nina de porcellana. Qui no recorda
Nadia Comaneci?

Normal
0
21

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
h3
{mso-style-next:Normal;
margin-top:12.0pt;
margin-right:0cm;
margin-bottom:3.0pt;
margin-left:36.0pt;
text-indent:-18.0pt;
mso-pagination:widow-orphan;
page-break-after:avoid;
mso-outline-level:3;
mso-list:l1 level1 lfo1;
tab-stops:list 36.0pt;
font-size:13.0pt;
font-family:Arial;}
p.MsoBodyText, li.MsoBodyText, div.MsoBodyText
{margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
text-align:justify;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
p.enunciat, li.enunciat, div.enunciat
{mso-style-name:enunciat;
margin-top:0cm;
margin-right:0cm;
margin-bottom:0cm;
margin-left:31.15pt;
margin-bottom:.0001pt;
text-indent:-2.8pt;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-list:l0 level1 lfo5;
tab-stops:1.0cm list 46.35pt;
font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:EN-GB;
font-weight:bold;}
@page Section1
{size:21.0cm 842.0pt;
margin:3.0cm 3.0cm 3.0cm 3.0cm;
mso-header-margin:35.45pt;
mso-footer-margin:35.45pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
/* List Definitions */
@list l0
{mso-list-id:229851527;
mso-list-type:hybrid;
mso-list-template-ids:-594627232 1911817806 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979;}
@list l0:level1
{mso-level-style-link:enunciat;
mso-level-tab-stop:46.35pt;
mso-level-number-position:left;
margin-left:31.15pt;
text-indent:-2.8pt;}
@list l1
{mso-list-id:2124765722;
mso-list-type:hybrid;
mso-list-template-ids:-1633000614 -1375840126 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979 201981967 201981977 201981979;}
@list l1:level1
{mso-level-style-link:”Título 3″;
mso-level-tab-stop:36.0pt;
mso-level-number-position:left;
text-indent:-18.0pt;}
ol
{margin-bottom:0cm;}
ul
{margin-bottom:0cm;}
–>

Potser per això, a mesura que
passaven els anys i l’escepticisme i la miopia s’ensenyoria dels meus ulls,
vaig quedar colpit per la trajectòria d’aquella gimnasta que semblava jugar a
trencar-se en aquella impossible coreografia. Vaig saber de la vida fugissera
d’aquelles nenes, tan breu com la primavera a les terres de ponent, tan adusta
com les sectes mil·lenaristes, en la bellesa terrible que dóna la glòria
efímera, la desfeta, i l’oblit, com una papellona condemnada a esdevenir un cuc
la resta de la seva vida. Sí, certament recordo el fracàs de Moscou 1980, i
aquella fugida sobtada als Estats Units, fugint de la dictadura romanesa, i de
l’assetjament d’aquella família Monster anomenada Ceocescu. Sí, va ser un dels
fills d’aquell matrimoni de pervertits que l’assetjava, acostumat al despotisme
oriental en què havia esdevingut aquella “democràcia popular”. No sé si devia
ser el mateix Nicu Ceocescu, que va torturar fins a inhabilitar per l’esport el
porter de l’Setaua Helmuth Duckadam, el mateix que va parar els quatre penaltis
al Barça a la fatídica final de Sevilla, pel 1986.

Alguns anys després, alguns
secrets revelats de l’obsessió dels estats comunistes per assolir la glòria
olímpica, haurien d’haver posat els pèls de punxa, i és més, gairebé prohibir
l’esport de competició. No és només que convertíssin el cos de les llançadores
búlgares o les d’Alemanya Oriental en una farmàcia amb wambes, sinó que amb les
gimnastes el propi marquès de Sade hauria quedat acomplexat. Tant a l’Est, com
sembla que també a la Xina, no només el règim militar per a nenes de catorze
anys, sinó que, per tal de potenciar la seva flexibilitat, setmanes abans de
les competicions, en molts casos les feien quedar embarassades per avortar un
cop haguessin acabat els jocs olímpics. Calia sacrificar-se per la pàtria i el
prolerariat internacional, els devien dir, per perpetrar aquella mena de
criminalitat organitzada. Tot plegat, per penjar-se unes medalles, diríem que
simples grillons de metalls nobles, fer voleiar un drap virolat, i escoltar un
himne, habitualment de qualitat musical molt inferior a la utilitzada pels
anuncis de colònies.

Certament, els esportistes
d’èlit, en aquest exhibicionisme nacional, esdevenen uns mers esclaus de
l’estat. Uns esclaus de luxe, certament, ben valorats com podien ser els
gladiadors o els mestres de grec en l’antiguitat. Mimats i potenciats per tots
els canals de comunicació. Utilitzats per atiar el sentiment de pertinença a
una identitat construïda a corre-cuita. Esclaus, al cap i a la fi, ostatges del
nacionalisme barroer, per enlluernar les masses assedegades d’èpica en unes
vides tan estimulants com la programació televisiva.

Avui, quan contemplo aquesta pantomima a la recerca de
glòria barata, descobreixo que, amb el pas del temps, les celebracions
col·lectives, el nacionalisme exaltat de pandereta, em provoquen al·lèrgia.
Potser va ser per això que quan, a la meva ciutat, el 1992 van fer la primera
operació especulativa a gran escala, em vaig autoexiliar, i em vaig passar tot
un mes a Grècia. Curiosament, el dia que un descendent dels qui van bombardejar
la ciutat i enderrocar un barri sencer va inaugurar els jocs, era a Olímpia.
Almenys, en els jocs antics, atès que anaven despullats i descalçats, no podien
fer d’anuncis ambulants. Vaig fer bé, a altres coneguts, un il·luminat jutge
que feia amb Pinochet el que no es va atrevir a fer amb Serrano Súñer, va fer
detenir, tancar i permetre la tortura d’alguns coneguts, fets condemnats pel
tribunal d’Estrasburg. Sense que cap veu internacional es manifestés com fan
ara amb uns xinesos tan fantasmes com els espanyols.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!