Espai de Dissidència

La Bitàcola de Xavier Diez

17 de maig de 2007
2 comentaris

Escenaris per a una crisi

Al barri, en menys d’un mes, he vist com dues immobiliàries tancaven. També percebo com els cartells on s’anuncia la venda d’un pis proliferen, i a alguns, comencen a aparèixer teranyines. Arriben notícies que algunes empreses de vendes obliguen els seus comptables a maquillar resultats i inflar les seves xifres per tal de defugir una caiguda real dels preus.
Mentrestant, al saló Construmat, els beneficiaris del turbocapitalisme espanyol, criden ben fort la paraula moderació i es conjuren per defugir qualsevol mot que recordi crisi. La realitat és que, a hores d’ara, ningú no sap que passarà l’endemà. Hi ha massa incerteses, i el que compta aquí és l’autoconvenciment que tot seguirà igual, que els bitllets de cinc-cents seguiran circulant en maletins foscos, que els rendistes obtindran grans beneficis de l’especulació, i que els ajuntaments podran finançar les horroroses escultures que guarneixen les rotondes, mentre que any rere any, l’asfalt continuarà conquerint nous camps, nous boscos, noves platges.

Tot rellegint alguns llibres sobre el crash de la borsa de Nova York, l’octubre del 1929 me n’adono de l’absència d’explicacions coherents sobre els motius reals que van portar a la crisi més destructiva del capitalisme. Es poden trobar alguns intents d’entendre les causes. Alguns parlen de sobreescalfament econòmic, d’altres de sobreproducció, d’altres d’excessiu endeutament. Tanmateix, hi ha dues idees clares. La primera. Ningú no s’esperava que allò s’esdevindria. Segon, ningú, encara, pot oferir una explicació convincent. Probablement perquè no n’hi ha. L’economia, en el capitalisme, no sempre depèn de fets objectius, sinó de sensacions, de creences, de sospites, d’interpretacions,… i de pànic.
El cert és que, com ara, tothom tenia una gran confiança en el futur. L’aparent bonança econòmica dels anys vint feia caure els inversors en un optimisme suïcida. Els indicis de crisi eren desmentits obertament per les autoritats, que tractaven de tranquil·litzar tothora els inversors. Es tractava d’un creixement fortament asimètric, on els posseïdors de capital incrementaven els seus guanys, mentre que la classe treballadora amb prou feines percebia millores en la seva situació personal. L’estat no només no intervenia (només ho feia per ajudar els rics dels seus possibles problemes) sinó que procurava tothora no immiscir-se en l’economia, tallant d’arrel qualsevol mena de controls. Finalment, atès que la borsa donava tants i tants guanys, hi havia inversors que s’endeutaven per comprar accions. L’increment del valor de les companyies els permetia poder guanyar més diners dels interesos que calia pagar al banc. D’aquesta manera era possible, per a molts, viure sense treballar.
En un tres i no res, tot es va esvair de sobte. En realitat, tot havia estat un breu somni d’estiu, un creixement il·lusori, que a la fi, havia resultat una simple piràmide financera, on els guanys dels de dalt s’alimentaven dels diners dels de baix. La llei de la gravetat es va complir inexorablement, i tot aquell endifici s’ensorrà emportant-se milions de víctimes, culpables, encobridors, col·laboradors, i sobretot, innocents. En el moment en què es va ensorrar el valor de la borsa, algunes fortunes es van esvair. Tanmateix, en un dramàtic efecte dòmino, aquells que es van endeutar, ho van perdre tot. Aquells que els havien prestat diners, tampoc no van recuperar-ho. L’economia productiva, sense capital, i sense ningú que comprés els seus productes, es va pràcticament estingir. Milions de treballadors es van quedar sense feina. Milions de petits pagesos, es van quedar sense terra, milions de petits estalviadors, es van quedar sense diners.
La planificació econòmica, derivada de la segona guerra mundial, i Keynes, van salvar el capitalisme de sí mateix. Es van establir un seguit de controls estrictes, i es va aprendre a utilitzar l’estat, i sobretot, la imposició directa i progressiva com a l’antídot que permetia el capitalisme un creixement sostingut i equilibrat, que a la vegada, permetés construir una sòlida classe mitjana i allunyés el perill de la revolució o del feixisme. Tot plegat, a partir dels anys setanta, i per la revolta dels rics, culpables d’insubmissió fiscal i addictes a la cobdícia, s’ha anat desmuntant a poc a poc, de manera que avui tenim una vulnerabilitat similar a la del setembre de 1929, un mes abans de l’amargant despertar.
El que ha esdevingut a Espanya, encara que també a bona part de l’Europa occidental i els Estats Units amb l’especulació immobiliària recorda molt a la situació prèvia al crash del 29. Un excés de confiança, un creixement que diuen, com deien, il·limitat, un excés d’endeutament, la possibilitat per a molts d’utilitzar el totxo com a eina d’inversió amb rendiments superiors al deu per cent anual (fet que permet sol·licitar crèdits per enriquir-se), una manca absoluta de control, i un menyspreu total vers aquells que expressen, amb sentit comú, que això pot ensorrar-se. Els especuladors de Construmat parlen tothora d’aterratge suau. El que sí resulta cert és que ningú no sap ben bé com tot plegat acabarà. La història no es repeteix mai. Tot i que el que sí és evident la capacitat col·lectiva d’obviar els seus consells.
Qui això escriu, va viure la infantesa, adolescència i joventut en els terribles anys setanta i vuitanta, quan la crisi semblava endèmica al capitalisme. Quan la desocupació hipotecava el nostre futur. Aleshores, tots anhelàvem una societat amb un creixement que permetés tenir major confiança en el futur. On la nostra existència estigués més assegurada. Deu anys de turbocapitalisme, ens demostren la incapacitat d’aprofitar els bons moments. És cert que hi ha més Audis i Mercedes al carrer, i que molts s’han fet molt rics. Tanmateix, per a la majoria, l’existència és tan o més grisa que aleshores. Ens queda la sensació d’haver desaprofitat del tot la conjuntura actual. Com diu el tango de Pettrorossi i Marambio Catán, "Acquaforte", que triste es todo eso… quisiera llorar!

  1. M’ha agradat aquest vostre article.

    Us ofereixo llegir  un article  sobre qüestió de l’habitatge al  bloc de vilaweb   JORDICARRERA for NuCCs.

  2. De moment, hi ha un fet en què tothom hi està d’acord: la festa s’ha acabat! A partir d’aqui, les previsions són per a tots els gustos: que si aterratge suau, que si els preus del totxo no poden baixar mai (?), que si creixement menor però sostingut, que si esclat de la bombolla, etc. etc.

    M’agradaria equivocar-me, perque jo també visc en gran part del totxo, però crec que la toques bastant en el teu article.  El més probable és que a partir del 2008 entrarem en una recessió com una casa de pagès.  I lo fotut és que altres, amb molts més coneixements que jo, pensen el mateix. Però ja se sap, jo i alguns més som uns pessimistes compulsius …

Respon a un altre Xavi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!